Alimara
S'anomena far, faró, alimara o alimària el foc que s'encenia successivament en llocs alts per a donar algun avís en tota una província, costa, etc.[1][2][3] S'encenia al capdamunt de talaies, en llocs elevats o torres de guaita, i venia a ser el mateix o produïa el mateix efecte, encara que amb menys exactitud, que els actuals sistemes de comunicació.[4]
Antigament aquests focs es feien preferentment en els merlets de les torres o castells edificats en paratges alts. Els focs indicaven senyals prèviament acordades. Sovint indicaven alarma o perill.
Els grecs van usar també aquests focs i els van anomenar angaros, és a dir, missatgers públics.[5]
Altres usos
[modifica]Les alimares també tenien uns altres usos i formes. Es deien alimares a les lluminàries o il·luminacions col·locades per aclarir la nit, normalment en poblacions i amb motius festius. Com també es trobaven les alimares en forma de fogueres enceses amb el motiu de marcar una festivitat o celebrar un esdeveniment o fet.
Les alimares també van ser objecte d'abusos per part dels pirates. Un foc il·lícit en una posició equivocada podia ser utilitzat per dirigir un vaixell contra els bancs o les platges, de manera que la seva càrrega podia ser saquejada després que el vaixell s'havia enfonsat o encallat.
Referències
[modifica]- ↑ Alcover, Antoni M.; Moll, Francesc de B. «far». A: Diccionari català-valencià-balear. Palma: Moll, 1930-1962. ISBN 8427300255.
- ↑ Alcover, Antoni M.; Moll, Francesc de B. «faró». A: Diccionari català-valencià-balear. Palma: Moll, 1930-1962. ISBN 8427300255.
- ↑ Alcover, Antoni M.; Moll, Francesc de B. «alimara». A: Diccionari català-valencià-balear. Palma: Moll, 1930-1962. ISBN 8427300255.
- ↑ Aladern, Joseph. Diccionari popular de la llengua Catalana. F. Baxarias, 1904, p. 444.
- ↑ Pando, Esteban de Terreros y. A - D. (en castellà). Arco Libros, 1987, p. 79. ISBN 978-84-7635-015-7.
