Amon

Aquest article tracta sobre el déu de la mitologia egípcia. Vegeu-ne altres significats a «Ammon (desambiguació)».

Amon

Tipus	divinitat egípcia déu del cel
Context
Mitologia	religió de l'antic Egipte i mitologia egípcia
Dades
Nom de naixement	Amun-Ra
Gènere	masculí
Família
Cònjuge	Mut
Pare	Nu
Fills	Khonsu i Menthu
Altres
Part de	mitologia egípcia i Triada Imperial de los Ramésidas (es)
Equivalent	Zeus

En la mitologia egípcia, Amon, Amun, Ammó o Ammun (en egipci: jmn, 'l'ocult'; en grec antic: Ἄμμων Ámmōn, Ἀμμοῦν Ammoún; en copte: ⲁⲙⲟⲩⲛ Amun) és un déu, espòs de Mut o d'Ipet i pare de Chons en la Tríada de Tebes. Amon era un déu gairebé desconegut en els llunyans períodes de la història de l'Egipte faraònic; va prendre un lloc cada vegada més preponderant a mesura que els prínceps de Tebes van guanyar en poder. Fou a partir de l'onzena dinastia que prengué una dimensió nacional i que s'acabà imposant com a déu dels déus.

Amun-Ra en jeroglífic

Estava associat a una gran quantitat de llegendes. Sota el nom d'Amon-Ra, hom l'ha identificat amb el déu solar, Ra. Sota la forma d'una oca (un dels seus animals simbòlics), va pondre l'ou primordial d'on va sortir la vida. Finalment, sota la forma d'una serp, va fertilitzar l'ou còsmic format per les divinitats de l'Ogdòade d'Hermòpolis en les aigües primordials.

Es representava en forma d'un home a qui es posava una corona que portava dues altes plomes verticals. Es trobava sovint amb la pell pintada de blau. Es tracta de color del lapislàtzuli, pedra consagrada als ulls dels egipcis de l'antiguitat.

També es representa sota la forma d'un marrà o d'una oca. Se l'associa de vegades al déu Min, sota el nom Amon-Min.

Noms teòfors

Diversos personatges egipcis adoptaren en els seus títols el nom d'Ammon (Amen): quatre faraons de la dinastia XII, els anomenats Amenemhat, "Ammon és el primer", diversos de la dinastia XIII, quatre faraons de la dinastia XVIII, els anomenats Amenhotep "Ammon està satisfet", anomenats Amenofis pels grecs, com el cèlebre Tutankamon "Imatge vivent d'Ammon", o Amenhotep IV; Amenmeses de la dinastia XIX; Amenemopet "Ammon és a Tebes", Siamon, de la dinastia XXI, etc.

Noms alternatius: Kematef (bastant més tard en la història), Amon, Amun.

Iconografia

Va ser representat com un home de pell negra o blava, o en forma d'animal, amb cap de carner. En qualsevol de les dues representacions anteriors, porta sobre el cap un tocat compost per dues plomes, dividides en seccions, i un disc solar a la base. Podia també portar-hi ceptre uas i anj.

En algunes ocasions, té aparença momiforme, com a déu creador; de carner d'un o quatre caps, amb robustes banyes al voltant de les orelles; d'esfinx criocèfala, serp, lleó o d'oca.

Història

Estàtua de Ramsès II amb Amon i Mut (Museu Egipci de Torí).

En els texts de les Piràmides, se'l considerava una deïtat de l'aire, però més tard se l'associà a Ra, déu d'Heliòpolis, divinitat solar, sota el nom d'Ammon-Ra, i es convertí en la principal divinitat de la religió egípcia, i el nom del qual portaren alguns faraons.

Durant la dinastia XII de l'Imperi Mitjà (c. 2000-1800 aC), guanya gran importància a Tebes, on varen erigir-li el denominat temple de Karnak.

A començament de l'Imperi nou, fou considerat el déu dinàstic, per la devoció que li professaven els faraons tebans, eclipsant el predomini del déu guerrer Montu, una altra deïtat venerada a Tebes. La guerra contra els hicsos portada a terme pels prínceps tebans de la Dinastia XVII provocaria també que el déu fos considerat la màxima divinitat del panteó egipci, un cop arribat a la victòria amb l'alliberament i reunificació del país.

Els sacerdots d'Ammon es van convertir en el sector més influent de la societat egípcia durant l'Imperi nou, i arribaren fins i tot a enfrontar-se al denominat "faraó herètic", Amenhotep IV. En aquesta època, començà la seva síntesi amb l'antic déu Ra, sota la denominació d'Ammon-Ra.

En el període posterior d'Egipte, va adquirir un caràcter més universal, i fou conegut pel nom grec d'Ammon-Ra-sonter "Ammon-Ra, rei dels déus".

Temple de Karnak

La història d'Amon com el déu-patró de Tebes comença al segle XX a.C., amb la construcció del recinte d'Amon-Ra a Karnak durant el regnat de Sesostris I. Abans de la XI dinastia la ciutat de Tebes no semblava tenir rellevància.

Els treballs de construcció del recinte d'Amon-Ra van donar-se durant el regnat de la dinastia XVIII d'Egipte quan Tebes es va convertir a la capital de Egipte de nou unificat. La construcció de la sala hipòstila també pot haver començat durant la XVIII dinastia, encara que la majoria de la construcció es va dur a terme sota els regnats de Seti I i de Ramsés II. Merenptah va commemorar les seves victòries sobre els pobles del mar a les parets del recinte, lloc on s'iniciava la ruta processional cap al temple de Luxor. La Gran Inscripció (que ara ha perdut prop d'un terç del contingut) mostra les campanyes del rei i el seu eventual retorn amb botí i presoners. Al costat d'aquesta inscripció hi ha l'Estela de la Victòria, que és en gran part una còpia de la més famosa Estela de Merneptah trobada al complex funerari de Merenptah a la riba oest del Nil a Tebes. El fill de Merenptah, Seti II va afegir dos obeliscs petits davant del segon piló i un triple reliquiari al nord de l'avinguda processional a la mateixa zona. Aquest estava construït de pedra arenisca, amb una capella a Amon flanquejada pels temples de la seva esposa Mut i el seu fill Jonsu, formant així la Tríada de Tebes.

L'últim canvi important al recinte d'Amon-Ra va ser l'addició del primer piló i les massives parets d'un perímetre que van envoltar tot el recinte, ambdós construïts per Nectabeu I.

Imperi Nou

Article principal: Summe Sacerdot d'Amon

Identificació amb Min i Ra

Amon representat amb Seti I al temple i la capella d'Abidos

Quan l'exèrcit del fundador de la Dinastia XVIII d'Egipte va expulsar els governants hicsos d'Egipte, la ciutat d'origen del vencedor, Tebes, va esdevenir la ciutat més important d'Egipte i la capital d'una nova dinastia. Per tant, Amon, la divinitat tutelar local de Tebes, va adquirir importància com a déu nacional. Els faraons d'aquella nova dinastia atribuïen tots els seus èxits a Amon i van dedicar una gran part de les seves riqueses i del botí capturat a construir temples consagrats a Amon. La victòria contra els «governants estrangers» assolida pels faraons que veneraven Amon va fer que fos considerat un defensor dels menys afavorits, que sostenia el dret dels pobres a la justícia. Com que ajudava els qui viatjaven en nom seu, es va convertir en el «Protector del camí». Atès que defensava la Maat —la veritat, la justícia i la bondat—, els qui pregaven a Amon havien de demostrar primer que n'eren dignes confessant els seus pecats. Les esteles votives del poblat d'artesans de Deir al-Madinah recullen:

«

[Amon], que acudeix a la veu del pobre afligit, que dona alè al desgraciat... Tu ets Amon, el Senyor del silenciós, que acudeix a la veu del pobre; quan et crido en la meva aflicció, vens i em rescates... Encara que el servent estigués disposat a fer el mal, el Senyor està disposat a perdonar. El Senyor de Tebes no passa un dia sencer enfadat; la seva ira s'esvaeix en un instant, no en queda res. El seu alè torna a nosaltres en forma de misericòrdia... Que el teu ka sigui benigne; que perdonis; no tornarà a passar.

»

Min en un relleu del regnat de Tutmosis III procedent de Deir el-Bahari.

Ka-mut-ef, «Toro de la seva mare», com a lleó amb cap de moltó a l'avinguda d'esfinxs del temple de Karnak

Posteriorment, quan Egipte va conquerir el Cuix, els egipcis van identificar la divinitat principal dels cuixites amb Amon. Aquesta divinitat cuixita era representada amb cap de moltó, més concretament un moltó llanut amb banyes corbades. Així, Amon va quedar associat al moltó per l'aspecte envellit de la divinitat cuixita, i algunes representacions relacionades amb Amon mostraven unes banyes petites de moltó conegudes com les Banyes d'Amon. Es pot remuntar una divinitat solar amb forma de moltó fins a la cultura de Kerma preliterària de Núbia, contemporània de l'Imperi Antic d'Egipte. El nom posterior d'Amon a Núbia, durant el període meroític, era Amani, documentat en nombrosos noms propis com Tanutamon, Ergàmenes i Amanitores. Com que els moltons es consideraven un símbol de virilitat, Amon també va passar a ser vist com un déu de la fertilitat i va començar a absorbir la identitat de Min, tot esdevenint Amon-Min. Aquesta associació amb la virilitat va fer que Amon-Min rebés l'epítet Kamutef, que significa «Toro de la seva mare», forma en què apareixia representat a les parets del Karnak, itifàl·lic i amb un «flagell», igual que Min.

A mesura que el culte d'Amon augmentava en importància, Amon va ser identificat amb la divinitat principal venerada en altres zones durant aquell període, el déu solar Ra. Aquesta identificació va comportar una altra fusió d'identitats: Amon va esdevenir Amon-Ra. En l'Himne a Amon-Ra és descrit així:

«

Senyor de la veritat, pare dels déus, creador dels homes, creador de tots els animals, Senyor de les coses que existeixen, creador del bàcul de la vida.

»

• 
  Amon (Imperi Nou)
• 
  Amon (després d'Amarna)
• 
  Amon-Ra (Imperi Nou)
• 
  Amon-Ra (després d'Amarna)
• 
  Amon com a home amb cap de moltó (Imperi Nou)
• 
  Amon com a home amb cap de moltó (després d'Amarna)
• 
  Amon-Min
• 
  Amon-Ra-Min

Període d'Amarna

Jeroglífics al pilar posterior de l'estàtua d'Amenofis III. Hi ha dos punts on els agents d'Akhenaton van esborrar el nom d'Amon, restaurat més tard en una superfície més profunda. Museu Britànic, Londres

Durant la darrera part de la Dinastia XVIII d'Egipte, el faraó Akhenaton —també conegut com a Amenofis IV— va promoure l'adoració d'Aton, una divinitat el poder de la qual es manifestava en el disc solar, tant literalment com simbòlicament. Va desfigurar els símbols de moltes de les antigues divinitats i va fonamentar les pràctiques religioses en Aton. Va traslladar la capital fora de Tebes, però aquest canvi abrupte va ser molt impopular entre els sacerdots d'Amon, que es van trobar privats de tot el poder anterior. La religió d'Egipte estava lligada inexorablement al govern del país, ja que el faraó n'era el cap en tots dos àmbits. El faraó era el sacerdot suprem del temple de la capital, i els dirigents religiosos del nivell immediatament inferior eren consellers importants del faraó; molts també administraven la burocràcia que governava el país.

La introducció de l'atenisme sota Akhenaton va crear una monolatria d'Aton en competència directa amb la d'Amon. Les lloances d'Amon de les esteles s'assemblen notablement en el llenguatge a les que es van emprar més tard, sobretot a l'Himne a Aton:

«

Quan travesses el cel, tots els rostres et contemplen, però quan te'n vas, quedes ocult als seus rostres... Quan et poses a la muntanya occidental, dormen a la manera de la mort... El qui dona forma a allò que produeix la terra,... una mare profitosa per als déus i els homes; un artesà pacient, que es fatiga molt com a creador seu... pastor valent, que mena el bestiar, refugi seu i creador del seu sosteniment... L'únic Senyor, que cada dia arriba a l'extrem de les terres, com qui veu els qui hi caminen... Cada terra xerra en la teva sortida diària per lloar-te.

»

Quan Akhenaton va morir, el seu successor, Semenkhare, va esdevenir faraó i l'atenisme es va mantenir durant el seu breu regnat de dos anys. Quan Semenkhare va morir, una enigmàtica faraona coneguda com a Neferneferuaten va ocupar el tron durant un període breu, però no és clar què va succeir durant el seu regnat. Després de la mort de Neferneferuaten, la va succeir Tutankhaton, el fill de nou anys d'Akhenaton. A l'inici del seu regnat, el jove faraó va revertir l'atenisme, va restablir l'antiga religió politeista i es va canviar el nom per Tutankamon. La seva germana i esposa, que aleshores es deia Ankhesenpaaton, va seguir el seu exemple i va adoptar el nom d'Ankhesenamon. El culte d'Aton va cessar en gran part i es va restaurar el culte d'Amon-Ra.

Durant el regnat d'Horemheb, el nom d'Akhenaton va ser esborrat dels registres egipcis, es van desfer tots els seus canvis religiosos i governamentals i la capital va tornar a Tebes. El retorn a l'antiga capital i a la seva divinitat tutelar es va efectuar amb tanta rapidesa que semblava que aquell culte monolàtric i les seves reformes governamentals no haguessin existit mai.

Teologia

Ra i Amon, de la tomba de Ramsès IV

El déu del vent Amon va arribar a identificar-se amb el déu solar Ra i amb el déu de la fertilitat i la creació Min, de manera que Amon-Ra tenia com a característiques principals les de déu del Sol, deïtat creadora i déu de la fertilitat. També va adoptar l'aspecte del moltó de la divinitat solar núbia, a més de nombrosos altres títols i aspectes.

Com a Amon-Ra, els qui creien que el seu patiment era conseqüència dels actes incorrectes propis o d'altri li demanaven misericòrdia.

«

Amon-Ra, «que escolta la pregària, que acudeix al crit del pobre i de l'afligit... Guardeu-vos-en! Repetiu-lo al fill i a la filla, al gran i al petit; relateu-lo a generacions de generacions que encara no han arribat a existir; relateu-lo als peixos de les profunditats i als ocells del cel; repetiu-lo al qui no el coneix i al qui el coneix... Encara que el servent tingui per costum obrar malament, el Senyor té per costum ser misericordiós. El Senyor de Tebes no passa un dia sencer enfadat. Quant a la seva ira, en acabar un instant no en queda rastre... Mentre perduri el teu ka, seràs misericordiós!»

»

En els himnes de Leiden, Amon, Ptah i Ra són considerats una trinitat: són déus diferents però formen una unitat en la pluralitat.

«

Els tres déus són un, però l'egipci insisteix en altres llocs en la identitat separada de cadascun dels tres.

»

Aquesta unitat en la pluralitat s'expressa en un text:

«

Tots els déus són tres: Amon, Ra i Ptah, sense igual. El qui oculta el seu nom com a Amon apareix al rostre com a Ra, i el seu cos és Ptah.

»

Henri Frankfort va proposar que Amon havia estat originàriament un déu del vent i, de manera especulativa, va assenyalar que la connexió implícita entre els vents i el misteri tenia un paral·lel en un passatge de l'Evangeli segons Joan:

«

El vent bufa on vol, i en sents el so, però no saps d'on ve ni on va.

»

Un himne de Leiden a Amon descriu com calma els mars tempestuosos per al mariner atribolat:

«

La tempesta s'aparta per al mariner que recorda el nom d'Amon. La tempesta esdevé una brisa dolça per a qui invoca el seu nom... Amon és més eficaç que milions per a qui el posa dins el seu cor. Gràcies a ell, un sol home esdevé més fort que una multitud.

»

Tercer Període Intermedi

Aquest amulet del Tercer Període Intermedi, conservat al Walters Art Museum, representa Amon fusionat amb la divinitat solar Ra, cosa que forma la divinitat solar suprema Amon-Ra.

Summes sacerdots tebans d'Amon

Article principal: Summe Sacerdot d'Amon

Tot i que no se'ls considera una dinastia, els summes sacerdots d'Amon de Tebes tenien prou poder i influència per ser, a la pràctica, els governants d'Egipte des del 1080 fins aproximadament el 943 aC. Quan Herihor va ser proclamat primer summe sacerdot governant d'Amon el 1080 aC —l'any 19 de Ramsès XI—, el sacerdoci d'Amon exercia un control efectiu sobre l'economia egípcia. Els sacerdots d'Amon posseïen dos terços de totes les terres dels temples d'Egipte, el 90% dels seus vaixells i molts altres recursos. En conseqüència, els sacerdots d'Amon eren tan poderosos com el faraó, si no més. Un dels fills del summe sacerdot Pinedjem acabaria ocupant el tron i governant Egipte durant gairebé mig segle com el faraó Psusennes I, mentre que el summe sacerdot tebà Psusennes III ocuparia el tron com el rei Psusennes II, darrer sobirà de la dinastia XXI.

Declivi

Al segle X aC, el domini aclaparador d'Amon sobre tot Egipte va començar a decaure gradualment. A Tebes, però, el culte va continuar sense interrupció, especialment sota la dinastia núbia XXV, perquè aleshores Amon ja era considerat un déu nacional a Núbia. El Temple d'Amon de Gebel Barkal, fundat durant l'Imperi Nou, va esdevenir el centre de la ideologia religiosa del Regne de Cuix. L'Estela de la Victòria de Piankhi a Gebel Barkal —del segle VIII aC— ja distingeix entre un «Amon de Nàpata» i un «Amon de Tebes». Tanutamon —mort el 653 aC—, el darrer faraó de la dinastia núbia, encara portava un nom teòfor que feia referència a Amon en la forma núbia Amani.

Edat del ferro i antiguitat clàssica

Representació d'Amon en un relleu de Karnak (segle XV aC)

Núbia i el Sudan

Les regions de fora d'Egipte van continuar venerant-lo durant l'antiguitat clàssica. A Núbia, on el seu nom es pronunciava Amane o Amani —escrit en jeroglífics meroítics com «𐦀𐦉𐦊𐦂» i en cursiva com «𐦠𐦨𐦩𐦢»—, va continuar sent una divinitat nacional. Els seus sacerdots, a Mèroe i Nobàtia, regulaven tot el govern del país mitjançant un oracle, elegien el governant i dirigien les expedicions militars. Segons Diodor de Sicília, aquests dirigents religiosos fins i tot podien obligar els reis a suïcidar-se, però aquesta tradició es va acabar quan Arkamane els va matar al segle III aC.

Al Sudan, l'excavació d'un temple d'Amon a Dangeil va començar l'any 2000 sota la direcció dels doctors Salah Mohamed Ahmed i Julie R. Anderson, de la National Corporation for Antiquities and Museums (NCAM) del Sudan i del Museu Britànic del Regne Unit, respectivament. Es va descobrir que el temple havia estat destruït per un incendi, i l'espectrometria de masses amb accelerador (AMS) i la datació basada en el carboni 14 de les bigues carbonitzades del sostre han situat la construcció de la versió més recent del temple al segle I dC. Aquesta datació queda confirmada també per la ceràmica i les inscripcions associades. Després de la destrucció, el temple es va deteriorar gradualment i es va esfondrar.

Un dels temples dedicats a Amon més famosos de Núbia és a Gebel Barkal, a prop de la riba del Nil, just al nord de la quarta cascada. Construïda dins i al voltant d'un gran turó de gres, una primera versió del temple va ser bastida amb maons de tova per Tutmosis III. Durant el regnat d'Akhenaton, es van emprar blocs talatat per construir la primera part de l'estructura monumental perdurable, formada pel pati exterior, el piló i el santuari interior. Sota Ramsès II es van planificar ampliacions del pati i de l'avantpati i se'n va iniciar la construcció, però van quedar inacabades. Al cim del temple hi ha una gran peça de roca massissa que sobresurt del turó de gres i que es creu habitualment que simbolitza un ureu o bé la corona blanca de l'Alt Egipte. Els ocupants egipcis de Núbia creien que la muntanya albergava una forma primigènia de l'Amon de Karnak i anomenaven Gebel Barkal «Nswt-TꜢwy», és a dir, els «Trons de les Dues Terres».

Aquest nom feia referència a la importància religiosa i política entrellaçada que tant els nubis autòctons com els ocupants egipcis atribuïen al temple; aquests darrers van esmerçar grans esforços a establir un vincle entre el seu nou imperi i els pobles que havien sotmès. El lloc va ser conegut com una font primigènia de la reialesa divina, i l'associació amb el culte d'Amon centrat a Gebel Barkal ajudava a legitimar el governant de l'Alt Egipte. Aquest ideal, emprat al començament per legitimar el domini dels conqueridors egipcis, va perdurar després de la caiguda de la dinastia XXV. La situació estratègica de Gebel Barkal, unida al poder religiós associat al culte d'Amon al temple, va dur reis cuixites com Piankhi a establir-hi la seu del poder, fins i tot quan el seu imperi s'estenia pel delta del Nil.

Oasi de Siwa i Líbia

A l'Oasi de Siwa, situat a l'oest d'Egipte, va perdurar un oracle solitari d'Amon prop del desert de Líbia. El culte d'Ammon es va introduir a Grècia en una època primerenca, probablement per mitjà de la colònia grega de Cirene, que devia haver establert un vincle amb el gran oracle d'Ammon de l'oasi poc després de la seva fundació. Iarbes, un rei mitològic de Líbia, també era considerat fill d'Hammon.

Segons l'autor del segle VI dC Corip, un poble libi conegut com els Laguatan portava al combat una efígie del seu déu Gurzil, que consideraven fill d'Ammon, durant la guerra contra l'Imperi Romà d'Orient a la dècada del 540.

Llevant

Amon és esmentat al text bíblic hebreu com אמון מנא, Amon de No, a Jeremies 46:25 —també traduït com «l'horda de No» i «l'horda d'Alexandria»—, i és possible que Tebes hi rebi el nom de נא אמון , No-Amon, a Nahum 3:8 —també traduït com «Alexandria populosa». Presumiblement, aquests textos es van escriure al segle VII aC.

«	El Senyor dels exèrcits, el Déu d'Israel, va dir: «Mireu, castigaré Amon de Tebes, el faraó i Egipte, els seus déus i els seus reis, el faraó i els qui confien en ell.»	»
— Jeremies 46:25, Bíblia del rei Jaume

Grècia

Zeus-Ammon. Còpia romana d'un original grec de finals del segle V aC. Els grecs del baix delta del Nil i de la Cirenaica van combinar trets del déu suprem Zeus amb trets del déu egipci Amon-Ra.

Amon, venerat pels grecs com l'Ammon d'Heliòpolis —«ciutat del déu solar»—, tenia a Tebes un temple i una estàtua ofrenada per Píndar —mort el 443 aC—, i un altre temple a Esparta. Segons Pausànias, els espartans consultaven l'oracle d'Ammon a Líbia des de temps antics més que els altres grecs. A Afytos, a la Calcídica, Amon era venerat des de l'època de Lisandre —mort el 395 aC— amb tant de zel com a l'Ammoni. El poeta Píndar va honorar el déu amb un himne. A Megalòpolis, el déu era representat amb cap de moltó —Pausànias, VIII, 32 § 1—, i els grecs de la Cirenaica van dedicar a Delfos un carro amb una estàtua d'Ammon.

Quan Alexandre el Gran va ocupar Egipte a finals del 332 aC, va ser considerat un alliberador i, per tant, va conquerir Egipte sense lluitar. L'oracle de Siwa el va proclamar fill d'Amon. Amon va ser identificat com una forma de Zeus, i Alexandre es referia sovint a Zeus-Ammon com el seu veritable pare. Després de la seva mort, les monedes el representaven guarnit amb les banyes d'Amon com a símbol de la seva divinitat. La tradició de representar Alexandre el Gran amb les banyes d'Amon va perdurar durant segles; una figura que podria ser Alexandre rep a l'Alcorà el nom de «Dhu-l-Qarnayn» —«el de les dues banyes»—, potser en referència a les representacions amb banyes d'Ammon de les monedes i les estàtues de l'Orient Mitjà.

Diversos mots deriven d'Amon a través de la forma grega Ammon, com ara amoníac i ammonit. Els romans anomenaven sal ammoniacus —«sal d'Amon»— el clorur d'amoni que recollien dels dipòsits prop del temple de Júpiter-Amon, a l'antiga Líbia, per la proximitat del temple. Ammonia, a més de ser el producte químic, és el nom d'un gènere de foraminífers. Tant aquests foraminífers —protozous amb closca— com els ammonits —cefalòpodes amb closca extingits— tenen closques espirals que recorden les banyes d'un moltó i les d'Ammon. Les regions de l'hipocamp del cervell s'anomenen cornu ammonis —literalment, «banyes d'Amon»— a causa de l'aparença banyuda de les bandes fosques i clares de les capes cel·lulars.

Una interpretació grega del motiu pel qual de vegades es representa Amon amb cap de moltó prové d'Heròdot. L'historiador relata un mite en què Khonsu, fill d'Amon, va instar el pare a revelar-li la seva veritable forma, i Amon es va ocultar rere un velló de moltó mentre es manifestava. Aquesta disfressa enginyosa li va permetre complir parcialment la petició del fill sense revelar del tot la seva veritable naturalesa.

Festivitats tebanes

La regió tebana tenia dues festivitats principals, que van tenir el seu apogeu a la darreria de la Dinastia XIX, la cèlebre festa d'Opet i la Festa de la Vall.

A la Festa de la Vall, les estàtues de culte de la tríada tebana sortien de llurs temples a Karnak, en processó travessant el Nil, amb destinació als temples mortuoris de l'altre vora del riu. Originàriament, era una festivitat de quatre o cinc dies de durada, que amb el pas dels anys i les diferents modificacions de la cerimònia, a l'acabament del regnat de Ramsès II, durava de vint a vint-i-dos dies, en els quals es donaven pa, cervesa, carn, etc., generalment provinents dels magatzems del temple.

La festa d'Opet tenia lloc durant el segon mes de la inundació anual. En aquesta festivitat se celebrava la unió sexual entre Amon i la mare del rei, que permetia a aquesta donar a llum al ka (esperit) reial. La celebració acabava quan el rei entrava al santuari a rebre el ka, sortint del temple com un déu. La processó iniciava el seu trajecte sortint del temple de Karnak amb destinació al temple de Luxor, passant successivament per l'avinguda amb esfinxs de carners, pilons i sales d'esbarjo, destinades als sacerdots que portaven la barca del déu. S'allotjava al temple de Luxor, durant una o dues nits, per tornar al seu temple original, a Karnak, novament.

Bibliografia

• Budge, E. A. W.. Tutankhamen: Amenism, Atenism, and Egyptian Monotheism. Via sacred-texts.com. Nova York: Dodd, Mead & Co., 1923. 
• Klotz, David. Adoration of the Ram: Five Hymns to Amun-Re from Hibis Temple. 6. New Haven: Yale Egyptological Seminar, 2006 (Yale Egyptological Studies). ISBN 978-1-950343-02-7. 
• Warburton, David. Architecture, Power, and Religion: Hatshepsut, Amun and Karnak in Context. Lit, 2012. ISBN 978-3-643-90235-1. 

Bibliografia complementària

• Assmann, Jan. Egyptian Solar Religion in the New Kingdom: Re, Amun and the Crisis of Polytheism. Kegan Paul International, 1995. ISBN 978-0710304650. 
• Ayad, Mariam F. God's Wife, God's Servant: The God's Wife of Amun (c. 740–525 BC). Routledge, 2009. ISBN 978-0415411707. 
• Cruz-Uribe, Eugene «The Khonsu Cosmogony». Journal of the American Research Center in Egypt, 31, 1994, p. 169–189. DOI: 10.2307/40000676. JSTOR: 40000676.
• Gabolde, Luc. Karnak, Amon-Rê : La genèse d'un temple, la naissance d'un dieu (en francès). Institut français d'archéologie orientale du Caire, 2018. ISBN 978-2-7247-0686-4. 
• Guermeur, Ivan. Les cultes d'Amon hors de Thèbes: Recherches de géographie religieuse (en francès). Brepols, 2005. ISBN 978-90-71201-10-3. 
• Klotz, David. Caesar in the City of Amun: Egyptian Temple Construction and Theology in Roman Thebes. Association Égyptologique Reine Élisabeth, 2012. ISBN 978-2-503-54515-8. 
• Kuhlmann, Klaus P. Das Ammoneion. Archäologie, Geschichte und Kultpraxis des Orakels von Siwa (en alemany). Verlag Phillip von Zabern in Wissenschaftliche Buchgesellschaft, 1988. ISBN 978-3805308199. 
• Otto, Eberhard. Egyptian art and the cults of Osiris and Amon. Abrams, 1968. 
• Roucheleau, Caroline Michelle. Amun temples in Nubia: a typological study of New Kingdom, Napatan and Meroitic temples. Archaeopress, 2008. ISBN 9781407303376. 
• Christophe Thiers. Documents de théologies thébaines tardives. Université Paul-Valéry, 2009. 
• Zandee, Jan. De Hymnen aan Amon van papyrus Leiden I. 350 (en neerlandès). E.J. Brill, 1948. 
• Zandee, Jan. Der Amunhymnus des Papyrus Leiden I 344, Verso (en alemany). Rijksmuseum van Oudheden, 1992. ISBN 978-90-71201-10-3. 

Enllaços externs

• Karnak 3D: "Llibre-web" de la reconstrucció detallada en 3D del Gran Temple d'Amón a Karnak. (actualment només en castellà) Arxivat 2004-12-05 a Wayback Machine. – Marc Mateos, 2007.