Unes xarreteres de Comandant en cap de les forces armades poloneses a la primera meitat del seglexix.
El comandant en cap és la persona que exerceix l'autoritat de comandament suprema de les forces armades d'un estat o ho fa en elements significatius d'aquestes forces. En aquest segon cas, l'element de la força pot ser definit com aquelles forces dins d'una regió particular o aquelles forces les quals es poden associar per la seva funció. En termes pràctics, es refereix a les competències militars que resideixen en el cap d'estat o cap del govern.[1] Sovint, un comandant en cap donat d'un país no cal que sigui un oficial comissionat o, fins i tot, un militar veterà i es pot donar el control civil dels militars quan així ho requereixi una constitució.
El títol utilitzat per a aquesta màxima autoritat de comandament varia segons el país i l'idioma. En general, els països angloparlants prefereixen el títol de "Comandant en cap", mentre que els països francòfons prefereixen "Cap d'exèrcit" (francès: chef des armées) la majoria dels països de l'Europa continental utilitzen el terme "Comandant Suprem"; mentre que la Unió Soviètica, i en conseqüència els estats postsoviètics, utilitzen "comandant en cap suprem" (rus: Верховный главнокомандующий). En aquells països on el títol de "comandant en cap" no s'utilitza per al comandant més alt de l'exèrcit, pot ser que s'utilitzi per a oficials militars d'alt rang; per exemple, en el cas de les Forces Armades d'Ucraïna, el comandant en cap suprem és el president d'Ucraïna, mentre que el comandant en cap és el seu cap professional.
El comandant en cap suprem també està investit d'un poder extraordinari en relació amb totes les institucions i persones civils al territori d'un estat determinat i al teatre d'operacions militars (teatre de guerra).[2]
Dins de l'OTAN i la Unió Europea, el terme Cap de Defensa (CHOD) s'utilitza normalment com a terme genèric per al càrrec de més alt rang que ocupa un oficial militar professional en servei actiu, independentment del seu títol o poders reals.[3]
El rol formal i el títol d'un governant que comandava les forces armades deriven d'Imperator del Regne Romà, la República Romana i l'Imperi Romà, que posseïa imperium (comandament i altres poders reials).[4]
En anglès, el terme es va utilitzar per primera vegada durant la Guerra Civil anglesa.[5] El cap d'estat d'una nació (monàrquica o republicana) sol ocupar el càrrec de comandant en cap, fins i tot si el poder executiu efectiu el té un cap de govern separat. En un sistema parlamentari, el poder executiu depèn en última instància de la voluntat del poder legislatiu; tot i que el poder legislatiu no emet ordres directament a les forces armades i, per tant, no controla els militars en cap sentit operatiu. Els governadors generals i els governadors colonials també solen ser nomenats comandants en cap de les forces militars dins del seu territori.
Un comandant en cap de vegades es coneix com a comandant suprem, que de vegades s'utilitza com a terme específic. El terme també s'utilitza per a oficials militars que ostenten aquest poder i autoritat, no sempre a través d'una dictadura, i com a subordinats (normalment) d'un cap d'estat (vegeu Generalíssim). El terme també s'utilitza per a oficials que tenen autoritat sobre una branca militar individual, una branca especial o dins d'un teatre d'operacions.[6]
Són els caps de l'executiu amb el mandat polític per prendre decisions discrecionals, inclòs el comandament de les forces armades.
Principalment caps d'estat cerimonials (monarques constitucionals, virreis i presidents de repúbliques parlamentàries) amb poders de reserva substantius residuals sobre les forces armades, que actuen en circumstàncies normals seguint el consell constitucional dels caps de l'executiu amb el mandat polític de prendre decisions discrecionals.
L'article 60 de la Llei Fonamental de l'Aràbia Saudita estableix: "El rei és el comandant en cap de totes les forces militars. Nomena els oficials i posa fi a les seves funcions d'acord amb la llei".
L'article 61 estableix a més: "El Rei declara l'estat d'emergència, mobilització general i guerra, i la llei defineix les normes per a això".
Finalment, l'article 62 estableix: "Si hi ha un perill que amenaci la seguretat del Regne o la seva integritat territorial, o la seguretat del seu poble i els seus interessos, o que impedeixi el funcionament de les institucions estatals, el Rei podrà prendre mesures urgents per fer front a aquest perill. I si el Rei considera que aquestes mesures han de continuar, podrà implementar les regulacions necessàries a aquest efecte."
La Constitució de l'Argentina, en la seva part II, capítol III, article 99, apartats 12, 13, 14 i 15, estableix que el president de la Nació Argentina és el "Comandant en cap de totes les forces armades de la Nació ". També estableix que el president té dret a proveir llocs militars en l'atorgament dels llocs de treball o graus dels oficials superiors de les forces armades, i per si mateix en el camp de batalla; dirigeix la seva organització i distribució segons les necessitats de la Nació i declara la guerra i ordena represàlies amb el consentiment i l'aprovació del Congrés Nacional Argentí.[7] Per tant, ho és la presidenta Cristina Fernández, des del 2007 i fins que s'acabi el seu mandat.
El Ministeri de Defensa és el departament governamental que assisteix i serveix al president en la gestió de les forces armades (Exèrcit, Armada i Força Aèria).[8]
El governador general d'Austràlia, Lord Gowrie (dreta), signant la declaració de guerra contra el Japó amb el primer ministre John Curtin (esquerra) observant. (8 de desembre de 1941)
A la pràctica, però, el governador general no juga un paper actiu en l'estructura de comandament de les Forces de Defensa Australianes, i el Gabinet Australià , democràticament responsable (presidit pel primer ministre), controla de facto les ADF. El ministre de Defensa i diversos ministres subordinats exerceixen aquest control a través de l'Organització Australiana de Defensa. L'article 8 de la Llei de Defensa de 1903 estableix:
«
El ministre tindrà el control general i l'administració de les Forces de Defensa, i les competències conferides al cap de les forces de defensa, al cap de la Marina, al cap de l'Exèrcit i al cap de les Forces Aèries en virtut de la secció 9, i les competències conferides conjuntament al secretari i al cap de les forces de defensa en virtut de la secció 9A, s'exerciran subjectes a i d'acord amb les instruccions del Ministre.
»
— Organització Australiana de Defensa . Article 8 de la Llei de Defensa de 1903 estableix:, .[12]
L'article 80 de la Constitució d'Àustria estipula que el president d'Àustria és el comandant en cap de les Forces Armades austríaques. El mateix article designa el ministre de defensa com a comandant de l'exèrcit.
Segons la Constitució de Barbados, el president de Barbados és el comandant en cap de les Forces de Defensa de Barbados . Entre 1966 i 2021, abans de la transició a un sistema republicà, la monarca de Barbados, la reina Elisabet II, va ser el cap de les Forces de Defensa, amb el governador general de Barbados com a virrei. El president va adoptar aquests poders.
El primer president, Sheikh Mujibur Rahman, va ser el comandant suprem de totes les forces armades de la república. En la seva absència, l'aleshores vicepresident Syed Nazrul Islam era el president en funcions i el comandant suprem en funcions de totes les forces armades de la república.
El comandant en cap de les Forces Armades de Bangladesh és el president, tot i que el poder executiu i la responsabilitat de la defensa nacional resideixen en el primer ministre. Això es duu a terme a través del Ministeri de Defensa, encapçalat pel ministre de Defensa, que proporciona el marc polític i els recursos a les Forces Armades per exercir les seves responsabilitats en el context de la defensa del país
El primer comandant en cap, el general MAG Osmani, durant la Guerra d'Alliberament de Bangladesh el 1971, que era comandant de les Forces Muktibahini/de Bangladesh, va ser reincorporat al servei actiu per ordre oficial del govern de Bangladesh, que després de la independència es va publicar el 1972. Es va retirar el 7 d'abril de 1972 i va renunciar a tota autoritat i funcions en favor del president de Bangladesh.[13]
El president Alexander Lukaixenko amb l'uniforme oficial del comandant en cap de les Forces Armades de Bielorússia.
L'article 167 de la Constitució de Bèlgica designa el rei com a comandant en cap. A la pràctica, el cap de defensa és el cap i comandant de les Forces Armades Belges. Depèn directament del ministre de Defensa i és responsable d'assessorar el ministre, de la implementació de la política de defensa i de l'administració del departament.
El president de Bielorússia és el comandant en cap de les Forces Armades de Bielorússia (belarús: Галоўнакамандуючы Узброенымі Сіламі Рэспублікі Беларусь).[14] El comandant en cap bielorús té un uniforme oficial i una insígnia pròpia del seu rang, que el president porta en ocasions oficials i cerimònies relacionades amb l'exèrcit. El paper del comandant en cap s'estableix a l'article 28 de la Constitució de Bielorússia, que estableix que té l'autoritat per a "nomenar i destituir l'alt comandament de les Forces Armades".[15]
El president de la presidència de Bòsnia i Hercegovina , Alija Izetbegović (dreta), es reuneix amb el president dels Estats Units , Bill Clinton (esquerra), el 1997 a Tuzla .
Segons la Constitució de Bòsnia i Hercegovina, la presidència col·lectiva de Bòsnia i Hercegovina és el comandant en cap de les Forces Armades de Bòsnia i Hercegovina. En temps de pau, el comandant en cap exerceix el seu comandament a través del ministre de Defensa. En guerra i en casos on el ministre de defensa no compleix les ordres, el comandant en cap exerceix el seu comandament directament a través del cap de l'Estat Major Conjunt.
Els poders de comandament en cap sobre les Forces Armades Canadenques recauen en el monarca canadenc,[17] i es deleguen al governador general del Canadà, que també utilitza el títol de comandant en cap.[18] En aquesta capacitat, el governador general té dret a l'uniforme d'un general/oficial de bandera, amb l'escut del càrrec i una galó especial que serveix com a insígnia de rang.
Per convenció constitucional, les prerrogatives de la Corona sobre les forces armades i els poders constitucionals com a comandant en cap s'exerceixen seguint el consell del primer ministre i la resta del Gabinet, el ministeri governant que gaudeix de la confiança de la Cambra dels Comuns. Segons la Llei de Defensa Nacional, el ministre de Defensa Nacional és responsable i retre comptes al Parlament del Canadà de tots els assumptes relacionats amb la defensa nacional i les Forces Armades Canadenques.[19]
Bandera del comandant suprem de Corea del Nord (2002–2020)
L'article 47 dels Estatuts del Partit dels Treballadors de Corea estipula que l'Exèrcit Popular Corean és "Forces Armades Revolucionàries del Partit dels Treballadors de Corea "i que" l'Exèrcit Popular Corean duu a terme totes les activitats militars i polítiques sota el lideratge del Partit". L'article 30 atorga l'autoritat de comandament a la Comissió Militar Central del Partit, el president ex officio de la qual és el secretari general del Partit dels Treballadors de Corea.[20]
Actualment (2026), ambdós càrrecs estan ocupats per Kim Jong Un. Des del 2018, va començar a emetre ordres en nom del president de la Comissió Militar Central, en lloc del comandant suprem.
D'acord amb la Constitució de la República de Corea, el comandant en cap i la suprema autoritat en tots els assumptes militars és el president de Corea del Sud.
Segons la constitució croata, el president de Croàcia és el comandant en cap de les Forces Armades de la República de Croàcia. Originalment hi havia una insígnia de rang i un nom per al càrrec, conegut com a "Vrhovnik". Aquest càrrec el tenia l'expresident Franjo Tudjman i va ser abolit després de la seva mort. En temps de pau, el comandant en cap exerceix el seu comandament a través del ministre de Defensa. En guerra i en casos on el ministre de defensa no compleix les ordres, el comandant en cap exerceix el seu comandament directament a través del cap de l'Estat Major General.
El rei Cristià IV a bord del seu vaixell insígnia durant la batalla de Colberger Heide de 1644, per Wilhelm Marstrand . El compromís personal del rei durant la batalla es commemora a les primeres línies de l'himne reial danès .
La posició del monarca danès com a cap de l'exèrcit està profundament arrelada en la tradició. Si bé la constitució de 1953 no designa explícitament el monarca com a comandant en cap, sí que és implícit, atesa la disposició general de l'article 12 i la redacció més específica de l'article 19 (2): "Excepte amb finalitats de defensa contra un atac armat contra el Regne o les forces daneses, el Rei no utilitzarà la força militar contra cap estat estranger sense el consentiment del Folketing. Qualsevol mesura que el Rei pugui prendre en aplicació d'aquesta disposició serà sotmesa immediatament al Folketing".[22]
Tanmateix, en llegir la Constitució danesa, és important tenir en compte que els juristes danesos entenen que el rei en aquest context és el govern (format pel primer ministre i altres ministres). Això és una conseqüència lògica dels articles 12, 13 i 14, tots els quals en essència estipulen que els poders conferits al monarca només es poden exercir a través dels ministres, que són responsables de tots els actes. Així doncs, el Govern, en efecte, ostenta l'autoritat de comandament suprem implícita en els articles 12 i 19(2).[23]
Llei de defensa danesa (danès: Forsvarsloven) designa a l'article 9 el ministre de Defensa com a autoritat suprema de Defensa (danès: højeste ansvarlige myndighed for forsvaret). Sota el ministre hi ha el cap de defensa, l'oficial militar professional de rang superior que encapçala el Comandament de Defensa, que comanda l'Exèrcit, l'Armada, la Força Aèria i altres unitats que no depenen directament del Ministeri de Defensa.[24][25]
A Egipte, el president de la República ostenta el títol cerimonial de Comandant Suprem de les Forces Armades. Un membre del govern, normalment el ministre de Defensa, és el comandant en cap de les Forces Armades Egípcies . El president és l'única persona capaç de declarar la guerra. Amb l'excepció de Mohamed Morsi, que va exercir breument com a president del 2012 al 2013, tots els presidents egipcis han estat exoficials militars. Durant la Guerra del Yom Kippur, el president va tenir un paper important en tots els nivells de la planificació de la guerra, i va ser, en sentit literal, el Comandant Suprem de les Forces Armades, donant ordres directes als comandants des del quarter general durant la guerra com a mariscal de camp de l'exèrcit, mariscal de la força aèria i de les forces de defensa aèria i almirall de la marina.
A Eslovènia, el comandant en cap és formalment el president d'Eslovènia. En temps de pau, el càrrec de comandant en cap sol ser assumit pel ministre de Defensa.
A Espanya, el rei, actualment (el 2015) Felip VI, és Comandant en cap suprem de les Forces Armades espanyoles.
Com passa amb la majoria de les monarquies europees restants, la posició del monarca espanyol com a cap nominal de les forces armades està profundament arrelada en la tradició.
El rei presideix regularment les sessions del Consell de Seguretat Nacional, l'Estat Major Conjunt i els estats majors individuals de cada branca de les Forces Armades en la seva qualitat de comandant suprem.
Tots els ascensos a rangs militars i a càrrecs en l'alt comandament de les forces armades es fan per decret reial signat pel rei i el ministre de Defensa
Tanmateix, l'article 64 exigeix que tots els actes oficials del rei hagin de ser contrasignats pel president del Govern o un altre ministre competent perquè siguin vàlids. Aquesta contrasignatura s'utilitza per limitar un possible abús de poder per part de qualsevol individu.
Aquesta disposició constitucional pot ser i ha estat objecte d'una excepció en situacions de crisi.
El 1981, el rei, com a comandant suprem de les forces armades, va assumir el comandament directe per reprimir un intent de cop militar. Tots els membres del govern estaven en aquell moment atrapats/segrestats al Parlament i no van poder contrasignar les ordres del rei. Tanmateix, això no va comportar que aquestes ordres fossin declarades inaplicables o inconstitucionals. El cop d'estat va fracassar després que el rei ordenés a totes les unitats de l'exèrcit que abandonessin els carrers i tornessin als seus quarters. A més, l'article 97 estableix que:
«
El Govern dirigirà la política interior i exterior, l'administració civil i militar i la defensa de l'Estat.
Cap disposició de la constitució exigeix que el rei/govern sol·liciti l'aprovació de les Corts Generals abans d'enviar les forces armades a l'estranger.[27]
El President Abraham Lincoln, com a comandant en cap de les forces armades dels EUA, amb els generals Allan Pinkerton i John McClernand després de la batalla d'Antietam, el 1862.El president Donald J. Trump, en la seva qualitat de comandant en cap, dóna la benvinguda a l'equip d'elit del Cos de Marines amb instruccions silencioses al Despatx Oval per lliurar personalment a cada membre una Moneda de Desafiament Presidencial.
Segons l'article II, secció 2, clàusula I de la Constitució, el president dels Estats Units és "comandant en cap de l'exèrcit i la marina dels Estats Units, i de la milícia dels diversos estats, quan és cridat al servei dels Estats Units".[28] Hi ha hagut 45 persones que han exercit com a president dels Estats Units, però hi ha hagut 47 comandants en cap dels Estats Units a causa del fet que Dick Cheney i Kamala Harris van ocupar temporalment el càrrec de president en funcions segons la Vint-i-cinquena esmena.[30] (George H.W. Bush també va ser president en funcions temporalment, però més tard va ser elegit president.) Des de la Llei de Seguretat Nacional de 1947, la disposició de comandant en cap s'ha entès com a referida a totes les Forces Armades dels Estats Units . Els rangs nord-americans tenen les seves arrels en les tradicions militars britàniques, on el president posseeix l'autoritat màxima, però no cap rang, i manté un estatus civil.[31] El grau exacte d'autoritat que la Constitució atorga al president com a comandant en cap ha estat objecte de molt debat al llarg de la història, amb el Congrés en diverses ocasions atorgant al president àmplia autoritat i en altres intentant restringir aquesta autoritat.[32]
Als estats dels EUA, el governador també és el comandant en cap de la Guàrdia Nacional, la Milícia Estatal i les Forces de Defensa de l'Estat. A la Commonwealth de Kentucky, per exemple, la KRS 37.180 estableix:[33]
«
El governador serà el comandant en cap de la milícia activa de Kentucky, i l'ajudant general serà l'oficial executiu i serà responsable davant del governador del bon funcionament de la milícia activa de Kentucky, i per la present està autoritzat i facultat per prendre les mesures necessàries per perfeccionar i mantenir una organització eficient per als fins que s'estableixen en aquest document. S'encarregarà de tots els assumptes d'administració i organització, que seran en tots els aspectes, en la mesura que sigui necessari i aplicable, els mateixos que els de la Guàrdia Nacional.
»
— Commonwealth de Kentucky, KRS 37.180
De la mateixa manera, la secció 140 de l'article 2 del Codi Militar i de Veterans de Califòrnia estableix: [34]
«
El governador és el comandant en cap d'una milícia que serà prevista per llei. El governador la pot convocar per executar la llei.
»
— secció 140 de l'article 2 del Codi Militar i de Veterans de Califòrnia
Segons la constitució finlandesa, el president de Finlàndia és el comandant en cap de totes les forces militars finlandeses. A la pràctica, el comandament i el control diaris estan en mans del cap de defensa i del comandant de la Guàrdia Fronterera Finlandesa . L'administració econòmica de les Forces de Defensa Finlandeses és responsabilitat del Ministeri de Defensa. El deure del president és decidir sobre:[36]
principis bàsics de la defensa militar del regne
principis de l'execució de la defensa militar
altres assumptes de comandament militar amb una àmplia importància per a l'activitat militar o l'establishment militar
qualsevol altra qüestió de comandament militar sobre la qual vulgui decidir
Des de la reforma constitucional de l'any 2000, el ministre de defensa té dret a ser present quan el president utilitza els seus poders de comandament, tret que l'assumpte sigui d'importància immediata. En qüestions d'importància estratègica, el primer ministre té el mateix dret.[36]
El president nomena i promou oficials i decideix sobre l'activació de reservistes per a serveis extraordinaris i sobre la mobilització de les Forces de Defensa.[36][37][38] Si el Parlament no està en sessió quan es pren la decisió de mobilitzar-se, s'ha de convocar immediatament.[38] Declaracions d'estat d'emergència (finès: valmiustila, literalment, "estat de preparació") i estat de guerra (finès: puolustustila, lit. "estat de defensa") es declaren mitjançant un decret presidencial, emès després d'una moció del govern, que després es presenta al Parlament per a la seva ratificació.[39][40]
El president té, en estat d'emergència, el dret de transferir el càrrec de comandant en cap a un altre ciutadà finlandès.[41]
A França, el president de la República és designat com a "Chef des Armées " (literalment "Cap dels Exèrcits") en virtut de l'article 15 de la Constitució; el titular del càrrec és, com a tal, l'autoritat executiva suprema en afers militars. L'article 16 atorga al president amplis poders d'emergència.[42]
Tanmateix, a causa de la naturalesa del sistema semipresidencial, el primer ministre també té poders constitucionals clau en virtut de l'article 21: "Serà responsable de la defensa nacional" i té "el poder de fer reglaments i nomenar càrrecs civils i militars".[42]
El president de la República, Nicolas Sarkozy, i el general Jean-Louis Georgelin, cap de l'Estat Major de la Defensa, repassant les tropes durant la desfilada militar del Dia de la Bastilla de 2008 als Camps Elisis de París.
Napoleó I, emperador dels francesos, passant en revista la Guàrdia Imperial a la batalla de Jena-Auerstedt el 1806. La batalla de Jena per Horace Vernet.
Des del regnat de Lluís XIV, França ha estat fortament centralitzada. Després d'aixafar els nobles locals involucrats en el cabdillisme, els reis de França van conservar tota l'autoritat amb l'ajuda de primers ministres capaços però discrets (Mazarin, Richelieu).
El president exerceix el comandament suprem d'acord amb la llei. Com a comandant en cap, el president té el poder de declarar la guerra, però ha de ser aprovat pel Parlament de l'Índia. El comandant en cap també nomena els caps de cada branca de les forces armades, així com el Comitè de Caps d'Estat Major amb l'assessorament del Ministre de Defensa.
Tot i que la constitució nomena el president com a comandant en cap de iure, l'autoritat del comandament executiu l'exerceix de facto el primer ministre i el seu Consell de Ministres de la Unió.
El 15 d'agost de 1947, cada servei va ser posat sota el seu propi comandant en cap. El 1955, els tres caps de servei van ser redesignats com a cap de l'estat major de l'exèrcit (rang de general), cap de l'estat major naval (rang de vicealmirall) i cap de l'estat major de l'aire (rang de mariscal de l'aire), amb el president com a comandant suprem. El cap de l'estat major de l'aire va ser ascendit al rang de mariscal en cap de l'aire el 1965 i el cap de l'estat major de la marina va ser elevat al rang d'almirall el 1968. A partir de l'1 de gener de 2020, els tres caps d'estat major depenen del nou cap d'estat major de la defensa.
Segons l'article 10 de la Constitució d'Indonèsia, el president d'Indonèsia ostenta el comandament suprem de les Forces Armades Nacionals d'Indonèsia . Les operacions diàries de les Forces Armades són a càrrec del comandant de les Forces Armades (indonesi: Panglima TNI), un oficial de 4 estrelles que pot ser un general (exèrcit o marine), un almirall (armada) o un mariscal en cap de l'aire (força aèria). El comandant de les Forces Armades és nomenat pel president entre els caps d'estat major en actiu (exèrcit, marina o força aèria) i ha d'obtenir l'aprovació de la Cambra de Representants. El cap de gabinet també és nomenat pel president entre els oficials militars d'alt rang. El president, com a comandant en cap, també té autoritat en la mutació i la promoció d'oficials militars superiors durant el servei. El ministre de defensa té la responsabilitat d'ajudar el president en assumptes de defensa i crear polítiques sobre l'autorització de l'ús de la força militar, la gestió del pressupost de defensa, etc. Segons l'article 11 de la Constitució, per autoritzar l'ús de forces militars o declarar la guerra, el president ha d'obtenir l'aprovació de la Cambra de Representants. El comandant de les Forces Armades fa recomanacions al ministre de defensa per a la creació de polítiques de defensa nacional.
Abans de 1979, el xa era el comandant en cap de l'Iran. Després de la creació de la República Islàmica, el president de l'Iran va ser nomenat inicialment aquesta tasca, amb Abolhassan Bani Sadr com a primer comandant en cap. Tanmateix, Abolhassan Bani Sadr va ser destituït el 22 de juny de 1981. Va ser després d'aquest esdeveniment que el càrrec de comandant en cap de les Forces Armades de la República Islàmica de l'Iran va ser atorgat al Líder Suprem de l'Iran.
El comandant suprem de les Forces de Defensa és el president d'Irlanda,[45] però a la pràctica el ministre de defensa actua en nom del president i informa al Govern d'Irlanda.[46] El ministre de defensa és assessorat pel Consell de Defensa sobre els assumptes del Departament de Defensa.[47] Les Forces de Defensa estan organitzades sota el cap d'estat major, un oficial de tres estrelles, i s'organitzen en tres branques de servei: l'Exèrcit, el Servei Naval i el Cos Aeri.
El capítol 131 de la Constitució de Kenya identifica el president com a comandant en cap de les Forces de Defensa de Kenya i president del Consell de Seguretat Nacional.[49] Hi ha una classificació per al càrrec. El president nomena un cap d'estat major, conegut com a Cap de les Forces de Defensa de Kenya, que actua com a principal assessor militar del president i del Consell de Seguretat Nacional. El Cap de les Forces de Defensa de Kenya prové d'una de les branques de les Forces Armades, l'Exèrcit de Kenya, la Marina de Kenya o la Força Aèria de Kenya.
D'acord amb l'article 42 de la Constitució de Letònia, el president de Letònia és el comandant en cap de les Forces Armades Nacionals Letones. El president pot nomenar un comandant militar en cap en temps de guerra.
D'acord amb l'article 41 de la Constitució Federal de Malàisia, el rei de Malàisia és el comandant suprem de les Forces Armades de Malàisia i té el rang de mariscal de camp i almirall de la flota. Com a tal, és l'oficial de més alt rang de l'establishment militar, amb el poder de nomenar el Cap d'Estat Major (amb el consell del Consell de les Forces Armades). També nomena els caps de servei de cadascuna de les tres branques de l'exèrcit.
La Constitució Federal estableix que el càrrec de Comandant Suprem està vinculat a la persona del Rei de Malàisia com a cap d'estat de la Federació:
Constitució Federal, Article 41 - El Yang di-Pertuan Agong (Rei) serà el Comandant Suprem de les Forces Armades de la Federació.
Tant la Llei Orgànica de l'Exèrcit i la Força Aèria Mexicans com la Llei Orgànica de l'Armada Mexicana estableixen clarament que el president de la República és el "Comandant Suprem de les Forces Armades". El president és ex officio l'únic general de cinc estrelles de Mèxic.[51][52]
Les Patents de Carta de 1983 van consolidar els càrrecs de governador general i comandant en cap en un sol càrrec, amb el títol compost de Governador General i Comandant en Cap.[53] El càrrec de governador general està definit legalment a la Llei de Defensa de 1990.[54] Les seccions cinc i sis de la Llei de Defensa de 1990 descriuen l'autoritat del governador general per reclutar i mantenir forces armades.
Tant el monarca de Nova Zelanda com el seu representant, el governador general, són constitucionalment l'autoritat suprema en matèria de defensa a Nova Zelanda.[55] El càrrec de comandant en cap és atorgat al sobirà per la constitució. A la pràctica, però, el càrrec de comandant en cap és en gran part cerimonial, i el governador general serveix principalment com a "patró de les Forces de Defensa de Nova Zelanda".[56] El governador general exerceix la seva autoritat com a comandant en cap seguint el consell del ministre de defensa o d'altres ministres del govern de Nova Zelanda.[55][57]
Harald V, rei de Noruega, conserva oficialment el poder executiu. L'article 25 de la constitució estableix: "El rei és el comandant en cap de les forces armades del regne".
Tanmateix, després de la introducció d'un sistema de govern parlamentari, les funcions del monarca s'han convertit en estrictament representatives i cerimonials, com ara el nomenament i destitució formals del primer ministre i altres ministres del govern executiu. En conseqüència, el monarca és el comandant en cap de les Forces Armades de Noruega, i serveix com a principal funcionari diplomàtic a l'estranger i com a símbol d'unitat.
Dins l'OTAN i la Unió Europea, el terme Chief of Defence (cap de la defensa, CHOD) normalment es fa servir com terme genèric pels comandants militars de més alt grau de l'OTAN i els Estats membres de la UE, sense tenir en compte el seu títol real.
Al Pakistan, abans de la Constitució de 1973, el cap de l'exèrcit era conegut com a comandant en cap de l'exèrcit pakistanès, els caps de la marina i la força aèria també eren titulats com a "comandant en cap".[58] El càrrec de cap de l'exèrcit va ser substituït per "Cap de l'Estat Major de l'Exèrcit" el 20 de març de 1972 durant les reformes militars[59] El cap de gabinet és un oficial de quatre estrelles, el mandat del qual és de 3 anys, però es pot prorrogar o renovar una vegada. Després de la constitució de 1973, el cap de l'estat major de l'exèrcit/aeri/naval és escollit pel primer ministre del Pakistan i nomenat pel president del Pakistan com a comandant en cap de les Forces Armades del Pakistan. Així doncs, el president del Pakistan és el comandant en cap.
El president de Polònia és el comandant suprem (polonès: najwyższy zwierzchnik) de les Forces Armades Poloneses d'acord amb la Constitució i en temps de pau exerceix la seva autoritat a través del Ministre de Defensa Nacional . Tanmateix, l'art.134 ust. L'article 4 de la constitució estableix:
«
El President de la República, durant un període de guerra, nomenarà el Comandant en Cap de les Forces Armades a petició del Primer Ministre. Podrà destituir el Comandant en Cap de les Forces Armades d'acord amb el mateix procediment. L'autoritat del Comandant en Cap de les Forces Armades, així com el principi de la seva subordinació als òrgans constitucionals de la República de Polònia, s'especificaran per llei.
»
— article 4 de la constitució de Polonia
Durant el període d'entreguerres, l'inspector general de les Forces Armades va ser nomenat comandant en cap en temps de guerra (comandant suprem de les Forces Armades). Tanmateix, després de la guerra aquesta funció va deixar d'existir; per tant, és probable que si Polònia participa formalment en una guerra, el cap de l'estat major de les Forces Armades Poloneses sigui nomenat comandant suprem.
El president de la República Portuguesa és el comandant suprem constitucional de les Forces Armades (en portuguès: Comandante Supremo das Forças Armadas ). Tanmateix, el comandament operatiu està delegat en el cap de l'estat major de les Forces Armades.
En l'argot militar portuguès, el terme "comandant en cap" (en portuguès: comandante-em-chefe o simplement comandante-chefe) es refereix al comandant militar unificat de totes les forces terrestres, navals i aèries en un teatre d'operacions.
El monarca britànic és el "Cap de les Forces Armades Britàniques" [60] i també ha estat descrit com a "Comandant en Cap de les Forces Armades Britàniques" i, per llei i convenció, és l'Autoritat Suprema de Comanda de les Forces Armades Britàniques. A la pràctica, el monarca actua seguint el consell del Primer Ministre i del Secretari d'Estat de Defensa, que prenen les decisions sobre l'ús de les forces armades, i l'administració rutinària de les forces armades es delega al Consell de Defensa, que està presidit pel Secretari d'Estat de Defensa.[61] El rei, però, continua sent el punt central de la "màxima autoritat" de l'exèrcit, amb oficials i personal que juren lleialtat només al monarca, i les comissions als oficials són emeses pel monarca, entre altres funcions.[62]
El terme també s'utilitza de vegades per al comandant en cap militar d'un comandament (una regió d'autoritat militar, de vegades combinada amb el càrrec civil de governador d'una colònia (ara anomenada Territori Britànic d'Ultramar )), i per al comandant en cap naval d'una estació de la Royal Navy, com ara l'Estació d'Amèrica del Nord i les Índies Occidentals.
Segons la Constitució, article 128, secció II, títol IV, el president és el cap de política exterior, de l'administració civil i el comandant en cap de les Forces Armades, la Policia Nacional i tots els altres organismes de seguretat de l'estat.[63]
El Parlament Federal va aprovar la Llei de les Forces Armades Federals per consolidar en una sola llei totes les regulacions que regeixen els tres serveis (Exèrcit, Marina i Força Aèria). Estableix la funció i els deures del Cap d'Estat Federal en la seva qualitat de Comandant Suprem.
Nikolai Krylenko, l'últim comandant en cap suprem de l'exèrcit rus
L'emperador de tota Rússia, segons l'article 14 de les Lleis Bàsiques de l'Imperi Rus, era el "líder sobirà" de les Forces Armades Russes, posseïa el comandament suprem sobre totes les forces armades terrestres i navals de l'estat rus i el dret exclusiu d'emetre decrets i ordres "sobre tot allò relacionat en general amb l'organització de les forces armades i la defensa de l'Estat rus", així com l'establiment de restriccions sobre el dret de residència i l'adquisició de béns immobles a les localitats que conformen les zones de fortalesa i les fortaleses per a l'exèrcit i la marina. L'emperador va declarar zones de llei marcial o estatus excepcional (article 15).
Alhora, la legislació de l'Imperi Rus permetia l'existència d'aquest càrrec separat del càrrec de cap d'estat. Així, la disposició sobre el comandament i control de les tropes en temps de guerra establia que "El comandament suprem de totes les forces terrestres i navals destinades a operacions militars s'encomanarà al comandant en cap suprem, si el sobirà no es digna a dirigir les tropes personalment" (article 6), que era nomenat "per elecció directa del sobirà" (és a dir, independentment per l'emperador, i no per recomanació de ningú) per la més alta ordre i decret del Senat. El comandant en cap suprem es definia com "el comandant suprem de totes les forces armades terrestres i navals destinades a l'acció militar" (article 17), només era responsable davant l'emperador i només estava subordinat a ell (article 20). En el teatre d'operacions, les seves ordres tenien la mateixa força que les ordres imperials (article 17). El comandant en cap de les Forces Armades Russes podia, "si les circumstàncies militars ho requerien", concloure i rescindir un armistici amb l'enemic, informant-ne immediatament l'Emperador, però si l'armistici o la seva terminació no sembla "urgentment necessària", aleshores hauria d'haver obtingut el consentiment de l'Emperador abans de la seva conclusió i terminació (article 25), però no podia entrar en negociacions de pau sense una ordre especial de l'Emperador (article 26).[64]
Sense reconèixer que és possible, per raons de naturalesa general d'estat, arribar a ser ara al capdavant de les nostres forces terrestres i marítimes destinades a operacions militars, vam reconèixer, en benefici de tots, l'ordre més misericordiosa al nostre Adjunt general, Comandant en Cap de la Guàrdia Imperial Russa i del Districte Militar de Petersburg, General de Cavalleria, Sa Altesa Imperial el Gran Duc Nikolai Nikolaevich, com a Comandant en Cap Suprem.
»
— El decret imperial personal de l'emperador Nicolau II, donat al Senat de Govern el 20 de juliol de 1914, [64]
Ajudant General, General de Cavalleria, Gran Duc Nikolai Nikolaevich (20 de juliol de 1914 - 23 d'agost de 1915);
Emperador Nicolau II (23 d'agost de 1915 – 2 de març de 1917);
El 2 de març de 1917, Nicolau II, abans de la seva abdicació, va nomenar el gran duc Nikolai Nikolaevich com a comandant en cap suprem. El Gran Duc va arribar a la seu de Mogilev, però després d'una reunió amb Mikhail Alekseev, que havia estat nomenat comandant en cap per decret del Govern Provisional, es va veure obligat a "renunciar" a aquest càrrec.
Ajudant general, general de cavalleria, gran duc Nikolai Nikolaevich (2–9 de març de 1917);[66]
General d'infanteria Mikhail Alekseev (11 de març de 1917 – 21 de maig de 1917);
General de cavalleria Alexei Brusilov (22 de maig de 1917 – 19 de juliol de 1917);
General d'infanteria Lavr Kornilov (19 de juliol de 1917 – 27 d'agost de 1917);
Després de la destitució de Kornilov del càrrec de Comandant en Cap Suprem, Kerenski va oferir aquest càrrec al tinent general Alexander Lukomsky i al general d'infanteria Vladislav Klembovsky, però tots dos líders militars van rebutjar l'oferta de Kerenski.
Tinent general Nikolai Dukhonin (3 de novembre de 1917 - 20 de novembre de 1917) (en funcions);
Alferes Nikolai Krylenko (20 de novembre de 1917 – 5 de març de 1918).
En relació amb la reorganització de la gestió de l'exèrcit i la marina, després de la signatura del Tractat de Pau de Brest pels bolxevics, el càrrec de Comandant en Cap Suprem va ser abolit.
D'acord amb els documents governamentals d'aquell període, el comandant en cap suprem només controlava l'exèrcit i la marina en actiu.[67]
La cerimònia de lliurament del Cheget (és a dir, el maletí nuclear) de l'ajudant militar de Dmitri Medvédev a l'ajudant militar de Vladímir Putin durant la investidura presidencial del 2012.[68]
El 7 de maig de 1992, el president de la Federació Russa, Boris Ieltsin, va emetre el Decret núm. 467 "Sobre l'assumpció del càrrec de Comandant en Cap Suprem de les Forces Armades de la Federació Russa".[70] Els poders del president com a comandant en cap suprem estan consagrats a la Llei de la Federació Russa núm. 4061-I "Sobre esmenes i addicions a la Constitució (Llei fonamental) de la Federació Russa - Rússia" de 9 de desembre de 1992,[71] que va entrar en vigor des del moment de la seva publicació a la "Rossiyskaya Gazeta" el 12 de gener de 1993.[72] El 25 de desembre de 1993 va entrar en vigor la Constitució de la Federació Russa, que va confirmar l'estatus de Comandant en Cap Suprem per al President de la Federació Russa.
Boris Ieltsin (7 de maig de 1992 – 31 de desembre de 1999);
El president aprova la doctrina militar i nomena el ministre de Defensa i el cap i altres membres de l'estat major.[73]
Les Forces Armades Russes es divideixen en tres serveis: les Forces Terrestres Russes, la Marina Russa i les Forces Aeroespacials Russes. A més, hi ha dues branques de servei independents: les Tropes de Míssils Estratègics i les Forces Aerotransportades Russes. Les Tropes de Defensa Aèria, les antigues Forces de Defensa Aèria Soviètiques, han estat subordinades a la Força Aèria des del 1998.
D'acord amb la llei, el president de Sèrbia és el comandant en cap de les Forces Armades i té el comandament de l'exèrcit. Nomena, promou i revoca oficials de les Forces Armades de Sèrbia.[74]
Com a cap d'estat, el president de Sri Lanka és nominalment el comandant en cap de les forces armades. El Consell de Seguretat Nacional, presidit pel president, és l'autoritat encarregada de formular i executar la política de defensa de la nació. El nivell més alt del quarter general militar és el Ministeri de Defensa, des del 1978, excepte en algunes rares ocasions, el president ha conservat la cartera de defensa, sent així el ministre de Defensa. El ministeri i les forces armades han estat controlats durant aquests períodes per un ministre d'estat, un viceministre de Defensa i, recentment, el secretari permanent del Ministeri de Defensa. Abans de 1978, el primer ministre ostentava la cartera de ministre de Defensa i Afers Exteriors, i comptava amb el suport d'un secretari parlamentari de Defensa i Afers Exteriors.
La responsabilitat de la gestió de les forces és del Ministeri de Defensa, mentre que la planificació i execució de les operacions combinades és responsabilitat del Comandament d'Operacions Conjuntes (JOC). El JOC està encapçalat pel cap de l'estat major de la defensa, que és l'oficial de més alt rang de les Forces Armades i és un càrrec que pot ocupar un mariscal en cap de l'aire, un almirall o un general. Els tres serveis tenen els seus respectius caps professionals: el comandant de l'Exèrcit, el comandant de l'Armada i el comandant de les Forces Aèries, que tenen molta autonomia.
El capítol 11, secció 202(1) de la Constitució de Sud-àfrica estableix que el president de Sud-àfrica és el comandant en cap de les Forces de Defensa Nacional Sud-africanes. La constitució estableix condicions sobre quan i com es pot exercir aquest poder i exigeix informes periòdics al Parlament de Sud-àfrica.[75]
A Síria, l'article 32 de la declaració constitucional estableix que el president és el "Comandant Suprem de l'Exèrcit i les Forces Armades " i és responsable de gestionar els afers del país, preservar la seva integritat territorial i seguretat i protegir els interessos del poble.[77]
El "cap de les forces armades tailandeses" (tailandès: จอมทัพไทย; RTGS:Chom Thap Thai) és un càrrec que recau en el monarca tailandès,[b] qui, com a sobirà i cap d'estat, és el comandant en cap de les Forces Armades Reials Tailandeses.[79]
El president de Turquia té el dret constitucional de representar el Comandament Militar Suprem de les Forces Armades Turques, en nom de la Gran Assemblea Nacional de Turquia, i de decidir sobre la mobilització de les Forces Armades Turques, nomenar el cap de l'estat major, convocar el Consell de Seguretat Nacional, presidir el Consell de Seguretat Nacional, proclamar la llei marcial o l'estat d'emergència i emetre decrets amb força de llei, per decisió del Consell de Ministres reunit sota la seva presidència. Amb totes aquestes qüestions esmentades a la Constitució de Turquia, el president de la República de Turquia té el dret executiu de ser representat com a comandant en cap de la nació.
Segons l'article 53 de la Constitució del Turkmenistan, el president del Turkmenistan és el comandant en cap suprem de les Forces Armades del Turkmenistan, dóna ordres sobre la mobilització general o parcial, l'ús de les Forces Armades, el canvi d'ubicació, la posada en condicions de combat, nomena l'alt comandament de les Forces Armades i gestiona les activitats del Consell de Seguretat Estatal del Turkmenistan.
Segons la constitució de 1992, el president de la República Txeca és el comandant en cap de les Forces Armades segons l'article 63(1)(c), i nomena i promou els generals en virtut de l'article 63(1)(f). El president necessita la contrasignatura del primer ministre per a les decisions relatives a les disposicions esmentades anteriorment segons els articles 63(3-4), o altrament, no seran vàlides. El primer ministre pot delegar en altres ministres el dret de contrasignar aquestes decisions del president. La responsabilitat política de les Forces Armades recau en el Govern, que a l'article 67 es defineix com l'"òrgan suprem del poder executiu". Segons els articles 39 i 43, el Parlament ha de donar el seu consentiment a l'enviament de forces militars txeques fora del territori de la República Txeca.[80]
El Ministeri de Defensa és l'autoritat central de l'administració estatal per al control de les Forces Armades.[80] La gestió diària real recau en el cap de l'estat major general, l'equivalent txec al cap de defensa.[81]
Per la Llei de la Unió Soviètica, de data 14 de març de 1990, núm. 1360-I, capítol 15.1 "President de la Unió Soviètica" va ser introduït a la Constitució de la Unió Soviètica i, d'acord amb ella, el President de la Unió Soviètica era el Comandant en Cap Suprem de les Forces Armades de la Unió Soviètica.[82]
El 15 de març de 1990, Mikhaïl Gorbatxov va ser elegit primer president de la Unió Soviètica, que es va convertir en el comandant en cap suprem per al càrrec més alt de la Unió.
El 25 de desembre de 1991, el president de la Unió Soviètica (abans de dimitir) va emetre el decret presidencial núm. 3162 "Sobre la renúncia del president de la Unió Soviètica als poders del comandant en cap suprem de les forces armades de la Unió Soviètica i l'abolició del consell de defensa sota el president de la Unió Soviètica", que deia "En relació amb la renúncia, renuncio al càrrec de president de la Unió Soviètica als poders del comandant en cap suprem de les forces armades de la Unió Soviètica".[83]
El president uzbek ostenta el càrrec constitucional de Comandant Suprem de les Forces Armades de l'Uzbekistan, segons la Constitució de l'Uzbekistan. En aquesta capacitat, el president pren decisions sobre la declaració de guerra o la llei marcial, el nomenament d'alts funcionaris i el desenvolupament de les forces armades. En cas d'un atac contra la república, el president anunciarà l'estat de guerra i presentarà en un termini de 72 hores una resolució per a un pla d'acció a l'Oliy Majlis. Quan el país es troba en una situació de guerra, el ministre de defensa exercirà oficialment el càrrec de comandant en cap suprem adjunt de les forces armades, ajudant essencialment el president en les seves activitats i decisions diàries relatives a la seguretat nacional.[84]
A la Xina, el comandament suprem de les forces armades l'exerceix la Comissió Militar Central (CMC) del Partit Comunista Xinès (PCX). Existeix un CMC estatal paral·lel (CMC de la República Popular Xinesa). Legalment, els dos CMC tenen responsabilitats separades, però la distinció és pràcticament irrellevant perquè els òrgans solen tenir els mateixos membres.[85] Des del 1989, el secretari general del PCX presideix el CMC i representa les forces armades al Comitè Permanent del Politburó del PCX, l'òrgan de govern del país.[86] Segons el sistema de responsabilitat del president, el president exerceix un control absolut sobre el CMC i és el comandant en cap de l'Exèrcit Popular d'Alliberament (PLA), la Policia Armada Popular (PAP) i la Milícia.[87]
Altres càrrecs com a comandants en cap o altres situacions
Nous reclutes davant de l'edifici del Reichstag, abans de prestar jurament a la Bundeswehr. A la llum del militarisme alemany i a causa de la seva infame història del segle XX, l'Alemanya actual posa molt d'èmfasi en tenir unes forces armades compatibles amb un sistema parlamentari.
En temps de pau, d'acord amb l'article 65a, el ministre federal de defensa (alemany: Bundesminister der Verteidigung) ostenta l'autoritat de comandament suprem (alemany: Inhaber der Befehls- und Kommandogewalt - IBuK) sobre la Bundeswehr.[88]
Si el Bundestag declara l' estat de defensa (alemany: Verteidigungsfall), el canceller federal, en virtut de l'article 115b, assumeix l'autoritat de comandament sobre les forces armades.[88]A 2023[update] , això no ha passat mai.
Col·locar l'autoritat de comandament sobre les forces armades directament en mans del ministre responsable de l'establishment militar trenca amb la llarga tradició constitucional alemanya, tant en els sistemes monàrquics com en els republicans anteriors, de col·locar-la en mans del cap d'estat. La justificació era que en un sistema democràtic. El raonament era que en un sistema parlamentaridemocràtic l'autoritat de comandament havia de residir directament on s'exerciria i on estigués subjecta al control parlamentari del Bundestag en tot moment. En assignar-ho directament al ministre responsable, en lloc de fer-ho amb el canceller federal, això també significava que els afers militars no eren més que una de les moltes responsabilitats integrades del govern; en fort contrast amb èpoques anteriors, quan la divisió separada de l'establishment militar de l'administració civil permetia a la primera actuar com un estat dins d'un estat (a diferència de la República Federal, la República de Weimar va començar amb el pacte Ebert-Groener, que mantenia l'establishment militar com una força autònoma fora del control de la política; l'elecció de Paul von Hindenburg com a Reichspräsident el 1925, envoltat de la seva camarilla i les maquinacions de Kurt von Schleicher, va fer poc per revertir la tendència).[89][90]
El poder legislatiu de la República Democràtica Alemanya (RDA), la Volkskammer, va promulgar el 13 de febrer de 1960 la Llei sobre la formaciACó del Consell de Defensa Nacional de la RDA, que establia un consell format per un president i almenys 12 membres. Això va ser incorporat posteriorment a la Constitució de la RDA l'abril de 1968. El Consell de Defensa Nacional tenia el comandament suprem de l'Exèrcit Popular NAacional (incloses les forces de seguretat interna), i el president del consell (normalment el secretari general del governant Partit Socialista Unificat ) era considerat el comandant en cap de la RDA.
La RDA es va unir a la República Federal d'Alemanya el 3 d'octubre de 1990, moment en què es van abolir la constitució i les forces armades de la RDA.
Per sota del nivell del cap d'estat, cada branca militar (alemany: Teilstreitkraft) tenia el seu propi cap que depenia directament del cap d'estat i ocupava el rang més alt al seu servei; al Reichsheer - Generalfeldmarschall, i a la Reichsmarine - Grossadmiral.
Després que el canceller Adolf Hitler assumís el poder com a Führer[91] (després de la mort del president Paul von Hindenburg), més tard concediria al seu ministre de guerra, GeneralfeldmarschallWerner von Blomberg, el títol de Comandant en Cap de les Forces Armades el 1935, quan es va reintroduir el servei militar obligatori. Tanmateix, el 1938 a causa de l'afer Blomberg-Fritsch, Hitler va retirar el títol de comandant en cap, va abolir el càrrec ministerial de guerra i va assumir el comandament personal de les Forces Armades. El càrrec ministerial de guerra va ser de facto superat per l'Oberkommando der Wehrmacht, que estava encapçalat pel GeneralfeldmarschallWilhelm Keitel fins a la rendició alemanya.
El primer ministre d'Armènia ostenta el títol de comandant suprem en cap de les forces armades armènies (armeni: Հայաստանի Զինված ուժերի գերագույն հրամանատար). El títol i el rang hereditaris d'Sparapet (armeni: սպարապետ) s'utilitzava per descriure el comandant suprem de les forces militars de l'Armènia antiga i medieval. Des de la seva introducció al segle II aC, s'utilitza sovint avui dia per descriure oficials militars famosos i d'alt rang. Entre els armenis destacats que han ostentat el títol hi ha Garegin Nzhdeh, el comandant suprem de la República de l'Armènia Muntanyosa.[92] i Vazgen Sargsyan, dues vegades ministre de Defensa d'Armènia i primer ministre a la dècada del 1990.[93]
Segons l'article 45 de la Constitució grega, el president és el cap de les Forces Armades Gregues, però la seva administració l'exerceix el govern.[95] El primer ministre, el ministre de Defensa Nacional i el cap de l'Estat Major són els que manen les Forces Armades.
A l'Iraq de la preguerra, el comandant en cap era el cap d'estat, és a dir, el president. En la constitució actual, el comandant en cap de les Forces Armades Iraquianes és el primer ministre, i el president només conserva un paper cerimonial i honorífic d'atorgar medalles i condecoracions per recomanació del comandant en cap.[96]
Durant la consideració de la Llei Fonamental: President de l'Estat, es va proposar conferir "el comandament suprem de les forces armades de l'Estat d'Israel" al President de l'Estat,[98] però aquesta proposta finalment no va ser adoptada.
Al Japó, abans de la Restauració Meiji, el paper del comandant en cap recaia en el shōgun (el daimyōsamurai més poderós militarment). Després de la dissolució del shogunat Tokugawa, el paper de comandant en cap va recaure en l'emperador del Japó. El paper constitucional actual de l'emperador és el d'una figura cerimonial. L'actual constitució japonesa descriu l'emperador com "el símbol de l'Estat i de la unitat del Poble",[99] sense cap funció militar.
Bandera del ministre de defensa, el principal responsable
La Constitució dels Països Baixos estableix, a l'article 97, que " el Govern tindrà l'autoritat suprema sobre les forces armades". L'article 42 defineix el Govern com el Monarca i els ministres, i que només els ministres són responsables dels actes de govern. L'article 45 defineix encara més els ministres com a constituents del Gabinet, presidit pel primer ministre, amb "autoritat per decidir sobre la política general del govern".[102][103]
Abans del canvi constitucional de 1983, la secció equivalent establia que: "El rei tindrà l'autoritat suprema sobre les forces armades". No obstant això, el paper del monarca com a comandant en cap era cerimonial com en la majoria de monarquies constitucionals europees.[103] Com a conseqüència de formar part del govern, els monarques dels Països Baixos no tenen cap rang militar. L'actual rei dels Països Baixos, Guillem Alexandre dels Països Baixos, va dimitir dels seus rangs militars (equivalents a un general d'una estrella en totes les branques) en convertir-se en rei el 2013. Se li han proporcionat insígnies reials per demostrar el seu compromís durador amb les forces armades, però aquestes no representen cap rang formal.
El ministre de Defensa té la principal responsabilitat ministerial de les forces armades, que formalment formen part del Ministeri de Defensa.[103] El cap de defensa és l'oficial militar professional de més alt rang i serveix d'intermediari entre el ministre de defensa i les Forces Armades, i és responsable davant del ministre de la planificació estratègica militar, les operacions i el desplegament de les Forces Armades.[104]
El monarca suec ( el rei Carles XVI Gustau ) ja no és el comandant en cap de les Forces Armades Sueques, tot i que continua rebent un tracte digne d'un cap d'estat .
A Suècia, amb l'Ordenança d'Alsnö del 1280, els nobles estaven exempts d'impostos sobre la terra si proporcionaven genets al servei del rei. Després de la Guerra d'Alliberament Sueca (1521-1523) contra la Unió de Kalmar, es va formar un Regiment de Guàrdies sota el comandament del rei i d'aquí té les seves arrels l'exèrcit suec modern. Durant l'era de l'Imperi suec, diversos reis —Gustau Adolf el Gran, Carles X, Carles XI i Carles XII— van dirigir personalment les seves forces a la batalla. Segons l'Instrument de Govern de 1809, que va estar en vigor fins a l'entrada en vigor de l'actual Instrument de Govern de 1974 l'1 de gener de 1975; el monarca va ser designat explícitament als §§ 14-15 com a comandant en cap de les Forces Armades Sueques (suec: Högste befälhavare).[105]
Actualment, el Govern (suec: Regeringen) com a òrgan col·lectiu, presidit i format pel primer ministre de Suècia, ostenta el màxim poder executiu, subjecte a la voluntat del Riksdag; i per tant és l'equivalent actual més proper a un comandament en cap, tot i que no està designat explícitament com a tal.[106] La raó d'aquest canvi va ser, a part del fet que des del 1917 ja no s'esperava que el rei prengués decisions polítiques sense assessorament ministerial, que el nou Instrument de Govern pretenia ser el més descriptiu possible sobre el funcionament de l'Estat i reflexiu sobre com es prenen realment les decisions. El ministre de Justícia, Lennart Geijer, va remarcar a més en el projecte de llei del govern que qualsevol pretensió contínua d'implicació reial en les decisions governamentals seria de "naturalesa fictícia" i "altament insatisfactòria".[107]
Algunes decisions governamentals pel que fa a les Forces Armades (suec: Särskilda regeringsbeslut) pot ser delegada al ministre de defensa, sota la supervisió del primer ministre i en la mesura que s'estableixi a les ordenances.[108]
Per afegir confusió a l'anterior, fins al 2024, el títol del cap de l'agència de les Forces Armades Sueques i oficial comissionat de més alt rang en servei actiu era comandant suprem de les Forces Armades Sueques (suec: Överbefälhavaren).[109] El 2024, aquest títol va canviar a Cap de Defensa, com a conseqüència de l'adhesió de Suècia a l'OTAN.
Tanmateix, el monarca (en el moment de l'actual rei Carles XVI Gustau) continua sent un general de quatre estrelles i almirall à la suite de l'exèrcit, l'armada i la força aèria suecs, i per convenció no escrita és considerat el principal cap i representant de les forces armades sueques.[110] El rei té, com a part de la seva cort, un estat major. L'estat major militar està encapçalat per un oficial superior (normalment un general o almirall, retirat del servei actiu) i està compost per oficials militars en servei actiu que serveixen com a ajudants del rei i la seva família.[111]
L' xarretera per al càrrec i rang de general només en temps de guerra.
L'autoritat suprema sobre l'exèrcit pertany al Consell Federal, que és el cap d'estat col·legial suís. No obstant això, segons la Constitució, el Consell Federal només pot, en sentit operatiu, comandar un màxim de 4.000 soldats, amb un límit de temps de tres setmanes de mobilització.[112] Perquè pugui desplegar més personal de servei, l'Assemblea Federal ha d'elegir un general[112] a qui se li atorguin quatre estrelles.[113] Així, el General és elegit per l'Assemblea Federal per donar-li la mateixa legitimitat democràtica que el Consell Federal.[112]
En temps de pau, les Forces Armades estan dirigides pel Cap de les Forces Armades ( Chef der Armee ), que depèn del cap del Departament Federal de Defensa, Protecció Civil i Esports i del Consell Federal en conjunt. El Cap de les Forces Armades té el rang de Korpskommandant o Commandant de corps (OF-8 en l'equivalència de l'OTAN).
En temps de guerra declarada o emergència nacional, però, l'Assemblea Federal, reunida com a Assemblea Federal Unida, específicament amb l'objectiu d'assumir les responsabilitats de temps de guerra, elegeix un general com a comandant en cap de les Forces Armades en virtut de l'article 168 de la Constitució. Tot i que el general actua com la màxima autoritat militar amb un alt grau d'autonomia, continua estant subordinat al Consell Federal (vegeu els articles 58, 60, 174, 177, 180 i 185).[114] L'Assemblea Federal conserva el poder exclusiu de destituir el General, però el General continua subordinat al Consell Federal per la capacitat del consell per desmobilitzar, fent així que el càrrec de General sigui redundant.[112]
Quatre generals van ser nomenats a la història de Suïssa: el general Henri Dufour durant la Guerra Civil Suïssa, el general Hans Herzog durant la Guerra Francoprussiana, el general Ulrich Wille durant la Primera Guerra Mundial i el general Henri Guisan durant la Segona Guerra Mundial ("la Mob", "la Mobilització"). Tot i que Suïssa va romandre neutral durant els tres últims conflictes, l'amenaça que el seu territori fos utilitzat com a camp de batalla pels bàndols bèl·lics molt més grans d'Alemanya i França va requerir la mobilització de l'exèrcit.
↑Des del setembre del 2022, una referència a la reina en una clàusula de la Constitució ara és una referència al rei Carles III.[10] La Secció 2 de la Constitució d'Austràlia estableix que les disposicions de la Llei que fan referència a la Reina "s'estendran als hereus i successors de Sa Majestat".[11]
↑For example: "Ordered, That this House joins and agrees with the House of Commons in this Vote; and that the Lord Admiral is hereby desired, from both Houses of Parliament, that the Commander in Chief of this Summer's Fleet under his Lordship, may be the Earl of Warwicke.", House of Lords Journal 15 March 1642Arxivat 20 October 2017[Date mismatch] a Wayback Machine.
↑Dupuy, Trevor N., Curt Johnson, and Grace P. Hayes. "Supreme Commander." Dictionary of Military Terms. New York: The H.W. Wilson Company, 1986.
↑«Defence Act 1990».Legislation.govt.nz. New Zealand Government. Arxivat de l'original el 23 de gener 2024.[Consulta: 3 novembre 2021].
↑Bajwa, Kuldip Singh.«Kashmir Valley Saved». A: Jammu and Kashmir war, 1947-1948: political and military perspective(en anglès). 1st. New Delhi:Har-Anand Publications,2003,p.350. ISBN 9788124109236.
↑Singh, Ravi Shekhar Narain Singh.«Military and Politics». A: The Military Factor in Pakistan(en anglès). 1st. London, UK:Lancer Publishers,2008,p.550. ISBN 9780981537894.
↑Ji, You«Chinese Communist Party Endeavors to Institutionalize Armed Power: Civilian Control of China's Central Military Commission».The China Journal,14-01-2026,p.000. DOI: 10.1086/738762. ISSN: 1324-9347.
↑Gesetz über das Staatsoberhaupt des Deutschen ReichsArxivat 2019-04-13 a Wayback Machine., 1 August 1934:
"§ 1 The office of the Reichspräsident is merged with that of the Reichskanzler. Therefore, the previous rights of the Reichspräsident pass over to the Führer and Reichskanzler Adolf Hitler. He names his deputy."
↑Prop. 1973:90. Kungl. Maj:ts proposition med förslag till ny regeringsform och ny riksdagsordning m. m.; given Stockholms slott den 16 mars 1973. p. 172-175.
El president de la República, Nicolas Sarkozy, i el general Jean-Louis Georgelin, cap de l'Estat Major de la Defensa, repassant les tropes durant la desfilada militar del Dia de la Bastilla de 2008 als Camps Elisis de París.
Napoleó I, emperador dels francesos, passant en revista la Guàrdia Imperial a la batalla de Jena-Auerstedt el 1806. La batalla de Jena per Horace Vernet.
_Commander_in_Chief_rank_insignia.svg){kind=icon}
.jpg)
.svg)
