Vés al contingut

Antiqua

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Un facsímil de tipografia romana de Nicolas Jenson utilitzat a Venècia cap al 1470. La "s" llarga abstracta (que s'assembla a una "f" sense barra) va deixar d'utilitzar-se al segle XIX.
La paraula "Antiqua" escrita en l'estil Antiqua.

L'Antiqua[1] és un estil tipogràfic d'impressió utilitzat per imitar estils d'escriptura a mà o cal·ligrafia comuns durant els segles XV i XVI.[2] Les lletres estan dissenyades per fluir i els traços es connecten entre si de manera contínua; d'aquesta manera, sovint es contrasta amb les tipografies d'estil gòtic com la Fraktur, on els traços individuals es trenquen. Les dues tipografies es van utilitzar simultàniament al món germanòfon, i la disputa a favor o en contra de l'Antiqua o la Fraktur sovint es va dividir per línies ideològiques o polítiques. A partir de la prohibició de Hitler d'utilitzar-lai, sobretot, després de mitjans del segle XX, la Fraktur va perdre el favor i les tipografies basades en Antiqua es van convertir en l'estàndard oficial a Alemanya. Cal remarcar que en alemany, el terme "Antiqua" es refereix a les tipografies amb serif.[3]

Història

[modifica]

Les tipografies Antiqua van ser dissenyades entre 1470 i 1600, concretament les de Nicolas Jenson i el tipus romå romana Aldina, encarregada per Ald Manuci[4] i tallada per Francesco Griffo. Les formes de les lletres es basaven en una síntesi de majúscules inscripcionals romanes i escriptura carolíngia. El poeta florentí Petrarca va ser un dels pocs autors medievals que va parlar de l'escriptura manual del seu temps: en dues cartes[5] va criticar la lletra escolàstica del moment, [a] amb els seus traços prolongats (artificiosis litterarum tractibus) i formes de lletres exuberants (luxurians) que entretenen la vista des de la distància, però que fatiguen en una exposició més propera, com si haguessin estat escrites per a un altre propòsit que no sigui ser llegides. Per a Petrarca, la lletra gòtica violava tres principis: l'escriptura, deia, havia de ser senzilla (castigata), clara i ortogràficament correcta.[7]

Boccaccio era un gran admirador de Petrarca. Des del cercle immediat de Boccaccio, aquesta lletra revisada "semigòtica" postpetrarquista es va estendre als literati a Florència, Llombardia,[8] i el Vèneto.[9] S'estava gestant una reforma de l'escriptura a mà més profunda que el compromís previst per Petrarca. El generador del nou estil (il·lustració) va ser Poggio Bracciolini, un incansable perseguidor de manuscrits antics, que va desenvolupar la nova escriptura humanista a la primera dècada del segle XV.

El llibreter florentí Vespasiano da Bisticci va recordar més tard en el segle que Poggio havia estat un cal·lígraf molt bo de lettera antica i havia transcrit textos per guanyar-se la vida —presumiblement, com assenyala Martin Davies,[10] abans d'anar a Roma el 1403 per començar la seva carrera a la cúria papal.

Berthold Ullman identifica el moment decisiu en el desenvolupament de la nova mà humanística com la transcripció del jove Poggio de les Epístoles a Àtic de Ciceró.[11] Quan la biblioteca dels Mèdici va ser catalogada el 1418, gairebé la meitat dels manuscrits es trobaven registrats com a escrits en la lettera antica .

La nova escriptura va ser adoptada i desenvolupada pels humanistes i educadors florentins Niccolò de' Niccoli[12] i Coluccio Salutati. La cursiva humanista, neta i inclinada, inventada per l'humanista florentí de' Niccoli a la dècada de 1420 i difosa a través dels seus nombrosos estudiosos, se sol caracteritzar com essencialment una versió ràpida de la mateixa escriptura. Rhiannon Daniels escriu, però, que "aquesta no era una escriptura humanística cursiva escrita a mà, sinó una escriptura corrent escrita amb una ploma molt fina; una modificació de l'escriptura cancelleresca gòtica contemporània influenciada per la cal·ligrafia humanística. Per això de vegades es coneix com a cancelleresca all'antica ".[9]

A finals del segle XV, aquesta "escriptura de cancelleria a l'antiga" va ser desenvolupada encara més pels humanistes de Roma. Les formes cal·ligràfiques d'aquesta "itàlica de cancelleria" (una forma de cursiva) van ser popularitzades pel famós mestre d'escriptura romà Ludovico Arrighi a principis del segle xvi.[13] A la història de la tipografia occidental, la minúscula humanista va guanyar protagonisme com a base per a la tipografia romana del tipògraf, ja que va ser estandarditzada per Ald Manuci, qui va introduir la seva revolucionària tipografia itàlica basada en la lletra de cancelleria a Venècia el 1501, i practicada pels dissenyadors-impressors Nicolas Jenson i Francesco Griffo, respectivament. Aquesta és la raó per la qual també es coneixen com a tipus venecians i ocasionalment com a estil antic, diferenciats dels estils moderns pel gruix més o menys uniforme de tots els traços i per les serifes inclinades.

La tipografia romana ha ajudat a establir la notable resistència al canvi de l'alfabet llatí modern.[14] El terme "Antiqua" va arribar a utilitzar-se més tard per a la tipografia romana o rodona en general, en contraposició a la lletra gòtica.[2] En alemany, s'utilitzava per a tipografies serif en particular.[3]

Dissenyadors

[modifica]
  • Berne Nadall (1869–1932), dissenyador estatunidenc, va crear Caslon Antique (1896–98)
  • Peter Behrens (1868–1940), arquitecte i dissenyador gràfic alemany, va crear Behrens Antiqua (1907–1909)
  • Vojtěch Preissig (1873–1944), dissenyador txec influent en les àrees de disseny de llibres i tipografia, va crear Preissig Antiqua (1923–25) específicament per a la llengua txeca[15]
  • Paul Renner (1878–1956), va crear Renner Antiqua (1939). Renner també va crear la tipografia Futura .[16]
  • Hermann Zapf (1918–2015), va crear Zapf Renaissance Antiqua (1984–87). Va crear moltes altres fonts al llarg dels anys.
Una comparació de Linotype Palatino, Monotype Book Antiqua i Unternehmensberatung Rubow Weber (URW) Palladio L.

Book Antiqua, una tipografia dissenyada per Hermann Zapf, una variant de la tipografia Palatino . (En aquest cas, "Antiqua" és una altra paraula per a l'estil tipogràficromà o en rodona en què es basa la Palatino, en contraposició a la tipografia gòtica.[17]

Preissig Antiqua : dissenyada per Vojtěch Preissig

Renner Antiqua : dissenyada per Paul Renner, revifada per Patrick Strietzel (1939), elaborada a la foneria D. Stempel AG.[3]

Zapf Renaissance Antiqua : una altra tipografia de Zapf.

La tipografia gòtica i la disputa entre Antiqua i Fraktur

[modifica]

L'oposat germànic d'Antiqua és la tipografia gòtica, de la que el tipus Fraktur n'és un exemple, en què les formes de les lletres estan separades o fracturades. A l'Alemanya dels segles XIX i XX hi va haver una disputa sobre si l'alemany s'havia d'escriure en Antiqua o en Fraktur. El 1911, el Reichstag alemany va rebutjar un canvi oficial a Antiqua per només tres vots: 85 a 82. Hitler va expressar el desig de canviar a Antiqua ja el 1934; tanmateix, la transició no va ser llei fins al 1941, quan Martin Bormann va emetre un decret que prohibia la Fraktur i canviava a l'ús d'escriptures internacionals com l'Antiqua.

Notes

[modifica]
  1. ↑ En paleografia i cal·ligrafia, el terme «mà» encara s'utilitza per referir-se a un estil d'escriptura amb nom, com ara la mà de cancelleria, per referir-se al tipus de lletra.[6]

Referències

[modifica]
  1. ↑ «antiqua». A: . Online. Oxford University Press. requereix subscripció o ser soci de la biblioteca pública del Regne Unit
  2. 1 2 Eisenstein, Elizabeth. The Printing Revolution in Early Modern Europe. Cambridge University Press, 12 September 2005, p. 123–163. ISBN 978-0-521-84543-4.
  3. 1 2 3 «Renner Antiqua – Reviving a serif typeface from the designer of Futura». Linotype. Arxivat de l'original el 2013-10-07. [Consulta: 21 setembre 2025].
  4. ↑ Wallraff, Martin. Lanfranchi. Gut zum Druck! (en alemany). Basel: Schwabe Verlag, 2013, p. 23–25. ISBN 9783796529177.
  5. ↑ Petrarch. Familiar Letters, XIII, 4 and XXIII, 19..
  6. ↑ Dillon, Emma. Medieval Music-Making and the Roman de Fauvel (en anglès). Cambridge University Press, 2002-10-07, p. 25. ISBN 978-0-521-81371-6.
  7. ↑ Petrucci, Armando. La scrittura di Francesco Petrarca. Città del Vaticano: Biblioteca Apostolica Vaticana, 1967., noted in Derolez, Albert. «The script reform of Petrarch: an illusion?». A: Haines. Music and Medieval Manuscripts: paleography and performance, 2006, p. 5f; Derolez discusses the degree of Petrarch's often alluded-to reform.
  8. ↑ Ferrari, Mirella. «La 'littera antiqua' a Milano, 1417–1439». A: Autenrieth. Renaissance- und Humanistenhandschriften. Múnic: Oldenbourg, 1988, p. 21–29. ISBN 9783486545111. OCLC 1125940061.
  9. 1 2 Daniels, Rhiannon. Boccaccio and the book: production and reading in Italy 1340–1520, 2009, p. 28 – 29 (Italian Perspectives). ISBN 9781351573405. OCLC 999615799.
  10. ↑ Davies, Martin. «Humanism in script and print in the fifteenth century». A: Kraye. The Cambridge companion to Renaissance humanism, 1996, p. 51. ISBN 9780521430388. OCLC 32626240.
  11. ↑ Ullman, Berthold. The Origin and Development of Humanistic Script. Rome: American Council of Learned Societies, 1960. OCLC 1241672681. (computer file)
  12. ↑ Morison, Stanley. «Early humanistic script and the first roman type». A: McKitterick. Selected Essays on the History of Letter-Forms in Manuscript and Print, 1981, p. 206–229. ISBN 9780521184687. OCLC 432406968.
  13. ↑ «Rome Reborn: The Vatican Library & Renaissance Culture».
  14. ↑ Morison, Stanley The Library, 1943, p. 1–291. cited in Wilkinson, Lane. «The Humanistic minuscule and the advent of Roman type». University of Tennessee at Chattanooga. Arxivat de l'original el 2011-03-13.
  15. ↑ «Vojtěch Preissig's types for Czech alphabets». University of St. Thomas, 05-12-2011. Arxivat de l'original el 9 September 2016.
  16. ↑ Linotype, Font designer – Paul Renner Arxivat 2015-09-05 a Wayback Machine.
  17. ↑ Eisenstein, Elizabeth. The Printing Revolution in Early Modern Europe. Cambridge University Press, 12 September 2005, p. 125. ISBN 978-0-521-84543-4.
Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Antiqua&oldid=38250936»