Vés al contingut

Papa Honori I

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
(S'ha redirigit des de: Honori I)
Plantilla:Infotaula personaPapa Honori I
Imatge
Mosaic representant al Papa Honori a la Basílica de Santa Agnès, Roma. Modifica el valor a Wikidata
Biografia
Naixementc. 585 Modifica el valor a Wikidata
Campània (Imperi Romà d'Orient) Modifica el valor a Wikidata
Mort12 octubre 638 Modifica el valor a Wikidata (52/53 anys)
Roma Modifica el valor a Wikidata
Sepulturabasílica de Sant Pere del Vaticà Modifica el valor a Wikidata
70è Papa
30 octubre 625 – 12 octubre 638 (Gregorià)
← Bonifaci V – Severí I → Modifica el valor a Wikidata
Dades personals
ReligióEsglésia catòlica Modifica el valor a Wikidata
Activitat
Lloc de treball Roma Modifica el valor a Wikidata
Ocupaciósacerdot catòlic, escriptor Modifica el valor a Wikidata
Find a Grave: 9606871Modifica el valor a Wikidata

El papa Honori I (nascut a Campània; mort el 12 d'octubre de 638)[1] va ser bisbe de Roma des de la seva consagració el 27 d'octubre de 625 fins a la seva mort.[2] Va donar suport activament a la cristianització dels anglosaxons, sobretot enviant Sant Birí per convertir els saxons occidentals i atorgant el pal·li als arquebisbes de York i Canterbury, i va treballar per persuadir les esglésies irlandesa i britànica perquè adoptessin el còmput pasqual romà. És conegut sobretot per la seva correspondència sobre el patriarca Sergi I de Constantinoble, en la qual es va involucrar en la controvèrsia del monoenergisme i les doctrines monotelistes associades. Honori va ser anatematitzat pòstumament pel Tercer Concili de Constantinoble (681) per seguir els monotelistes i confirmar les seves doctrines. Aquesta condemna va ser confirmada pel papa Lleó II, que el va acusar de no haver extingit l'heretgia. L'anatema contra Honori I es va convertir en un argument principal citat pels opositors a la definició d'infal·libilitat papal durant el Concili Vaticà I (1870).

Biografia

[modifica]

Honori I va ser un aristòcrata ric nascut a la Campània. Segons s'explica al Liber Pontificalis, el seu pare era Petroni, que ostentava el títol honorífic de cònsol. Se sap poca cosa de la vida d'Honori I abans que fos elegit papa el 27 d'octubre de 625. Va ser consagrat dos dies després de la mort del seu predecessor, Bonifaci V. La vacant va ser curta, un fet que els historiadors suggereixen que va ser degut a la presència a Roma d'Isaac l'Armeni, qui, com a exarca imperial d'Itàlia, estava facultat per confirmar l'elecció.[3]

Papat

[modifica]

Com a papa, Honori I va modelar el seu papat a partir de Gregori I i va emprar monjos en lloc de clergat secular en l'administració del Palau del Laterà. Va donar suport a Adaloald, el rei catòlic deposat dels llombards, però va establir relacions diplomàtiques amb el rival arrià d'Adaloald, Arioald. No va aconseguir resoldre el Cisma dels Tres Capítols a Venècia i Ístria, però va intentar apaivagar els arquebisbes de Ravenna, que estaven insatisfets amb la seva subordinació a Roma. Honori va donar suport activament a la cristianització de l'Anglaterra anglosaxona i va enviar Birinus a convertir els saxons occidentals, però va tenir menys èxit a l'hora de convèncer el clergat celta perquè abandonés el seu cicle pasqual divergent. Al Sisè Concili de Toledo, Honori va instar els bisbes visigots a perseverar en les seves polítiques respecte als jueus, fent referència als precedents establerts per Gregori I.[3]

Sembla que la festa de l'Exaltació de la Santa Creu, celebrada el 14 de setembre, va ser establerta durant el pontificat d'Honori.

Sota el seu pontificat, es va organitzar la transformació de la Cúria Júlia, l'edifici on s'havia reunit el Senat romà durant segles, en una església cristiana (Sant'Adriano al Foro), un esdeveniment que es podria prendre com a símbol de la transició definitiva de Roma de l'antiguitat tardana a l'edat mitjana.

La construcció d'esglésies importants i les últimes obres de certa importància a la ciutat abans de l'Alta Edat Mitjana també daten d'aquest període , que probablement van ser finançades directament pel Papa amb el seu propi patrimoni. En qualsevol cas, fins i tot si totes aquestes obres haguessin estat finançades amb el tresor de Sant Pere, Honori el va deixar pràcticament intacte, confirmant les indubtables qualitats d'administrador astut que se li reconeixien.[4]

Honori va intervenir en les primeres discussions sobre la controvèrsia del monoenergisme, l'ensenyament que Crist només té una energia, i la doctrina posterior del monotelisme, que postula que Crist només té una voluntat; aquestes contrasten amb l'ensenyament diotelita que té dues energies i dues voluntats, tant humanes com divines.[5] El patriarca Sergi I de Constantinoble va escriure a Honori sobre la controvèrsia del monoenergisme, demanant-li que aprovés una política de silenci per evitar posar en perill la unitat de l'Església a través de disputes sobre si Crist posseïa una o dues energies. Sergi va argumentar que la doctrina de les dues energies podria conduir al que considerava la creença errònia que Jesús té dues voluntats contradictòries.[6] La resposta del papa Honori el 635 va aprovar la idea que les discussions sobre les energies havien de cessar. Va estar d'acord que Jesús no té dues voluntats contradictòries, sinó una sola voluntat, argumentant que Jesús no va assumir la naturalesa humana "viciada" (corrupta pel pecat) contaminada per la caiguda d'Adam, sinó la naturalesa humana tal com existia abans de la caiguda.[7]

Els defensors d'Honori sostenen que no va recolzar el monotelitisme, com els seus acusadors posteriors l'acusarien. El seu secretari i escriba de la carta, l'abat Joan Simponus, va testificar més tard que el text es referia només a la voluntat humana, afirmant: "Quan parlàvem d'una sola voluntat en el Senyor, no teníem en compte la seva doble naturalesa, divina i humana, sinó només la seva humanitat".[8]

El successor d'Honori, el papa Joan IV, el va defensar afirmant que Honori parlava "només de la naturalesa humana i no també de la divina" quan utilitzava la frase "una voluntat". Sant Màxim el Confessor també va defensar l'ortodòxia d'Honori. En la seva història eclesiàstica, el Venerable Beda va descriure Honori com un sant pastor, una caracterització citada més tard per teòlegs com Robert Bellarmino per argumentar contra les acusacions d'heretgia.[9] Honori es va adonar de l'expansió de l'islam i va considerar que els principis d'aquesta força emergent s'assemblaven molt als de l'heretgia ariana.[10]

Va morir el 12 d'octubre de 638 i va ser enterrat a Sant Pere.[2]

Llegat

[modifica]

A la XIII sessió del Tercer Concili de Constantinoble, el 28 de març de 681,[11] els monotelites van ser anatematitzats pel seu nom, "i amb ells Honori, que era bisbe de Roma, per haver-los seguit en totes les coses". Citant la seva correspondència escrita amb Sergi, Honori va ser posteriorment acusat d'haver confirmat les seves doctrines impies. La XVI sessió va reafirmar la condemna dels heretges, declarant explícitament: "A Honori, l'heretge, anatema!"[12][13][14] Això va concloure amb el decret de la XVII sessió, el 16 de setembre de 681, que Honori no havia deixat de provocar escàndols i errors al Cos de l'Església; ja que havia "amb expressions inaudites difós entre el poble fidel l'heretgia de l'única voluntat", fent-ho "d'acord amb la falsa doctrina insana dels impius Apol•linar, Sever i Temisti".[15] Els llegats romans no van fer cap objecció a la seva condemna.[1]

La carta de confirmació del Concili del Papa Lleó II el va elogiar, afirmant que havia "predicat perfectament la definició de la veritable fe", [16] i va fer referència a la condemna del seu predecessor:[17]

« Anatematitzem els inventors del nou error, és a dir, Teodor, bisbe de Faran, Sergi, Pirros, Pau i Pere, traïdors més que no pas líders de l'Església de Constantinoble, i també Honori, que no va intentar santificar aquesta Església Apostòlica amb l'ensenyament de la tradició apostòlica, sinó que va permetre que amb una traïció profana es contaminés la seva puresa. [15] »

Durant l'any, els bisbes van difondre i signar una traducció llatina de les Actes del concili a tot Occident. La condemna del papa Honori va ser reiterada pels successors del papa Lleó i[18] concilis posteriors,[19] i es va incloure a les lliçons del Breviari Romà per a la festa de Sant Lleó II fins al segle xviii. Com a resultat, Honori seria més tard objecte de crítiques sostingudes per part dels opositors a la infal•libilitat papal en les discussions al voltant del Concili Vaticà I de 1870.[1]

En l'època que envoltava el Concili Vaticà I, hi va haver un intent de reavaluar el cas d'Honori I. Això va ser impulsat tant per la controvèrsia historiogràfica que va generar durant els debats sobre la definició de la infal•libilitat papal (ja que molts oponents van argumentar que l'existència d'un Papa heretge contradiria aquest dogma catòlic), com per la possibilitat d'aconseguir la seva rehabilitació alliberant-se de l'anatema si es demostrava que no creia en l'heretgia monotelita i que la seva condemna era un malentès històric. Que Honori estigués realment d'acord amb Sergi sobre la doctrina del monotelisme ha donat lloc a molta discussió. J.B. Bury argumenta que la conclusió més raonable és que Honori no va comprendre realment el punt en qüestió, considerant-lo més una qüestió de gramàtica que de teologia, ja que va posar "una energia" i "dues energies" exactament en el mateix peu; en paraules de Bury, "va ser per la 'imprudent economia del silenci' que va ser condemnat".[20] Louis Nazaire Bégin, del qual va portar l'Imprimatur de l'Església Catòlica, va argumentar de la mateixa manera. Va afirmar que Honori no era un "heretge formal", sinó només un "heretge material" (o potser simplement negligent però tot i així ortodox)[21] per tolerar l'heretgia monotelita en comptes de creure-la i ensenyar-la; per tant, la seva condemna es basava en la culpabilitat de negligència, i podia ser exonerat de l'anatema i l'excomunió.[22]

« En la seva primera carta [d'Honori a Sergi] repeteix diverses vegades que "les Escriptures demostren clarament que Jesucrist és el mateix que obra en les coses divines i humanes"; que "Jesucrist obra en ambdues naturaleses, la divina i la humana". Res no podria ser més clar ni més obvi. L'heretgia és immediatament derrocada. Per tant, és evident que Honori confessa en Jesucrist no només dues naturaleses, sinó també dues voluntats i dues operacions. Així, aquest Pontífex professa la veritat catòlica en les seves cartes; només rebutja les noves paraules utilitzades per expressar-la, i això per raons de prudència, per no semblar que afavoreix el nestorianisme o l'euticianisme, i també perquè Sergi va retratar astutament aquestes noves expressions com a causants de problemes a l'Església i un obstacle per al retorn dels monofisites a l'ortodòxia.
... No nego la condemna; al contrari, l'accepto segons el que he dit fa un moment; però distingeixo la paraula "heretge", que és força imprecisa i ho era encara més en l'època dels concilis en qüestió. Designava no només aquells que professaven l'heretgia a sapiència i obstinadament, sinó també aquells que se'n beneficiaven de qualsevol manera, ja fos pel seu silenci i negligència quan les seves responsabilitats els exigien actuar, defensant persones o escrits d'heretges, o fins i tot per la seva comunicació amb aquests heretges, o per haver acceptat inconscientment les seves doctrines.
... D'això concloc que Honori podria haver estat condemnat com a heretge per aquests tres concilis, i que de fet ho va ser, no per haver ensenyat l'error, sinó únicament per no haver exercit el vigor necessari en les seves funcions com a Cap de l'Església, per no haver utilitzat vigorosament la seva autoritat per suprimir l'heretgia, per haver prescrit el silenci sobre la manera d'expressar una veritat i, per tant, haver contribuït a la propagació de l'error.
Aquesta és la mateixa conclusió a la qual van arribar gairebé tots els que van tractar aquesta qüestió durant el Concili Vaticà. Dom Guéranger, abat dels benedictins de Solesmes, va dir sobre aquest tema: «El veritable Sisè Concili, aquell al qual el Romà Pontífex va donar la forma necessària i canònica, la que requereix el respecte dels fidels, va condemnar Honori només com a guardià infidel del dipòsit de la fe, però no com si ell mateix hagués estat un adepte de l'heretgia. La justícia i la veritat ens prohibeixen anar més enllà.		 »
— Louis Nazaire Bégin, La Primauté et l'Infaillibilité des Souverains Pontifes (1873) 

Referències

[modifica]
  1. 1 2 3 Chapman, John. «Pope Honorius I». A: Charles Herbermann. Catholic Encyclopedia. 7. Nova York: Robert Appleton Company, 1910.
  2. 1 2 «Honorius I» (en anglès). Encyclopaedia Britannica. [Consulta: 22 desembre 2022].
  3. 1 2 Attwater, Aubrey. A Dictionary of Popes: From Peter to Pius XII, 1939, p. 67–68.
  4. ↑ Rendina, p. 178
  5. ↑ Catholic Encyclopedia: Monothelitism and Monothelites
  6. ↑ Hefele, p. 25
  7. ↑ Hefele, pp. 29–30
  8. ↑ Migne. Patrologia Graeca. 91, p. 328–329.
  9. ↑ Bellarmine, Robert. Controversies of the Christian Faith. Keep the Faith, Incorporated, 2016, p. 997. ISBN 978-0-9912268-6-3.
  10. ↑ Ata Ur-Rahim, Thomson 2003, p. 148., quote: "Pope Honorius was aware of the rising tide of Islam, whose tenets very much resembled those of Arius. The mutual killing of Christians by each other was still fresh in his memory, and perhaps he thought that what he had heard about Islam might be applied in healing the differences between the various Christian sects. In his letters he began to support the doctrine of 'one mind' within the doctrine of Trinity. He argued that if God had three independent minds, the result would be chaos. This logical and reasonable conclusion pointed to the belief in the existence of One God."
  11. ↑ George Ostrogorsky, History of the Byzantine State (Rutgers University Press, 1995), 127.
  12. ↑ Chapman, Henry P. «Pope Honorius I». A: Catholic Encyclopedia (en anglès). vol. 7. Nova York: The Encyclopedia Press, 1913.
  13. ↑ Percival, Henry Robert. The Seven Ecumenical Councils of the Undivided Church. XIV. James Parker & Co, 1900, p. 343 (A Select Library of Nicene and Post-Nicene Fathers of the Christian Church (second series)).
  14. ↑ Mansi. Sacrorum conciliorum nova et amplissima collectio. XI, p. 622., quote: "[...] Sergio hæretico anathema, Cyro hæretico anathema, Honorio hæretico anathema, Pyrro hæretico anathema [...]"
  15. 1 2 Mansi, XI, col. 733
  16. ↑ Chapman, John. Condemnation of Pope Honorius, p. 112–115 para. 24.
  17. ↑ Grisar, Hartmann. Analecta romana. Rome: Desclée Lefebvre, 1899, p. 406–407.
  18. ↑ Religion past & present : encyclopedia of theology and religion. [4th, English]. Leiden: Brill, 2007–2013. ISBN 9789004146662.
  19. ↑ Hefele, C.J. Histoire des Conciles, vol III., 1909, p. 520–521.
  20. ↑ Bury, p. 252
  21. ↑ Pacheco, John. «The Unbreakable Pinata: Honorius and the Protestant Polemic» (en anglès). Catholic Legate, 01-01-2020. [Consulta: 3 setembre 2025].
  22. ↑ Quebec), Louis Nazaire Bégin (abp of. La primauté et l'infaillibilité des souverains pontifes: Leçons d'histoire données a l'Université Laval (en francès). L.H. Huot, 1873.

Bibliografia

[modifica]

Enllaços externs

[modifica]
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Papa Honori I
Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Papa_Honori_I&oldid=38777792»