Vés al contingut

Ixtar

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Infotaula personatgeIxtar

Modifica el valor a Wikidata
Tipusdeessa
deïtat de la fertilitat
deïtat de la guerra Modifica el valor a Wikidata
EpònimInanna Modifica el valor a Wikidata
Context
Present a l'obraEpopeia de Guilgameix Modifica el valor a Wikidata
Mitologiamitologia sumèria Modifica el valor a Wikidata
Dades
Gènerefemení Modifica el valor a Wikidata
Família
CònjugeDumuzi, Asshur i Zababa (en) Tradueix Modifica el valor a Wikidata
PareNanna Modifica el valor a Wikidata
GermansEreixkigal i Xamaix Modifica el valor a Wikidata
Altres
EquivalentAstarte, Sausga i Inanna Modifica el valor a Wikidata

Ixtar (Ištar)[1] era, en la mitologia babilònica i a la religió hitita, la deessa de l'amor i la guerra, de la vida, del sexe i la libido, de la fertilitat i de la natura, atorgadora de fecunditat als éssers humans, animals i plantes.[2] També va ser coneguda pel nom d'Astarte pels fenicis, Sausga pels hitites i Inanna pels sumeris. És l'antecessora de Venus. S'associa a un estel de cinc puntes o pentacle. És considerada com una deessa «vagina», és a dir, destructora alhora que atraient, (un arquetip present en totes les cultures, similar al de Kali, entre d'altres).

Detall de la reconstruïda Porta d'Ixtar.

A Babilònia, va rebre el nom d' Annunitum que derivava d'Inanna-annunitum (Ixtar Annunitum, Ixtar la Barallosa). Els reis d'Accàdia la invocaven en les seves inscripcions; després, el qualificatiu va significar una deïtat separada i es va convertir en una dea guerrera en l'èpica de Naram-Sin d'Accàdia.[3] Va tenir un temple a Kisurra, però el seu culte principal es va establir a Sippar (d'on en va ser la deïtat tutelar), a Nippur, a Uruk i a Ur. En aquesta darrera ciutat, va tenir un temple anomenat E-ulmash i se la coneixia amb el nom coneguda d' Ulmasitum.

El seu culte incloïa la prostitució ritual, especialment a Nínive, i va ser un dels més estesos per la zona, amb multitud de santuaris i documents que en parlen. Els reis representaven anualment un ritu que simulava el seu matrimoni sagrat amb la deessa. Es creu que els diàlegs d'aquesta cerimònia van inspirar el Càntic dels Càntics de la Bíblia. Alguns dels símbols iconogràfics que l'acompanyaven són l'estel (sovint de vuit puntes), la roseta, els coloms i els lleons.

Va protagonitzar una catàbasi, un descens a l'inframon on regnava la seva germana, en un altre motiu arquetípic model de Persèfone. El seu amant predilecte era Dumuzi (Tammuz), amb qui s'havia de casar, però aquest amor, segons l'Epopeia de Guilgameix, va provocar la mort del déu. Va tenir molts amants, i un personatge la va refusar, l'heroi Guilgameix.[4]

Carl Gustav Jung la va triar com a símbol del procés final d'individuació.

Etimologia

[modifica]
Inanna rep ofrenes al Gerro Uruk, al voltant de 3200-3000 aC

Els estudiosos creuen que Inanna i Ishtar eren originalment deïtats separades, no relacionades, [5], però es van confondre entre elles durant el regnat de Sargon d'Akkad; van arribar a ser considerades efectivament la mateixa deessa sota dos noms diferents. El nom de [6] [a] Inanna pot derivar de la frase sumèria nin-an-ak , que significa "Dama del cel", [8] [9] però el signe cuneïforme de la senyora dels signes (nin; cuneïforme: 𒊩𒌆 SAL.TUG 2) i el cel (en cumeri: an; cuneïforme: 𒀭 AN). [9] [8] [10] Aquestes dificultats van portar alguns primers Assiriòlegs a suggerir que Inanna podria haver estat originalment una deessa proto-eufrata, que només va ser acceptada més tard al panteó Sumer. Aquesta idea va ser recolzada per la joventut d'Inanna, així com el fet que, a diferència de les altres divinitats sumèries, sembla que inicialment no tenia una esfera diferent de responsabilitats. [9] La visió que hi havia un substrat proto-eufita al sud de l'Iraq abans del sumeri no és àmpliament acceptada pels moderns assiriòlegs. [11]𒈹

El nom Ishtar es troba com un element en els noms personals tant de les eres pre-Sargonic com post-Sargònica a Akkad, Assyria i Babilònia. [12] És de derivació semítica [13] [12] i probablement està etimològicament relacionat amb el nom del déu semític occidental Attar, que és esmentat en inscripcions posteriors d'Ugarit i el sud d'Aràbia. L'estrella del matí podria haver estat concebuda com una deïtat masculina que presidia les arts de la guerra i l'estrella del vespre podria haver estat concebuda com una deïtat femenina que presidia les arts de l'amor. [12] Entre els accadis, assiris i babilonis, el nom del déu masculí eventualment va suplantar el nom de la seva homòloga femenina, [14] però, a causa d'un ampli sincretisme amb Inanna, la deïtat es va mantenir com a femenina, encara que el seu nom era en la forma masculina. [14][13][12]

Orígens i desenvolupament

[modifica]
El Gerro Uruk (gerro de warka), que representa ofrenes votives a Inanna (3200-3000 aC) [15]

Inanna ha plantejat un problema per a molts estudiosos de l'antiga Sumer a causa del fet que la seva esfera de poder contenia aspectes més diferents i contradictoris que qualsevol altra deïtat. [16] S'han proposat dues teories importants sobre els seus orígens. La primera explicació sosté que Inanna és el resultat d'un sincretisme entre diverses deïtats sumèries anteriorment no relacionades amb dominis totalment diferents. La segona explicació sosté que Inanna era originalment una Deïtat semítica que va entrar al panteó sumeri després que ja estigués completament estructurat, i que va assumir tots els papers que encara no havien estat assignats a altres deïtats. [17][18][18][19]

Ja en el període d'Uruk (), Inanna ja estava associada amb la ciutat d'Uruk. [20] Durant aquest període, el símbol d'un portal amb cap d'anell estava estretament associat amb Inanna. El famós Gerro Uruk (que es troba en un dipòsit d'objectes de culte del període Uruk III) representa una fila d'homes nus que porten diversos objectes, incloent bols, vaixells i cistelles de productes agrícoles, [21] i portant ovelles i cabres a una figura femenina que s'enfronta al governant. [22] La femella està davant del símbol d'Inanna de les dues canyes torçades del portal, [22] mentre que la figura masculina sosté una caixa i una pila de bols, el signe cuneïforme posterior que significa el En , o gran sacerdot del temple. [23] [20]

Les impressions del segell del Període Jemdet Nasr () mostren una seqüència fixa de símbols que representen diverses ciutats, incloent-hi les d'Ur, Larsa, Zabalam, Urum, Arina, i probablement Kesh. [24] Aquesta llista probablement reflecteix l'informe de les contribucions a Inanna a Uruk de les ciutats que donen suport al seu culte. [24] Un gran nombre de segells similars han estat descoberts de la fase I del període Dinàstic Primerenc () a Ur, en un ordre lleugerament diferent, combinat amb el símbol de la roseta d'Inanna. [24] Aquests segells van ser utilitzats per tancar magatzems per preservar materials reservats per al seu culte. [24] 

Es coneixen diverses inscripcions en el nom d'Inanna, com un gra en el nom del rei Aga de Kish , o una tauleta del rei Lugal-kisalsi :

« Inscription of Lugal-kisalsi.[25] »

Durant el Període accadi (), després de les conquestes de Sargon d'Akkad, Inanna i Ishtar originalment independents es van Sin tant que es van considerar efectivament com a iguals. [26] [14] El poeta accadi Enheduanna, la filla de Sargon, va escriure nombrosos himnes a Inanna, identificant-la amb Ishtar. [26] [27] Com a resultat d'això, [26] la popularitat del culte d'Inanna/Ishtar es va disparar. [26] [20] [28] Alfonso Archi, que va estar involucrat en les primeres excavacions d'Ebla, assumeix que Ishtar era originalment una deessa venerada a la vall de l'Eufrates, assenyalant que una associació entre ella i el pollancre del desert està testificada en els textos més antics tant d'Ebla com de Mari. La considera, una déu de la lluna (per exemple, Sin) i una deïtat solar de diferent gènere (Xamaix/Xapaix) com les úniques deïtats compartides entre diversos pobles semítics primerencs de Mesopotàmia i l'antiga Síria, que d'altra banda tenien diferents panteons no necessàriament superposats.[29]

Adoració

[modifica]
Inanna's symbol: the reed ring-post
Emblem of goddess Inanna, circa 3000 aC[30]
Fitxer:Wall plaque showing libation scene from Ur, Iraq, 2500 aC. British Museum (libation detail).jpg
Ring posts of Inanna on each side of a temple door, with naked devotee offering libations
On the Vas de Warka
Escriptura cuneïforme logogram "Inanna"
Inanna's symbol is a ring post made of reed, a ubiquitous building material in Sumer. It was often beribboned and positioned at the entrance of temples, and marked the limit between the profane and the sacred realms.[31] The design of the emblem was simplified between 3000 and 2000 aC to become the Escriptura cuneïforme logogram for Inanna: 𒈹, generally preceded by the symbol for "deity" Dingir.[8]
Antiga estatueta sumèria de dos sacerdots gala, datada a , trobada al temple d'Inanna a Mari

Gwendolyn Leick assumeix que dUr l'era pre-Sargònica, el culte a InAn era bastant limitat,[26] encara que altres experts argumenten que ja era la deïtat més prominent a Uruk i un número d'altres centres polítics en el Període Uruk.[32] Va tenir temples a Nippur, Lagaix, Xuruppak, Zabalam, i Ur, [26] però el seu centre de culte principal era el temple Eanna a Uruk,[26][33][9] [b] el nom del qual significa "Casa del Cel" (en cumeri: e2-anna; cuneïforme: 𒂍𒀭 E 2 .AN).[c] Algunes investigacions assumeixen que la deïtat patrona original d'aquesta ciutat del quart mil·lenni aC era An.[9] Després de la seva dedicació a Inanna, el temple sembla haver albergat sacerdotesses de la deessa.[9] Al costat d'Uruk, Zabalam va ser el lloc més important de culte Inanna, ja que el nom de la ciutat s'escrivia habitualment amb els signes MUŠ3 i UNUG, que significa respectivament "Inanna" i "santuari".[35] És possible que la deessa de la ciutat de Zabalam fos originalment una deïtat diferent, encara que el culte va ser absorbit per la deessa urukean molt aviat. Joan Goodnick Westenholz va proposar que una deessa identificada pel nom Nin-UM (llegir i significar incert), associada amb Ixtaran en un himne zame, era la identitat original d'Inanna de Zabalam.[36][35]

En el període antic accadi, Inanna es va fusionar amb la deessa accadi Ishtar, associada amb la ciutat d'Agade.[37] Un himne d'aquest període s'adreça a l'Ishtar d'Accadi com "Inanna dels Ulmaš " juntament amb Inanna d'Uruk i de Zabalam.[37] L'adoració d'Ishtar i el sincretisme entre ella i Inanna va ser encoratjat per Sargon i els seus successors,[37] i com a resultat es va convertir ràpidament en una de les deïtats més venerades en el panteó mesopotàmic.[26] En inscripcions de Sargon, Naram-Sin, i Xar-Kali-Xarri, Ishtar és la deïtat més freqüentment invocada.[38]

En el període babilònic antic, els seus principals centres de culte van ser Uruk, Zabalam, Agade i Ilip.[39] El seu culte també es va introduir des d'Uruk a Kish.[40]

Durant els últims temps, mentre el seu culte a Uruk continuava florint,[41] Ishtar també es va convertir particularment adorat al regne d'AsSíria (modern nord de l'Iraq, nord-est de Síria i sud-est de Turquia), especialment a les ciutats de Nínive, Aššur i Arbela (moderna Erbil).[42] Durant el regnat del rei assiri Assurbanipal, Ishtar es va convertir en la deïtat més important i àmpliament venerada al panteó assiri, superant fins i tot el déu nacional assiri Assur. Els objectes votius de[41] trobats en el seu temple principal assiri indiquen que era una deïtat popular entre les dones.[43]

Els individus que practicaven la inconformitat de gènere estaven molt involucrats en el culte a Inanna. Durant l'època sumèria, un conjunt de sacerdots coneguts com gala van treballar als temples d'Inanna, on van realitzar elegies i lamentacions. Els homes de [44] que es van convertir en gala de vegades adopten noms femenins, i les seves cançons es componen en el dialecte sumeri eme-sal, que, en els textos literaris, normalment es reserva per a la parla de personatges femenins. Alguns proverbis sumeris semblen suggerir que gala tenia reputació de practicar sexe anal amb homes. [45] Durant el període accadi, kurgarrū i assinnu van ser servents d'Ishtar que es vestit amb roba femenina i feien danses de guerra als temples d'Ishtar. Alguns proverbis accadis semblen suggerir que també podrien haver tingut proclius homosexuals. [46] Gwendolyn Leick, una antropòloga coneguda pels seus escrits sobre Mesopotàmia, ha comparat aquests individus amb el contemporani hijra indi. [47] En un himne accadi, Ishtar es descriu com transformar els homes en dones, [48] [49] i les dones en homes.[50][51][46]

Durant la segona meitat del segle XX, es creia àmpliament que el culte a Inanna implicava un ritual de "matrimoni sagrat", en el qual un rei establiria la seva legitimitat assumint el paper de Dumuzid i participant en relacions sexuals rituals amb la sacerdotessa d'Inanna, que va assumir el paper de la deessa. [52] [53] [54] [55] Aquesta visió ha estat qüestionada, però, i els estudiosos continuen debatent si el matrimoni sagrat descrit en els textos literaris implicava qualsevol tipus de promulgació ritual física i, si era així, si aquesta promulgació ritual implicava relacions sexuals reals o simplement la representació simbòlica de les relacions sexuals. [56] [55] L'erudita de l'antiga Lluïsa del Pròxim Orient M. Pryke afirma que la majoria dels estudiosos mantenen ara que si el matrimoni sagrat era un ritual que realment es va realitzar, llavors només implicava relacions simbòliques. [57]

Durant molt de temps es va pensar que el culte a Ishtar havia implicat la prostitució sagrada, [58], però això ara és rebutjat entre molts estudiosos. S'ha informat que [59] Prostitució sagrada, coneguts com ishtaritum, van treballar en els temples d'Ishtar, [60] però no és clar si aquestes sacerdotesses realment van realitzar actes sexuals, [61] i diversos estudiosos moderns han argumentat que no ho van fer. Les dones de [62] [63] de l'antic Orient Pròxim adoraven Ishtar dedicant-li els seus pastissos cuits en cendres (coneguts com kamān tumri). [64] Una dedicació d'aquest tipus es descriu en un himne accadi. [65] Diversos pastissos de pastís d'argila descoberts a Mari tenen forma de dones nues amb malucs grans que s'aferren als seus pits. [65] Alguns estudiosos han suggerit que els pastissos fets d'aquests motlles van ser destinats com a representacions de la mateixa Ishtar. [66] En el llibre bíblic de Jeremies (profeta), el profeta condemna les dones refugiades judees per adorar la Reina del Cel (un sincretisme d'Ishtar i Asherah) fornint pastissos amb la imatge de la deessa sobre elles i abocant libacions a ella (Jer. Les dones i els seus marits el desafien, i afirmen que seguiran les pràctiques dels seus avantpassats, que van realitzar aquests actes "a les ciutats de Judea i els carrers de Jerusalem" (Jer. 44:15-19). A Ezequiel 8:14, el profeta té una visió de les dones de Jerusalem plorant per Tammuz.

Iconografia

[modifica]

Símbols

[modifica]
The eight-pointed star was Inanna/Ishtar's most common symbol.[67][68] Here it is shown alongside the solar disk of her brother Xamaix (Sumerian Utu) and the crescent moon of her father Sin (Sumerian Nanna) on a boundary stone of Melixiku, dating to the twelfth century BCE.
Lions were one of Inanna/Ishtar's primary symbols.[69][70] The lion above comes from the Porta d'Ixtar, the eighth gate to the inner city of Babiló, which was constructed in around 575 BCE under the orders of Nabucodonosor II.[71]

El símbol més comú d'Inanna/Ishtar era l'estrella de vuit puntes,[67] tot i que el nombre exacte de punts de vegades varia;[68] també es presenten amb freqüència, però el seu significat simbòlic és desconegut. L'estrella de vuit puntes sembla haver tingut originalment una associació general amb els cels,[72] però, pel Període Babilònic Vell ( - c. 1531 aC ), havia arribat a estar específicament associada amb el planeta Venus (planeta), amb el qual Ishtar va ser identificat.[72] Començant durant aquest mateix període, l'estrella d'Ishtar normalment es tancava dins d'un disc circular.[73] Durant els temps babilònics posteriors, els esclaus que treballaven als temples d'Ishtar eren de vegades marcats amb el segell de l'estrella de vuit puntes.[73][74] En pedres de frontera i segells de cilindre, l'estrella de vuit puntes es mostra de vegades al costat de la lluna creixent, que era el símbol de Sin (Nanna sumèria) i el disc solar raig, que era un símbol de Xamaix (Utu sumeri).[68] [73]

L'ideograma cuneïforme d'Inanna era un nus torçat de canyes en forma de ganxo, que representa la porta del magatzem, un símbol comú de fertilitat i abundància. La roseta era un altre símbol important d'Inanna, que va continuar sent utilitzat com a símbol d'Ishtar després del seu sincretisme.[75] Durant el Període neoassiri (911-609 aC), la roseta podria haver eclipsat l'estrella de vuit puntes i convertir-se en el símbol principal d'Ishtar.[76] El temple d'Ishtar a la ciutat d'Aššur va ser adornat amb nombroses rosetes.[75] [77]

Inanna/Ishtar estava associat amb lleons,[69][70] que els antics mesopotàmics consideraven com un símbol de poder.[69] Les seves associacions amb lleons van començar durant l'època sumèria;[70] un bol de clorit del temple d'Inanna a Nippur representa un gran felí lluitant contra una serp gegant i una inscripció cuneïforme al bol diu "Inanna i la serp", indicant que el gat se suposa que representa la deessa.[70] Durant el període accadi, Ishtar era freqüentment representada com una deessa guerrera fortament armada amb un lleó com un dels seus atributs.[78]

Els coloms també eren símbols animals prominents associats amb Inanna/Ishtar. Els coloms[79][80] es mostren en objectes de culte associats amb Inanna ja a principis del tercer mil·lenni aC.[80] figuretes de colom de plom van ser descobertes al temple d'Ishtar a Aššur, datant del segle XIII aC[80] i un fresc pintat de Mari, Síria mostra un colom gegant que emergeix d'una palmera al temple d'Ishtar,[79] indicant que la mateixa deessa de vegades es creia que prenia la forma d'un colom.[79].

Com a planeta Venus

[modifica]

Inanna es va associar amb el planeta Venus (planeta), que porta el nom del seu equivalent romà.[33][81][33] Diversos himnes elogien Inanna en el seu paper com a deessa o personificació del planeta Venus. El professor de teologia de[82] Jeffrey Cooley ha argumentat que, en molts mites, els moviments d'Inanna poden correspondre amb els moviments de Venus a través del cel.[82] En el Descens d'Inanna a l'inframón, Inanna, a diferència de qualsevol altra deïtat, és capaç de descendir al netherworld i tornar als cels. El planeta Venus sembla fer un descens similar, situat a l'oest i després augmentant de nou a l'est.[82] Un himne introductori descriu Inanna deixant el cel i dirigint-se a Kur , el que es podria suposar que són les muntanyes, replicant l'alçament i l'establiment d'Inanna a l'oest.[82] A Inanna i Shukaletuda, Shukaletuda es descriu com escanejant els cels a la recerca d'Inanna, possiblement buscant els horitzons oriental i occidental.[83] En el mateix mite, mentre busca el seu atacant, Inanna fa diversos moviments que corresponen amb els moviments de Venus en el cel.[82]

Com que els moviments de Venus semblen discontinus (s'anul·la a causa de la seva proximitat al Sol, durant molts dies a la vegada, i després reapareix a l'altre horitzó), algunes cultures no van reconèixer Venus com una sola entitat;[82] en el seu lloc, van assumir que eren dues estrelles separades en cada horitzó: l'estrella del matí i la del vespre. No obstant això, un segell de cilindre del Període Jemdet Nasr indica que els antics sumeris sabien que les estrelles del matí i del vespre eren el mateix objecte celeste.[82] Els moviments discontínuas de Venus es relacionen tant amb la mitologia com amb la naturalesa dual d'Inanna.[82][82]

Els astròlegs moderns reconeixen la història de la descendència d'Inanna a l'inframón com una referència a un fenomen astronòmic associat amb la Venus retrògrada. Set dies abans que Venus es torni enrere fa la seva conjunció inferior amb el sol, desapareix del cel del vespre. El període de set dies entre aquesta desaparició i la conjunció en si es veu com el fenomen astronòmic en el qual es basa el mite de la descendència. Després de la conjunció, set dies més passen abans que Venus aparegui com a estrella del matí, corresponent a l'ascens des de l'inframón.[84][85]

Inanna en el seu aspecte com Anunnītu es va associar amb els peixos orientals de la constel·lació zodiacal, Peixos.[86][87] La seva consort Dumuzi es va associar amb la constel·lació contigua, Àries.[86]

Caràcter

[modifica]

Els Sumèriaians adoraven Inanna com la deessa de la guerra i l'amor.[20] A diferència d'altres déus, els rols dels quals eren estàtics i els dominis dels quals eren limitats, les històries d'Inanna la descriuen com un moviment de conquesta a conquesta.[16][88] Ella és retratada com jove i impetuosa, constantment lluitant per més poder del que li havien estat assignats.[16][88]

Mentre que ella era adorada com la deessa de l'amor, Inanna no era la deessa del matrimoni, ni mai va ser vista com a deessa mare.[89][90] Andrew R. George arriba a afirmar que "D'acord amb tota la mitologia, Ixtar no era   [...] temperamentalment disposat" cap a aquestes funcions.[91] Julia M. Asher-Greve fins i tot ha defensat la importància d'Inanna específicament perquè no és una deessa mare.[92] Com a deessa amorosa, era comunament invocada pels mesopotàmics en encanteris. [d]

A Descens a l'Inframón d'Inanna, Inanna tracta el seu amant Dumuzid d'una manera molt capritxosa.[89] Aquest aspecte de la personalitat d'Inanna es destaca en la versió estàndard posterior de l''Epica de Gilgamesh en la qual Gilgamesh assenyala els infames maltractaments d'Ishtar als seus amants.[94][95] Tanmateix, segons l'assiriòloga Dina Katz, la representació de la relació d'Inanna amb Dumuzid en el mite de la descendència és inusual.[96][97]

Inanna també era adorada com una de les deïtats de guerra sumèries.[33][98] Un dels himnes dedicats a ella declara: "Ella desperta confusió i caos contra els que són desobedients per a ella, accelerant la carnisseria i incitant a la devastadora inundació, vestida amb una terrible radiància. La batalla de [99] va ser anomenada ocasionalment com la "Dansa d'Inanna". Els epítets de[100] relacionats amb els lleons en particular, estaven destinats a destacar aquest aspecte del seu caràcter.[101] Com a deessa de guerra, de vegades se la coneixia amb el nom d'Irnina ("victòria"),[102] encara que aquest epítet també es podria aplicar a altres deïtats,[103][104][105], a més de funcionar com una deessa diferent vinculada a Ningishzida[106] en lloc d'Ishtar. Un altre epítet que destaca aquest aspecte de la naturalesa d'Ishtar era Anunitu ("el marcial").[107] Com Irnina, Anunitu també podria ser una deïtat separada,[108] i com a tal és testificada per primera vegada en documents del període Ur III.[109]

Les cèdiques reials assíries invocaven les dues funcions principals d'Ishtar alhora, invocant-la per eliminar la potència i el valor marcial per igual. Els textos mesopotàmics de[110] indiquen que els trets percebuts com a heroics (com la capacitat d'un rei per dirigir les seves tropes i triomfar sobre els enemics) i la destresa sexual eren considerats interconnectats.[111]

Encara que generalment es classifica com una deessa, Inanna/Ishtar podria semblar de vegades tenir un gènere ambigu.[112] Gary Beckman afirma que la "identificació de gènere ambigua" era una característica no només de la mateixa Ishtar, sinó d'una categoria de deïtats a les quals es refereix com deesses "tipus Ishtar" (com Shaushka, Pinigir o Ninsianna).[113] Un himne tardà conté la frase "ella [Ishtar] és Enlil, ella és Ninil" que podria ser una referència a ocasionalment el caràcter "dimorf" d'Ishtar, a més de servir com a exaltació.[114] Un himne a Nanaya al·ludeix a un aspecte masculí d'Ishtar de Babilònia juntament amb una varietat de descripcions més estàndard.[115] Tanmateix, Ilona Zsolnay només descriu Ishtar com una "figura femenina que va realitzar un paper masculí" en certs contextos, per exemple com una deïtat de guerra.[116]

Família

[modifica]
The marriage of Inanna and Dumuzid
Una antiga representació sumèria del matrimoni d'Inanna i Dumuzid[117]

El germà bessó d'Inanna era Xamaix (conegut com a Shamash en accadi), el déu del sol i la justícia.[118][119][120] En textos sumeris, Inanna i Utu es representen com extremadament propers;[121] alguns autors moderns fins i tot perceben la seva relació com a vora d'incestuósuous.[121][122] En el mite de la seva descendència a l'inframón, Inanna s'adreça a Ereixkigal, la reina de l'inframón, com la seva "germana vella",[123][124], però les dues deesses gairebé mai no apareixen juntes en cap altre lloc de la literatura sumèria[124] i no van ser col·locades en la mateixa categoria en llistes de déus.[125] En algunes fonts neo-assirianes, Ishtar també està associat amb Adad, amb la relació que reflecteix la relació entre Sausga i el seu germà Tessub en la Mitologia hurrita.[126]

La tradició més comuna considerava NAn i la seva esposa Ningal com els seus pares.[127][128] Els exemples d'aquest són presents en fonts tan diverses com una llista de déus del període Dinàstic primerenc,[129] un himne de Ishme-Dagan d'Isin que explica com Enlil i Ninlil li van atorgar els poders d'Inanna,[130] un himne sincrètic tardà a Nanaya,[131] i un ritual accadi de Hattusa.[132] Mentre alguns autors afirmen que a Uruk Inanna era generalment considerada com la filla del déu del cel An,[20][133][134] és possible que les referències a ell com el seu pare només es refereixen al seu estatus com un avantpassat de Nanna i per tant la seva filla.[128] En textos literaris, Enlil o Enki poden ser adreçats com els seus pares[20][133][135] però les referències a déus importants sent "pares" també poden ser exemples de l'ús d'aquesta paraula com a epítet que indica antiguitat.[136]

Dumuzi (més tard conegut com a Tammuz), el déu dels pastors, és descrit generalment com el marit d'Inanna,[119], però segons algunes interpretacions la lleialtat d'Inanna a ell és qüestionable;[20] en el mite de la seva descendència a l'Inframón, abandona Dumuzid i permet als dimonis gala arrossegar-lo cap al submón com el seu reemplaçament.[137][138] En un mite diferent, El retorn de Dumuzid Inanna en comptes d'això plora per la mort de Dumuzid i finalment decreta que se li permetrà tornar al Cel per estar amb ella durant la meitat de l'any.[139][138] Dina Katz assenyala que la representació de la seva relació en el Descens d'Inanna és inusual;[97] no s'assembla a la representació de la seva relació en altres mites sobre la mort de Dumuzid, que gairebé mai no atribueix la culpa a Inanna, sinó més aviat als dimonis o fins i tot als bandits humans.[96] Un gran corpus de poesia d'amor que descriu trobades entre Inanna i Dumuzid ha estat reunit per investigadors.[140] Tanmateix, les manifestacions locals d'Inanna/Ishtar no estaven necessàriament associades amb Dumuzid.[141] En Kish, la deïtat tutelar de la ciutat, Zababa (un déu de guerra), era vista com la consort d'una hipòstasi local d'Ishtar,[142], encara que després del Període babilònic antic Bau, introduït a Lagaix, es va convertir en el seu cònjuge (un exemple d'una parella formada per un déu guerrer i una deessa medicinal, comú en la mitologia mesopotàmica[143]) i Ishtar de Kish va començar a ser adorada pel seu compte.[142]

No se sol descriure Inanna com que té descendència;[20] tanmateix, en el mite de Lugalbanda, així com en una única inscripció de construcció de la Tercera dinastia d'Ur ( 2112 - 2004 aC), el déu guerrer Shara és descrit com el seu fill.[144] També era considerada de vegades la mare de Lulal,[145], que és descrit en altres textos com el fill de Ninsun.[145] Wilfred G. Lambert va descriure la relació entre Inanna i Lulal com a "tanca però no especificada" en el context del Descens d'Inanna.[146] També hi ha proves igualment escasses que la deessa d'amor Nanaya sigui considerada la seva filla, però és possible que tots aquests casos simplement es refereixin a un epítet que indica la proximitat entre les deïtats i no fossin una declaració sobre el parentiu real.[147]

Sukkal

[modifica]

El Sukkal d'Inanna era la deessa Ninshubur,[148], la relació de la qual amb Inanna és de devoció mútua.[148] En alguns textos, Ninshubur apareix just després de Dumuzi com a membre del cercle d'Inanna, fins i tot abans d'alguns dels seus parents;[149] en un text apareix la frase "Ninshubur, estimada visir".[149] En un altre text Ninshubur apareix llistat fins i tot abans de Nanaya, originalment possiblement una hipòstasi de la mateixa Inanna,[150] en una llista de deïtats del seu entorn.[151] En un text ritual accadi conegut a partir d'arxius hitites, el sukkal d'Ishtar és invocat al costat dels seus membres de la família Sin, Ningal, i Shamash.[152]

Altres membres del seguici d'Inanna que apareixen freqüentment en les llistes de déus són les deesses Nanaya, Kanisurra, Gazbaba i Bizila, totes elles també associades entre si en diverses configuracions independentment d'aquest context.[151][153]

Sincretisme i influència en altres deïtats

[modifica]

A més de la completa fusió d'Inanna i Ishtar durant el regnat de Sargon i els seus successors,[37] va ser sincretitzat amb un gran nombre de deïtats[154] en un grau variable. L'himne sincrètic més antic conegut està dedicat a Inanna,[155] i ha estat datat al període Dinàstic inferior.[156] Moltes llistes de déus compilades per antics escribes contenien seccions senceres del "grup Inanna" enumerant deesses similars,[157] i la tauleta IV de la llista monumental de déus An-Anum (7 tauletes totals) es coneix com la "tauleta Ishtar" a causa que la majoria del seu contingut són els noms dels equivalents d'Ishtar, els seus títols i diversos assistents.[158] Alguns investigadors moderns utilitzen el terme Tipus Ishtar per definir figures específiques d'aquesta varietat.[159][132] Alguns textos contenien referències a "tots els Ishtars" d'una àrea donada.[160]

En períodes posteriors el nom d'Ishtar s'utilitzava de vegades com a terme genèric ("deessa") a Babilònia, mentre que una escriptura logogràfica d'Inanna es va utilitzar per escriure el títol Bēltu, el que va portar a més conflacions.[161] Un possible exemple d'aquest ús del nom també es coneix a Elam, ja que una única inscripció elamita escrita en accadi es refereix a "Manzat-Ishtar", que podria en aquest context significar "la deessa Manzat".[162]

Exemples específics

[modifica]
Astarte
en ciutats com Mari i Ebla, les formes semítiques oriental i occidental del nom (Ishtar i Ashtart) eren considerades bàsicament intercanviables.[163] Tanmateix, la deessa occidental evidentment no tenia el caràcter astral de Mesopotàmia Ishtar.[164] Llista de déus Ugarític i textos rituals equiparen el Ashtart local amb Ishtar i Hurrian Ishara.[165]
Ishara
a causa de l'associació amb Ishtar,[166] la deessa siriana Ishara va començar a ser considerada com una "dama d'amor" com ella (i Nanaya) a Mesopotàmia.[167][150] Tanmateix, en el context hurro-hitita Ishara va ser associat amb la deessa de l'inframón Allani en comptes d'això i addicionalment va funcionar com a deessa dels juraments.[167][168]
Nanaya
una deessa estretament vinculada a Inanna, com segons l'assiròleg Frans Wiggermann el seu nom era originalment un epítet d'Inanna (possiblement servint com a apel·lant, "My Inanna!").[150] Nanaya va ser associada amb l'amor eròtic, però finalment va desenvolupar un aspecte bèl·lic propi ("Nanaya Euršaba").[169] En les funcions de Larsa Inanna es van dividir efectivament entre tres figures separades i va ser adorada com a part d'una trinitat que consistia en ella mateixa, Nanaya (com a deessa d'amor) i Ninsianna (com a deessa astral).[170] Inanna/Ishtar i Nanaya sovint es confonen accidentalment o intencionadament en poesia.[171]
Ninegal
tot i que inicialment va ser una figura independent, començant amb el període babilònic antic en alguns textos "Ninegal" s'utilitza com a títol d'Inanna, i en les llistes de Déu va formar part del "grup Inanna" normalment al costat de Ninsianna.[172] Un exemple de l'ús de "Ninegal" com a epítet es pot trobar en el text designat com a «Himne a Inana com a Ninegala (Inana D)» a l'ETCSL.
Ninisina
un cas especial de sincretisme va ser el que va ocórrer entre la deessa medicina Ninisina i Inanna per raons polítiques.[173] Isin va perdre en un moment donat el control sobre Uruk i la identificació de la seva deessa tutelar amb Inanna (completa amb l'assignació d'un caràcter bèl·lic similar a ella), que servia com a font de poder reial, probablement va servir com a solució teològica d'aquest problema. Com a resultat, en diverses fonts Ninisina va ser considerada com anàloga a Ninsianna, tractada com una manifestació d'Inanna.[173] També és possible que s'hagués realitzat una cerimònia de "matrimoni sagrat" entre Ninisina i el rei d'Isin com a resultat.[174]
Ninsianna
una deïtat de Venus de diferent gènere.[175] Ninsianna va ser referit com a mascle per Rim-Sin de Larsa (que va utilitzar específicament la frase "el meu rei") i en textos de Sippar, Ur, i Girsu, però com "Ishtar de les estrelles" en llistes de Déu i textos astronòmics, que també va aplicar els epítets d'Ishtar relacionats amb el seu paper com a personificació de Venus a aquesta deïtat.[176] En alguns llocs Ninsianna també era coneguda com a deïtat femenina, en aquest cas el seu nom pot ser entès com "reina vermella del cel".[173]
Pinigir
originalment una d Elamita, reconeguda a Mesopotàmia, i com a resultat entre els Hurrites i Hitites, com un equivalent d'Ishtar a causa de funcions similars. Va ser identificada específicament com el seu aspecte astral (Ninsianna) en les llistes de déus.[177] En un ritual hitita va ser identificada pel logograma dIŠTAR i Xamaix, Nanna i Ningal van ser referits com la seva família; Enki i Ishtar Sukkal també van ser invocats en ell.[178] A Elam era una deessa de l'amor i el sexe[179] i una deïtat celestial ("senyora del cel").[180] A causa del sincretisme amb Ishtar i Ninsianna Pinikir es coneixia com a deïtat femenina i masculina en fonts hurro-hitites.[181]
Šauška
el seu nom va ser escrit amb freqüència amb el logograma dIŠTAR en fonts hurrita i hittita, mentre que els textos mesopotàmics la van reconèixer sota el nom d'Ishtar de Subartu.[182] Alguns elements peculiars d'ella van ser associats amb la hipòstasi assíria d'Ishtar, Ishtar de Nínive, en temps posteriors.[183] Les seves donzelles Ninatta i Kulitta van ser incorporades al cercle de deïtats que es creu que serveixen Ishtar al seu temple d'Ashur.[184][185][173]

Textos sumeris

[modifica]

Mites de l'origen

[modifica]

El poema Enki i l'ordre mundial (ETCSL 1.1.3) comença descrivint el déu Enki i el seu establiment de l'organització còsmica de l'univers.[186] Cap al final del poema, Inanna ve a Enki i es queixa que ha assignat un domini i poders especials a tots els altres déus excepte per ella.[187] Declara que ha estat tractada injustament.[188] Enki respon dient-li que ja té un domini i que no necessita assignar-li un.[189]

Tauleta sumèria original del festeig d'Inanna i DumuzidJudicis d'Inanna i Dumuzid

El mite de "Inanna i l'arbre 'huluppu'", trobat en el preàmbul de l'èpica de Guilgameix, Enkidu, i el món Neerlandès (ETCSL 1.8.1.4),[190] es centra al voltant d'un jove Inanna, encara no estable en el seu poder.[191][192] Comença amb un arbre huluppu, que Kramer identifica com a possible salze,[193] que creix a les ribes del riu Eufrates.[193][194] Inanna mou l'arbre al seu jardí d'Uruk amb la intenció de tallar-lo en un tron una vegada que sigui plenament cultivat.[193][194] L'arbre creix i madura, però la serp "que no coneix encant", l'Ocell Anzû , i Lilitu (Ki-Sikil-Lil-La-Ke en sumeri), [195] vist per alguns com el precursor sumeri de la Lilit del folklore jueu, tots es van establir a l'interior de l'arbre, provocant que Inanna plori amb pena.[193][194] L'heroi Gilgamesh, que en aquesta història és retratat com el seu germà, ve i mata la serp, fent que l'Anzû -Ocell i Lilitu fugin.[196][194] Gilgamesh acompanya a Gilgamesh tallant-li l'arbre i tallant-li la fusta en un llit i un tron, que donen a Inanna,[197][194] que dissenya un pikku i un mikku (probablement un tambor i tambors respectivament, tot i que les identificacions exactes són incertes),[198] que dóna a Gilgamesh com a recompensa pel seu heroisme.[199][194]

El poema Inanna prefereix el Granger (ETCSL 4.0.8.3.3) comença amb una conversa bastant lúdica entre Inanna i Utu, que cada vegada li revela més que és hora que es casi.[200][201] És festejada per un granger anomenat Enkimdu i un pastor anomenat Dumuzid.[200] Al principi, Inanna prefereix el granger,[200] però Utu i Dumuzid gradualment la convencen que Dumuzid és la millor elecció per a un marit, argumentant que, per cada regal que el granger pot donar-li, el pastor pot donar-li alguna cosa encara millor.[202] Al final, Inanna es casa amb Dumuzid.[202] El pastor i el granger reconcilien les seves diferències, oferint-se mútuament regals.[203] Samuel Noah Kramer compara el mite amb la història bíblica posterior de Caín i Abel perquè ambdós mites se centren al voltant d'un granger i un pastor que competeix pel favor diví i, en ambdues històries, la deïtat en qüestió finalment tria el pastor.[200]

Conquestes i patrocini

[modifica]
segell de cilindre accadi de aC o aproximadament representant les deïtats Inanna, Xamaix, Enki, i Isimud[204] 

Inanna i Enki (ETCSL t.1.3.1) és un poema llarg escrit en sume, que pot datar de la Tercera Dinastia d'Ur (vers 2112 aC - vers 2004 aC);[205] explica la història de com Inanna va robar el 'mes' sagrat d'Enki, el déu de l'aigua i la cultura humana.[206] En l'antiga mitologia sumèria, els mes eren poders sagrats o propietats pertanyents als déus que permetien l'existència de la civilització humana.[207] Cadascun de mi encarnava un aspecte específic de la cultura humana.[207] Aquests aspectes eren molt diversos i el mes que apareix en el poema inclou conceptes abstractes com la Veritat, la Victòria i l'Assessor, tecnologies com l'escriptura i el teixit, i també construccions socials com la llei, els oficis sacerdotals, la reialesa i la prostitució. Es creia que els mes atorgaven poder sobre tots els aspectes de la civilització, tant positius com negatius.[206]  

En el mite, Inanna viatja des de la seva pròpia ciutat d'Uruk a la ciutat d'Èridu d'Enki, on visita el seu temple, l'E-Abzu.[208] Inanna és rebuda pel sukkal d'Enki, Isimud, que li ofereix menjar i beguda.[209][210] Inanna comença una competició de begudes amb Enki.[206][211] Llavors, un cop Enki està completament intoxicada, Inanna el persuadeix de donar-li el desastre.[206][212] Inanna fuig d'Èridu al Cel, portant el desordre amb ella a Uruk.[213][214] Enki es desperta per descobrir que el desordre ha desaparegut i pregunta a Isimud què els ha passat.[213][215] Isimud respon que Enki els ha donat tots a Inanna.[216][217] Enki s'enfurisma i envia múltiples conjunts de monstres ferotges després que Inanna recuperi el desordre abans d'arribar a la ciutat d'Uruk.[218][219] El sukkal Ninshubur d'Inanna es defensa de tots els monstres que Enki envia després d'ells.[220][219][148] A través de l'ajuda de Ninshubur, Inanna aconsegueix portar el 'mes' de tornada amb ella a la ciutat d'Uruk.[220][221] Després que Inanna s'escapi, Enki es reconcilia amb ella i li ofereix un comiat positiu.[222] És possible que aquesta llegenda representi una transferència històrica de poder de la ciutat d'Eridu a la ciutat d'Uruk.[9][223] És també possible que aquesta llegenda pugui ser una representació simbòlica de la maduresa d'Inanna i la seva disposició per esdevenir la Reina del Cel.[224]

El poema InAn pren el comandament del cel és un relat extremadament fragmentari, però important, de la conquesta d'Inanna del temple Eanna a Uruk.[9] Comença amb una conversa entre Inanna i el seu germà Xamaix en què Inanna lamenta que el temple Eanna no està dins del seu domini i decideix reclamar-lo com el seu propi.[9] El text es torna cada vegada més fragmentari en aquest punt de la narrativa,[9], però sembla descriure el seu difícil pas a través d'un pantà per arribar al temple mentre un pescador li diu en quina ruta és millor prendre.[9] Finalment, Inanna arriba al seu pare An, que està commocionat per la seva arrogància, però no obstant això admet que ha tingut èxit i que el temple ara és el seu domini.[9] El text acaba amb un himne que explica la grandesa d'Inanna. Aquest mite pot representar un eclipsi en l'autoritat dels sacerdots d'An a Uruk i una transferència de poder als sacerdots d'Inanna.[9] Al costat del text èpic, la descendència dels Eanna del cel s'esmenta en la història de Gilgameš i Akka (línia 31), així com els himnes del temple de Sumer i el text bilingüe L'Exaltació d'Inanna/Ixtar.[9]

Inanna apareix breument al començament i al final del poema èpic Enmerkar i el Senyor d'Arata (ETCSL 1.8.2.3). L'èpica tracta sobre una rivalitat entre les ciutats d'Uruk i Aratta. Enmerkar, el rei d'Uruk, desitja adornar la seva ciutat amb joies i metalls preciosos, però no pot fer-ho perquè aquests minerals només es troben a Aratta i, ja que el comerç encara no existeix, els recursos no estan disponibles per a ell.[225] Inanna, que és la deessa patrona d'ambdues ciutats,[226] apareix a Enmerkar al començament del poema[227] i li diu que ella afavoreix Uruk sobre Aratta.[228] Instrueix Enmerkar per enviar un missatger al senyor d'Aratta per demanar els recursos que necessita Uruk. La majoria de l'èpica gira al voltant d'una gran disputa entre els dos reis sobre el favor d'Inanna.[229] Inanna reapareix al final del poema per resoldre el conflicte dient a Enmerkar que estableixi comerç entre la seva ciutat i Aratta.[230][226]

Mites de la justícia

[modifica]
La tauleta original d'argila sumèria d'Inanna i Ebih, que actualment es troba a l'Institut Oriental de la Universitat de Chicago

Inanna i el seu germà Utu van ser considerats com els dispensadors de la justícia divina,[121] un paper que Inanna exemplifica en diversos dels seus mites.[231] Inanna i Ebih (ETCSL 1.3.2), també coneguda com a Deessa dels Poders Divins, és un poema de 184 línies escrit pel poeta accadi Enheduanna que descriu la confrontació d'Inanna amb el Mont Ebih, una muntanya de la serralada Zagros.[232] El poema comença amb un himne introductori lloant Inanna.[233] La deessa viatja per tot el món, fins que es troba amb el Mont Ebih i s'enfurisma per la seva gloriosa força i bellesa natural,[234] considerant la seva existència com un afront directe a la seva pròpia autoritat.[235][232] Va fer un recorregut per la muntanya Ebih cridant:

«

Mountain, because of your elevation, because of your height,
Because of your goodness, because of your beauty,
Because you wore a holy garment,
Because An organized(?) you,
Because you did not bring (your) nose close to the ground,
Because you did not press (your) lips in the dust.

 »

InAn demana a An, el déu sumeri dels cels, que li permeti destruir el Mont Ebih.[234] An adverteix Inanna que no ataqui la muntanya,[234] però ignora la seva advertència i procedeix a atacar i destruir el Mont Ebih malgrat tot.[234] En la conclusió del mite, explica al Mont Ebih per què l'ha atacat.[236] En la poesia sumèria, la frase "destructor de Kur" s'utilitza ocasionalment com un dels epítets d'Inanna.[237] Segons Annette Zgoll, en aquest text Inanna representa la política de conquesta expansiva de l'imperi accadi, mentre que el comportament reticent del déu An representa la perspectiva de la terra de Sumer i els seus habitants, que van haver de patir sota les invasions sargònides. La rebel·lió de la muntanya d'Ebiḫ i la seva destrucció per Inanna també s'esmenta a l'himne Innin ša gura ("Mistre del Gran Cor"), que s'atribueix a la sacerdotessa En-ḫdu-ana.[238]

El poema Inanna i Shukaletuda (ETCSL 1.3.3) comença amb un himne a Inanna, elogiant-la com el planeta Venus.[239] Després presenta Shukaletuda, un jardiner terrible a la seva feina. Totes les seves plantes moren, excepte un àlber.[239] Shukaletuda prega als déus per obtenir orientació en la seva obra. Per a la seva sorpresa, la deessa Inanna veu el seu únic àlber i decideix descansar sota l'ombra de les seves branques.[239] Shukaletuda es treu la roba i viola Inanna mentre dorm.[239] Quan la deessa es desperta i s'adona que ha estat violada, es posa furiosa i determina portar el seu atacant a la justícia.[239] En un atac de ràbia, Inanna desencadena plagues horribles a la Terra, convertint l'aigua en sang.[239] Shukaletuda, aterrit per la seva vida, demana consell al seu pare sobre com escapar de la ira d'Inanna.[239] El seu pare li diu que s'amagui a la ciutat, entre les hordes de la gent, on esperem que es barregui.[239] Inanna busca a les muntanyes de l'Est el seu atacant,[239] però no el pot trobar.[239] Després allibera una sèrie de tempestes i tanca totes les carreteres cap a la ciutat, però encara no és capaç de trobar Shukaletuda,[239], així que demana a Enki que l'ajudi a trobar-lo, amenaçant de deixar el seu temple a Uruk si no ho fa.[239] Enki consent i Inanna vola "a través del cel com un arc de Sant Martí".[239] Inanna finalment troba Shukaletuda, que intenta en va inventar excuses pel seu crim contra ella. Inanna rebutja aquestes excuses i el mata. El professor de teologia de[240] Jeffrey Cooley ha citat la història de Shukaletuda com un mite astral sumeri, argumentant que els moviments d'Inanna en la història es corresponen amb els moviments del planeta Venus.[82] També ha declarat que, mentre Shukaletuda resava a la deessa, podria haver estat mirant cap a Venus a l'horitzó.[240]

El text del poema Inanna i Bilulu (ETCSL 1.4.4), descobert a Nippur, és greument mutilat[241] i els estudiosos l'han interpretat de diverses maneres.[241] El començament del poema està destruït,[241] però sembla ser un lament.[241] La part intel·ligible del poema descriu Inanna pining després del seu marit Dumuzid, que està a l'estepa mirant els seus ramats.[241][242] Inanna es disposa a trobar-lo. Després d'això, falta una gran part del text. Quan la història es reprèn, Inanna s'explica que Dumuzid ha estat assassinat.[241] Inanna descobreix que l'antiga bandit Bilulu i el seu fill Girgire són responsables.[243][242] Viatja per la carretera a Edenlila i s'atura a una posada, on troba els dos assassins.[241] Inanna es troba a la part superior d'un tamboret[241] i transforma Bilulu en "la pell d'aigua que els homes porten al desert", [244] la força a abocar les Libaciós funeràries de Dumuzid.[241][242][241][241]

Inanna com a deessa del sexe

[modifica]

Molts mites fan referència o exploren Inanna com a deessa sexual i/o romàntica.[245] Un exemple breu es troba a A shir-namshub to Utu (Utu F), on un jove Inanna diu a Utu, "El meu germà, el meu senyor impressionant, deixeu-me cavalcar amb vosaltres a les muntanyes! . . No estic familiaritzat amb els assumptes femenins, amb les relacions sexuals! [246]

Descens a l'inframón

[modifica]
Còpia de la versió accàdia del Descens d'Ixtar als inferns, procedent de la Biblioteca d'Assurbanipal i conservada actualment al Museu Britànic de Londres, Anglaterra.
Representació d’Inanna/Ixtar al vas d’Ixtar, datat de principis del segon mil·lenni aC (peça mesopotàmica de terracota amb decoració incisa, emmotllada i pintada, procedent de Larsa).

Dues versions diferents de la història de la descendència d'Inanna/Ishtar a l'inframón han sobreviscut:[247][248] Una versió sumèria que data de la Tercera dinastia d'Ur (vers 2112 aC - 2004 aC) (ETCSL 1.4.1)[247][248] i una versió accadiana clarament derivada de principis del segon mil·lenni aC.[247][248] [e] La versió sumèria de la història és gairebé tres vegades la longitud de la versió posterior de l'accadi i conté molt més detall.[250]   

Diversos altres textos es refereixen al mite de la descendència d'Inanna, incloent el conte d''Inanna i Šukaletuda. Ja en els primers textos cuneïformes del final del quart mil·lenni del període Uruk, el nom diví Inanna-kur "Inanna (del) netherworld" està testificat, el qual probablement es refereix al passatge del submón i per tant el fa probablement el més antic mite fiablement testificat de la humanitat.[251]

Versió sumèria

[modifica]

En la religió sumèria, el Irkalla o l'inframón era governat per la deessa Ereixkigal, la "germana" d'Inanna.[123] El text en si no indica explícitament la motivació de la descendència d'Inanna. Tanmateix, la investigació del mite hilística podria mostrar que almenys una variant del mite processat en el text es relaciona amb Inanna exigint-me (és a dir, rituals [f])[252] del netherworld, en el qual finalment té èxit.[253]

AbAn de marxar, INanna instrueix al seu ministre i servent Ninshubur a demanar a les deïtats Enlil, Nanna, An i Enki que la rescatin si no torna després de tres dies.[254][255] Les lleis de l'inframón dicten que, amb l'excepció dels missatgers designats, els que hi entren mai no poden marxar.[254] Inanna es vesteix de manera elaborada per a la visita; porta un collaret de turbant, perruca, lapislàtzuli, grans al pit, el "vestit de la pala", mascara, un anell pectoral i daurat, i sosté una vareta lapislàtzuli que me.[256][257] Cada peça és una representació d'un poderós me que posseeix.[258]

Inanna es lliura a les portes de l'inframón, exigint que els deixi entrar.[259][260][255] El porter Neti li pregunta per què ha vingut[259][261] i Inanna respon que vol assistir als ritus funeraris de Gugalanna, el "marit de la meva germana gran Ereshkigal".[123][259][261] Neti informa a Ereshkigal,[262][263] que li diu: "Aboca les set portes del submón i obre cada porta una esquerda.[264] Potser les peces d'Inanna, inadequades per a un funeral, juntament amb el comportament de Haughty Inanna, fan que Ereshkigal receli.[265] Seguint les instruccions d'Ereshkigal, Neti li diu a Inanna que pot entrar a la primera porta de l'inframón, però ha de lliurar la seva vara de mesurament lapislàtzuli. Ella pregunta per què, i se li diu, "Només són les maneres de l'inframón". Ella s'hi obliga i passa. Inanna passa per un total de set portes, a cadascuna d'elles retirant una peça de roba o joies que havia estat portant al començament del seu viatge,[266] despullant-la del seu poder.[267][255] Quan arriba davant de la seva germana, està nua:[267][255]

« Després d'ajupir-se i treure-li la roba, els van portar. Després va fer pujar el tron a la seva germana Erec-ki-gala, i en el seu lloc va seure al seu tron. L'Anna, els set jutges, van dictar la seva decisió contra ella. La van mirar, era l'aspecte de la mort. Van parlar amb ella, va ser el discurs de la ira. Li van cridar: era el crit de la pesada culpa. La dona afligida es va convertir en un cadàver. I el cadàver estava penjat en un ganxo.[268] »

Passen tres dies i tres nits, i Ninshubur, seguint instruccions, va als temples d'Enlil, Nanna, An, i Enki, i demana a cadascun d'ells que rescati Inanna.[269][270][271] Les primeres tres deïtats es neguen, dient que el destí d'Inanna és culpa seva,[269][272][273] però Enki està profundament preocupat i accepta ajudar-la.[274][275][273] Crea dues figures sense sexe anomenades gala-tura i kur-jara a partir de la terra sota les ungles de dos dels seus dits.[274][276][273] Els dóna instruccions per apaivagar Ereshkigal[274][276] i, quan els pregunta què volen, demana el cadàver d'Inanna, que han de brollar amb el menjar i l'aigua de la vida.[274][276] Quan van abans d'Ereshkigal, ella està en agonia com una dona que dóna a llum.[277] Els ofereix el que vulguin, incloent-hi rius d'aigua i camps de gra que donen vida, si poden alleujar-la,[278] però rebutgen totes les seves ofertes i només demanen el cadàver d'Inanna.[277] La gala-tura i el kur-jara esquitxen el cadàver d'Inanna amb el menjar i l'aigua de la vida i la reviuen.[279][280][273] El text sumeri connecta el mite de la descendència d'Inanna amb una variant del mite sobre la mort de Dumuzi: els dimonis de Galla enviats per Ereshkigal segueixen Inanna fora del submón, insistint que algú altre ha de ser portat a l'inframón com a reemplaçament d'Inanna.[281][282][273] Primer van anar a Ninshubur i intentaren agafar-la,[281][282][273], però Inanna els deté, insistint que Ninshubur és la seva serventa lleial i que ella havia plorat per ella mentre ella era a l'inframón.[281][282][273] Després venen a Shara, el beauticià d'Inanna, que encara està de dol.[283][284][273] Els dimonis intenten emportar-se'l, però Inanna insisteix que no poden, perquè ell també havia plorat per ella.[285][286][273] La tercera persona que van a trobar és Lulal, que també està de dol.[285][287][273] Els dimonis intenten emportar-se'l, però Inanna els deté un cop més.[285][287][273]

Antiga impressió del segell de l'estil sumeri que mostra Dumuzid torturat a l'inframón pels dimonis gala

Finalment, van a Dumuzi, el marit d'Inanna.[288][273] Malgrat el destí d'Inanna, i en contrast amb els altres individus que la dolien adequadament, Dumuzi està fastuosament vestida i descansant sota un arbre, o sobre el seu tron, entretinguda per dones esclaves. Inanna, disgustat, decreta que la gala se l'emportarà.[288][273][289] La gala arrossega Dumuzi cap a l'inframón.[288][273]

Un altre text conegut com El somni de Dumuzi (ETCSL 1.4.3) descriu els repetits intents de Dumuzi d'evadir la captura pels dimonis de la gala, un esforç en el qual és ajudat pel déu-sol Utu.[290][291] [g] En el poema sumeri El retorn de Dumuzid, que comença on El somni de Dumuzid acaba, la germana de Dumuzid, Geshtinanna, es lamenta contínuament durant dies i nits per la mort de Dumuzid, amb la qual cosa s'uneix Inanna, que aparentment ha experimentat un canvi de cor, i Turdur, la mare de Dumuzid.[292] Les tres deesses ploren contínuament fins que una mosca revela a Inanna la ubicació del seu marit. Junts, Inanna i Geshtinanna van al lloc on la mosca els ha dit que trobaran Dumuzid.[293] El troben allà i Inanna decreta que, a partir d'aquest moment, Dumuzid passarà la meitat de l'any amb la seva germana Ereshkigal al submón i l'altra meitat de l'any al Cel amb ella, mentre que la seva germana Geshtinanna prendrà el seu lloc a l'inframón.[294][273][295][296]

Versió accadi

[modifica]

Aquesta versió tenia dos manuscrits trobats a la Biblioteca d'Ashurbanipal i un tercer a Asshur, tots datats de la primera meitat del primer mil·lenni abans de l'era comuna.[297] De la versió de Nínive, la primera versió cuneïforme va ser publicada el 1873 per François Lenormant, i la versió transliterada va ser publicada per Peter Jensen el 1901.[297] El seu títol en accadi és Ana Kurnugê , qaqqari la târi.[297]

La versió accadi comença amb Ishtar acostant-se a les portes de l'inframón i exigint al porter que la deixi entrar:

«

Si no m’obres la porta perquè pugui entrar,
esbotzaré la porta i trencaré el forrellat,
destrossaré el muntant i capgiraré les portes,
faré aixecar els morts i es menjaran els vius:
i els morts superaran en nombre els vius!

 »

El porter (el nom del qual no es dóna en la versió accadi[298]) s'afanya a dir a Ereshkigal l'arribada d'Ishtar. Ereshkigal li ordena que deixi entrar Ishtar, però li diu que la tracti segons els ritus antics.[299] El guardaports deixa Ishtar a l'inframón, obrint una porta cada vegada.[299] A cada porta, Ishtar es veu obligat a llançar un article de roba. Quan finalment passa la setena porta, està nua.[300] En una ràbia, Ishtar es llança a Ereshkigal, però Ereshkigal ordena al seu servent Namtar que empresoni Ishtar i desencadeni seixanta malalties contra ella.[301]

Després que Ishtar descendeixi a l'inframón, tota activitat sexual cessa a la terra.[302][303] El déu Papsukkal, l'equivalent accadi de Ninshubur,[304] informa de la situació a Ea, el déu de la saviesa i la cultura.[302] Ea crea un ésser androginós anomenat Asu-shu-namir i els envia a Ereshkigal, dient-los que invoquin "el nom dels grans déus" contra ella i que demanin la bossa que conté les aigües de la vida. Ereshkigal s'enfurisma quan sent la demanda d'Asu-shu-namir, però es veu obligada a donar-los l'aigua de la vida. Asu-shu-namir ruixa Ishtar amb aquesta aigua, revivint-la. Després, Ishtar passa a través de les set portes, rebent un article de roba a cada porta, i surt de la porta final completament vestida.[302] Però Ixtar ha de substituir el seu retorn al món dels vius, és a dir, el seu marit Dumuzi. La seva germana Belili, però, pren part del càstig a si mateixa, de manera que a partir d'ara es tornen a l'inframón. Juntament amb Dumuzi, els altres morts poden sortir de l'inframón en determinats dies, així com Plantilla:Dash - així, la descendència d'Ixtar a l'inframón ha creat una oportunitat perquè la gent pugui contactar amb els morts, fundant així una festa religiosa.

Interpretacions en assiriologia moderna

[modifica]
El "La Reina de la Nit (relleu)", que s'especula que representa tant Ishtar com la seva germana gran Ereixkigal ( segle XIX o XVIII aC)  

Dina Katz, una autoritat en les creences sumèries i costums funeraris, considera que la narrativa de la descendència d'Inanna és una combinació de dues tradicions preexistents diferents arrelades en un context més ampli de la religió mesopotàmica.

En una tradició, Inanna només va poder sortir de l'inframón amb l'ajuda del truc d'Enki, sense esmentar la possibilitat de trobar un substitut. Aquesta part del mite pertany al gènere dels mites sobre deïtats que lluiten per obtenir poder, glòria, etc. (com Lugal-e o Enuma Elix),[305] i possiblement servia com a representació del caràcter d'Inanna com a personificació d'un cos astral que desapareix periòdicament.[306] Segons Katz, el fet que les instruccions d'Inanna a Ninshubur continguin una predicció correcta del seu destí eventual, incloent els mitjans exactes del seu rescat, mostren que el propòsit d'aquesta composició simplement era ressaltar la capacitat d'Inanna de travessar tant el cel com l'inframón, de manera similar a com Venus va ser capaç de créixer una vegada i una altra.[306] També assenyala que el retorn d'Inanna té paral·lelismes en alguns encanteris d'Utukku.[306][305]

Un altre era simplement un dels molts mites sobre la mort de Dumuzi (com El somni de Dumuzi o Inana i Bilulu; en aquests mites Inanna no és culpa de la seva mort),[307] va lligar al seu paper com a encarnació de la vegetació. Considera possible que la connexió entre les dues parts de la narrativa estigués destinada a reflectir alguns rituals de curació ben testificats que requerien un substitut simbòlic de la persona que era tractada.[97]

Katz també assenyala que la versió sumèria del mite no es preocupa per qüestions de fertilitat, i assenyala qualsevol referència a ell (per exemple, que la natura sigui infèrtil mentre Ishtar és mort) només es van afegir en traduccions posteriors acadianes;[308] també va ser la descripció del funeral de Tammuz. El propòsit d'aquests canvis era probablement fer el mite més proper a les tradicions de culte vinculades a Tammuz, és a dir, el dol anual de la seva mort seguit per la celebració d'un retorn temporal.[309] Segons Katz és notable que moltes còpies conegudes de les versions posteriors del mite provenen de ciutats assíries que eren conegudes per la seva veneració de Tammuz, com Ashur i Nínive.[308][308]

Altres interpretacions

[modifica]

Un nombre d'interpretacions menys acadèmiques del mite van sorgir durant el segle XX, moltes d'elles arrelades en la tradició de l'anàlisi Psicologia analítica més que en l'assiriologia. Alguns autors fan comparacions amb el mite grec del segrest de Persèfone també.[310]

Monica Otterrmann va realitzar una interpretació feminista del mite, qüestionant la seva interpretació com a relacionada amb el cicle de la natura,[311] afirmant que les narratives representen que els poders d'Inanna estaven sent restringits pel patriarcat mesopotàmic, a causa del fet que, segons ella, la regió no era propícia a la fertilitat.[312] Brandão qüestiona aquesta idea en part, ja que tot i que el poder d'Inanna està en joc en el text sumeri, en el text accadi la relació de la deessa amb la fertilitat i la fertilització està en joc. A més, en el text sumeri Inanna el poder no està limitat per un home, sinó per una altra deessa igualment poderosa, Ereskigal.[312]

Mites posteriors

[modifica]

Epopeia de Guilgameix

[modifica]
Alleujament de l'antiga terracota de Mesopotàmia que mostra Guilgameix matant el Botó del Cel, enviat per Ishtar a la tauleta VI de l'Epica de Guilgameix després que espurna els seus amorosos avenços[313]

A l'Epopeia accadi de Gilgamesh, Ishtar apareix a Gilgamesh després que ell i el seu company Enkidu han tornat a Uruk de derrotar l'ogre Huwawa i exigeix a Gilgamesh que es converteixi en la seva consort.[314] [h] Gilgamesh la rebutja, assenyalant que tots els seus anteriors amants han patit:[314]

« Escolta'm mentre conte els teus amants. Hi havia Tammuz, l'amant de la teva joventut, per a ell vas decretar plorar, any rere any. Us encantava el Roller de pits lilac, de molts colors, però tot i així vau colpejar i trencar la seva ala [...] Us ha agradat el lleó molt fort: set fosses que vau cavar per ell, i set. T'has estimat el semental magnífic en la batalla, i per ell vas decretar el fuet i l'esperó i un tom [...] Has estimat el pastor del ramat; va fer el pastís de menjar per tu dia rere dia, va matar nens pel teu bé. Vas colpejar i el vas convertir en un llop; ara els seus propis homes el persegueixen, els seus propis gossos es preocupen pels seus flancs.[94] »

Enfurismada per la negativa de Gilgamesh,[314] Ishtar va al cel i li diu al seu pare An que Gilgamesh l'ha insultat.[314] Anu li pregunta per què es queixa davant seu en lloc d'enfrontar-se a ella mateixa.[314] Ishtar exigeix que Anu li doni el Butlla del cel[314] i jura que si no li dóna, "es trencarà a les portes de l'infern i trencarà els cargols; hi haurà confusió [és a dir, barrejar] de persones, les de més amunt amb les de més profunditat.[316]

Tauleta original d'accadi XI (la "tauleta de Deluge") de l''Epica de Gilgamesh

Anu dóna a Ishtar el Butlla del Cel, i Ishtar l'envia per atacar Gilgamesh i el seu amic Enkidu.[313][317] Gilgamesh i Enkidu maten el bou i ofereixen el seu cor al déu-sol Shamash.[318][317] Mentre Gilgamesh i Enkidu descansen, Ishtar s'aixeca a les parets d'Uruk i maleeix Gilgamesh.[318][319] Enkidu llaura la cuixa dreta del toro i la llança a la cara d'Ishtar,[318][319] dient: "Si pogués posar les meves mans sobre tu, hauria de fer-te, i posar les teves entranyes al teu costat." [320] (Enkidu mor més tard per aquesta impietat)[319] Ishtar crida a tots junts "les cortesanes, prostitutes i urlots castigades"[318] i els ordena plorar pel Toro del Cel.[318][319], mentrestant, Gilgamesh celebra la derrota del Blau del Cel.[321][319]

Més tard, Uta-Napixtim explica a Gilgamesh la història de la Gran inundació,[322], que va ser enviada pel déu Enlil per aniquilar tota la vida a la terra perquè els humans, que estaven molt sobrepoblats, feien massa soroll i li impedien dormir.[323] Utnapishtim explica com, quan va arribar la inundació, Ishtar va plorar i plorar per la destrucció de la humanitat, al costat dels Anunnaki.[324] Més tard, després que la inundació es substituïa, Utnapishtim fa una ofrena als déus.[325] Ishtar apareix a Utnapishtim portant un collaret lapislàtzuli amb grans amb forma de mosques i li diu que Enlil mai va parlar de la inundació amb cap dels altres déus.[326] Ella li jura que mai permetrà a Enlil causar una altra inundació[326] i declara el seu collaret lapislàtzuli un signe del seu jurament.[326] Ishtar convida tots els déus excepte Enlil a reunir-se al voltant de l'ofrena i gaudir.[327]

Cançó d'Agushaya

[modifica]

La Cançó d'Agushaya,[328] un text accadi presumiblement de l'època de Hammurabi, explica un mite barrejat amb passatges himnònics: la deessa de la guerra Ishtar està plena de còlera constant i plaga la terra amb la guerra i la batalla. Amb el seu rugit, finalment amenaça el déu savi Ea a Apsû . Apareix davant l'assemblea dels déus i decideix (similar a Enkidu en l'Epica de Gilgameš) crear un oponent igual per Ishtar. Des de la brutícia de les seves ungles forma la poderosa deessa Ṣaltum ("lluita, baralla"), a qui instrueix per enfrontar-se a Ishtar amb despreocupació i plagar-la dia i nit amb el seu rugit. La secció de text amb la confrontació d'ambdues deesses no es conserva, però és seguida per una escena en la qual Ishtar demana a Ea que cridi Ṣaltum de tornada, cosa que ell fa. Posteriorment, Ea estableix un festival en el qual a partir d'ara s'ha de realitzar una "dansa de remolí" (gūštû) anualment en commemoració dels esdeveniments. El text acaba amb l'afirmació que el cor d'Ishtar s'ha calmat.

Altres contes

[modifica]

Un mite sobre la infància del déu Ishum, vist com un fill de Xamaix, descriu Ishtar aparentment temporalment cuidant-lo, i possiblement expressant la seva molèstia per aquesta situació.[329]

En un text pseudepigràfic neoassiri escrit al segle VII aC, però que afirma ser l'autobiografia de Sargon d'Akkad,[330] Ishtar es diu que va aparèixer a Sargon "envoltat per un núvol de coloms" mentre treballava com a jardiner d'Akki, el calaix de l'aigua.[330] Ishtar llavors va proclamar Sargon el seu amant i li va permetre esdevenir el governant de Sumer i Akkad.[330] 

En els textos hurrohitites el logograma d denota la deessa Šauška, que va ser identificada amb Ishtar en llistes de déus i documents similars, i també va influir en el desenvolupament del culte assiri tardà d'Ishtar de Nínive segons el hittitòleg Gary Beckman.[182] Té un paper destacat en els mites hurris del cicle Kumarbi.[331]

Influència posterior

[modifica]

En l'antiguitat

[modifica]
Fenícia, datada al segle VII aC, representant una deessa, probablement Astarte, anomenada la "Dama de Galera" (Museu Arqueològic Nacional d'Espanya)  

El culte a Inanna/Ishtar podria haver estat introduït al Regne de Judà durant el regnat del rei Manasseh[332] i, tot i que Inanna no és directament esmentada en la Biblia pel seu nom,[333] l'Antic Testament conté nombroses al·lusions al seu culte.[334] Jeremiah 7:18:9 i Jeremiah 44:15–19:9 esmenten "la reina del cel", que és probablement un sincretisme d'Inanna/Ishtar i la deessa semítica occidental Astarte.[332][335][336][64] Jeremiah afirma que la reina del cel era adorada per dones que couen pastissos per a ella.[66]

La Cançó de les Cançons té fortes similituds amb els poemes d'amor sumeri que impliquen Inanna i Dumuzid,[337], particularment en el seu ús del simbolisme natural per representar la física dels amants.[337] Song of Songs 6:10:9 Ezekiel 8:14:9 menciona el marit d'Inanna, Dumuzid, sota el seu nom posterior de "Tammuz",[338][339][340], i descriu un grup de dones que ploren la mort de Tammuz mentre seuen prop de la porta nord del Temple a Jerusalem.[339][340] Marina Warner (una crítica literària en lloc d'Assiriòleg) afirma que els primers cristians de l'Orient Mitjà van assimilar elements d'Ishtar en el culte de la Mare de Déu.[341] Argumenta que els escriptors sirians Jacob de Serugh i Romanos el Melodista van escriure laments en què la Verge Maria descriu la seva compassió pel seu fill al peu de la creu en termes profundament personals, molt semblant als laments d'Ishtar sobre la mort de Tammuz.[342] Tanmateix, les comparacions amples entre Tammuz i altres déus moribunds estan arrelats en l'obra de James George Frazer i són considerats com una relíquia de menys rigorosa Assiriologia de principis del segle XX per publicacions més recents.[343]

El culte d'Inanna/Ishtar també va influir fortament el culte de la deessa Feniciàn Astarte. Els fenicis van introduir Astarte a les illes gregues de Xipre i Citera,[335][344] on va donar lloc o almenys va influir fortament la deessa grega Afrodita.[345][344][346][347] Afrodita va assumir les associacions d'Inanna/Ishtar amb la sexualitat i la procreació.[348][349] A més, Afrodita era coneguda com Ourania (Ourania), que significa "celestial",[350][349] corresponent al paper d'Inanna com la Reina del Cel.[350][349][347]

Altar de la ciutat grega de Taras a Magna Grècia, datant de - vers 375 aC , representant Afrodita i Adonis (mite), el mite del qual és derivat del mite mesopotàmic d'Inanna i Dumuzid[351][352] 

Els primers retrats artístics i literaris d'Afrodita són molt similars als Inanna/Ishtar.[348][349] Afrodita també era una deessa guerrera;[348][344][353] El geògraf grec del segle II Pausanias registra que, a Esparta, Afrodita era adorada com Afrodita Areia, que significa "guerra".[354][355] També esmenta que les estàtues de culte més antigues d'Afrodita a Esparta i a Citera mostraven els seus braços. Els estudiosos moderns de [356] assenyalen que els aspectes de la deessa guerrera d'Afrodita apareixen en els estrats més antics del seu culte[357] i ho veuen com una indicació dels seus orígens del Pròxim Orient.[357][353] Afrodita també absorbeix l'associació d'Ishtar amb els coloms,[79][353] que van ser sacrificats només per ella.[353] La paraula grega per "dòvar" era peristerà,[79][80] que pot ser derivada de la frase semítica peraḥ Ištar, que significa "ocell d'Ishtar".[80] El mite d'Afrodita i Adonis (mite) es deriva de la història d'Inanna i Dumuzid.[351][352]

L'erudit clàssic Charles Penglase ha escrit que Atena, la deessa grega de la saviesa i la guerra, s'assembla al paper d'Inanna com a "deessa guerrera terrible". Altres han assenyalat que el naixement d'Atena del cap del seu pare Zeus podria derivar-se de la descendència d'Inanna cap a l'inframón.[358] Tanmateix, com assenyala Gary Beckman, un paral·lel directe al naixement d'Atena es troba en el cicle de Hurrian Kumarbi, on Tessub neix del crani quirúrgicament dividit de Kumarbi,[359] més que en qualsevol mite d'Inanna.[360]

En Cosmologia mandaiana, un dels noms de Venus és ʿStira, que deriva del nom Ishtar.[361]

L'antropòleg Kevin Tuite argumenta que la Deessa georgiana dali també va ser influenciada per Inanna,[362] va assenyalar que tant Dali com Inanna estaven associats amb l'estrella del matí,[363] (però els assiriòlegs assumeixen que el motiu de la "deessa nua" en l'art mesopotàmic en la majoria dels casos no pot ser Ishtar,[364] i la deessa més consistent representada com a nua era Shala, una deessa meteorològica no relacionada amb Ishtar[365]) ambdues estaven associades amb la joieria d'or,[363] ambdues sexualment preses de la fertilitat humana i animal,[366] (notem que l'assiriòleg Dina Katz assenyala que les referències a la fertilitat són més propenses a estar connectades a Dumuzi que Inanna/Ishtar en almenys alguns casos[309]) i ambdues tenien una naturalesa ambigua com a dones sexualment at[367][368][369]

La religió tradicional mesopotàmica va començar gradualment a declinar entre els segles III i V dC, ja que els assiris ètnics es van convertir al cristianisme. No obstant això, el culte d'Ishtar i Tammuz va aconseguir sobreviure en parts de l'Alta Mesopotàmia.[340] Al segle X, un viatger àrab va escriure que "Tots els Regne de Sabà del nostre temps, els de Babilònia, així com els d'Harran, lamentant-se i plorant fins avui sobre Tammuz en un festival que ells, més particularment les dones, celebren en el mes del mateix nom."[340]

El culte a les deïtats de Venus possiblement connectades a Inanna/Ishtar era conegut a l'Aràbia preislàmica fins al període islàmic. Isaac d'Antioquia (mort el 406 dC) va dir que els àrabs adoraven l'Estrella (kawkabta), també coneguda com Al-Uzza, que molts identifiquen amb Venus.[370] Isaac també esmenta una deïtat àrab anomenada Baltis, que segons Jan Retsö probablement era una altra designació per a Ishtar.[371] En inscripcions preislàmiques àrabs, sembla que la deïtat coneguda com a Al·lat era també una deïtat de Venus.[372] Attar, un déu masculí el nom del qual és un cognat de Ishtar, és un candidat plausible per al paper de la deïtat àrab de Venus també pel seu nom i el seu epítet "oriental i occidental".[373]

Relació moderna

[modifica]
Il·lustració del festeig de mitjanit d'Ishtar de Leonidas Le Cenci Hamilton de 1884 poema de llarga durada de llibre Ishtar and Izdubar, vagament basat en la recent traducció de George Smith de l'Epica de Gilgamesh[374]

Alexander Hislop, un ministre Protestant a l'Església Lliure d'Escòcia, va argumentar en el pamflet anti-catòlic de 1853 The Two Babylons que el Catolicisme romà era en realitat paganisme babilònic disfressat, i va afirmar que la paraula anglesa moderna Pasqua ha de ser derivada d''Ishtar a causa de la fonètica similitud. Els estudiosos moderns han rebutjat per unanimitat els arguments d'Hislop basant-se en una comprensió errònia de l'etimologia i de la religió babilònica. No obstant això, el llibre d'Hislop encara és popular entre alguns Protestants evangèlics,[375] i les seves afirmacions s'han fet àmpliament circulant en mems populars d'Internet.[376][377][375][378][376] Ishtar va tenir una aparició important en Ishtar i Izdubar,[379] un poema de llarga durada escrit el 1884 per Leonidas Le Cenci Hamilton, un advocat i home de negocis nord-americà, vagament basat en l'Epica de Gilgamesh, recentment traduïda.[379] Ishtar i Izdubar van expandir l'original aproximadament 3.000 línies de l''Epica de Gilgamesh a aproximadament 6.000 línies d'acobladors de rimes agrupades en quaranta-vuit Cant (poesia)s.[374] Hamilton va alterar significativament la majoria dels personatges i va introduir episodis completament nous que no es troben en l'èpica original.[374] Significativament influenciat per Rubaiyat d'Omar Khayyam d'Edward FitzGerald i The Light of Asia d'Edwin Arnold, els personatges de[374] Hamilton s'assemblen més als turcs del segle XIX que als antics babilonis.[380] En el poema, Izdubar (un primerenc malinterpretat pel nom "Gilgamesh") s'enamora d'Ishtar,[381] però, després, "amb respiració calenta i torradora, i tremolant forma agluent", intenta seduir-lo, el porta a Izdubar a rebutjar els seus avenços.[381] Diverses "columnes" del llibre estan dedicades a un relat de la descendència d'Ishtar a l'Inframón.[380] Al final del llibre, Izdubar, ara un déu, es reconcilia amb Ishtar al Cel.[382] El 1887, el compositor Vincent d'Indy va escriure la Simfonia Ishtar, variacions simfòniques, Op. 42, una simfonia inspirada en els monuments assíris del Museu Britànic.[383]

Una il·lustració moderna que representa el descens d'Inanna-Ishtar a l'Inframón pres de Mites i llegendes de Babilònia i Assíria de Lewis Spence (1916)

Inanna s'ha convertit en una figura important en la Teoria feminista moderna perquè apareix en el Panteó sumeri Dominat per homes,[384], però és igualment o més poderosa que les deïtats masculines que l'acompanyen.[384] Simone de Beauvoir, en el seu llibre The Second Sex (1949), argumenta que Inanna, juntament amb altres deïtats femenines de l'antiguitat, han estat marginades per la cultura moderna a favor de les deïtats masculines.[383] Tanmateix, Tikva Frymer-Kensky ha argumentat que Inanna era des del principi una "figura marginal" en la religió sumèria, encarnant l'arquetip "socialment inacceptable" de la "dona no-adjunta". L'autora feminista Johanna Stuckey no hi està d'acord, assenyalant la centralitat d'Inanna en la religió sumèria i la seva àmplia diversitat de poders, inconsistent amb qualsevol visió d'ella com a "marginal". L'assiriòloga Julia M. Asher-Greve, especialista en els papers de les dones en l'antiguitat, en general, desaprova els estudis de Frymer-Kensky sobre la fertilitat, la seva estreta selecció de fonts i la seva "teoria mirador" que la posició de les deesses en el panteó reflecteix la de les dones normals en la societat, concloent que les seves obres no reflecteixen amb precisió els complexos i canviants papers de les deesses en l'antiga Mesopotàmia.[385] Ilona Zsolnay també és escèptica de la metodologia de Frymer-Kensky.[386][383][383]

Inanna també és una figura important en la Cultura BDSM. La representació d'Inanna en el mite d'Inanna i Ebih és citada com a precursora de l'arquetip de Dominatrix, caracteritzant-la com una dona poderosa que obliga els déus i els homes a sotmetre's a ella.[387] En mitologia, les submises d'Inanna ballaven en rituals mentre eren assotades per la seva satisfacció. Quan les víctimes van suplicar clemència, Inanna va acabar la flagel·lació, prefigurant el concepte de paraula segura BDSM.[387]

En el neopaganisme i el reconstruccionisme sumeri

[modifica]

Inanna és un nom de la Deessa utilitzada en el Neopaganisme modern i Wicca, per exemple en el "Burning Times Chant",[388] una de les litúrgies wiccan més utilitzades. El Descens a l'Inframón de[388] Inanna va ser la inspiració per a la "Descens de la deessa",[389] un dels textos més populars de la Wicca Gardneriana.[389]

[modifica]

Ishtar és una figura clau en la novel·la El vaixell d'Ishtar d'A. Merritt.

Inanna és la protagonista de Star Dancer (1993), una novel·la de fantasia de Fay Sampson.[390]

La deessa Inanna és la protagonista principal de les dues primeres pel·lícules de la Trilogia de mites, una sèrie de pel·lícules kurd-americanes de tres parts basada en mitologies antigues. A la pel·lícula Where Is Gilgamesh? (2024), basada en l'Epica de Gilgamesh, apareix com a rival de Gilgamesh i la protectora d'un antic secret amagat.[391] En la continuació de la ciència-ficció, ''Anfa 8' (2026), la narrativa i el seu personatge es basen en la descendència d'Inanna a l'Inframón.[392][393]

Dates (aproximades)

[modifica]

Notes

[modifica]
  1. ↑ With exception of Ana Kurnugê, qaqqari la târi and Sha naqba īmuru who use the name Ishtar, all others texts use the name/are about Inanna.[7]
  2. ↑ modern-day Warka, Biblical Uruk
  3. ↑ é-an-na means 'sanctuary' ('house' + 'Heaven' [An] + genitive)[34]
  4. ↑ "According to Graham Cunningham (1997: p. 171) incantations are connected with 'forms of symbolic identification', and it seems obvious that symbolic identitification with some goddesses relates to their divine function or domain, e.g. ... sex and love related matters with Inana and Nanaya ... ." — J.M. Asher-Greve (2013, p. 242)[93]
  5. ↑ Brandão 2019 disagrees that the Akkadian poem only summarizes or distorts the Sumerian poem, although there is no doubt of the intertextual relations.[249]
  6. ↑ After being discussed for a long time the meaning of me has now been clarified as 'rituals' by Annette Zgoll (2025, p. 145-149).
  7. ↑ Dumuzid's Dream is attested in seventy-five known sources, fifty-five of which come from Nippur, nine from Ur, three probably from the region around Sippar, one each from Uruk, Kish, Shaduppum, and Susa (Iran).[289]
  8. ↑ Abush proposes the thesis that Ishtar's proposal would be for Gilgamesh to become a worker in the world of the dead.[315]

Referències

[modifica]
  1. ↑ Referències de la grafia catalanitzada: Fundació Espriu Arxivat 2013-11-03 a Wayback Machine. i Xtec
  2. ↑ «Symbols of Hittite goddess of sexuality found on 4,000-year-old tablet discovered in central Turkey». Hürriyet Daily News, 13 agost 2015 [Consulta: 15 agost 2015].
  3. ↑ Ancient Egypt and the Near East (en anglès). Marshall Cavendish, 2010, p. 53. ISBN Marshall Cavendish.
  4. ↑ Clayton, Matt. Mitologia sumeria. Freehold (N.J.): Refora Pub., 2020, p. 33-34.
  5. ↑ Leick 1998, p. 87 ; Black & Green 1992, p. 108; Wolkstein & Kramer 1983, p. xviii, xv;Collins 1994, p. 110–111; Brandão 2019, p. 43.
  6. ↑ Leick 1998, p. 87 ; Black & Green 1992, p. 108; Wolkstein & Kramer 1983, p. xviii, xv;Collins 1994, p. 110–111.
  7. ↑ Brandão, 2019, p. 65.
  8. 1 2 3 Leick, 1998, p. 86.
  9. 1 2 3 4 5 6 7 8 9 10 11 12 13 14 Harris, 1991, p. 261–278.
  10. ↑ Wolkstein i Kramer, 1983, p. xiii–xix.
  11. ↑ Rubio, 1999, p. 1–16.
  12. 1 2 3 4 Collins, 1994, p. 110.
  13. 1 2 Leick, 1998, p. 96.
  14. 1 2 3 Collins, 1994, p. 110–111.
  15. ↑ Suter, 2014, p. 51.
  16. 1 2 3 Vanstiphout, 1984, p. 225–228.
  17. ↑ Vanstiphout, 1984, p. 228–229.
  18. 1 2 Vanstiphout, 1984, p. 228.
  19. ↑ Brandão, 2019, p. 43.
  20. 1 2 3 4 5 6 7 8 Black i Green, 1992, p. 108.
  21. 1 2 Suter, 2014, p. 551.
  22. 1 2 Suter, 2014, p. 550–552.
  23. ↑ Suter, 2014, p. 552–554.
  24. 1 2 3 4 van der Mierop, 2007, p. 55.
  25. ↑ Maeda, 1981, p. 8.
  26. 1 2 3 4 5 6 7 8 9 Leick, 1998, p. 87.
  27. 1 2 Collins, 1994, p. 111.
  28. ↑ Wolkstein i Kramer, 1983, p. xviii, xv.
  29. ↑ A. Archi, The Gods of Ebla [in:] J. Eidem, C.H. van Zoest (eds.), Annual Report NINO and NIT 2010, 2011, p. 3
  30. ↑ «Site officiel du musée du Louvre». cartelfr.louvre.fr. [Consulta: 1r novembre 2026].
  31. ↑ Meador, Betty De Shong. Inanna, Lady of Largest Heart: Poems of the Sumerian High Priestess Enheduanna (en anglès). University of Texas Press, 2000, p. 14–15. ISBN 978-0-292-75242-9.
  32. ↑ Asher-Greve & Westenholz 2013, p. 27 ; Kramer 1961, p. 101; Wolkstein & Kramer 1983, pp. xiii–xix;Nemet-Nejat 1998, p. 182.
  33. 1 2 3 4 Black i Green, 1992, p. 108–109.
  34. ↑ Halloran, 2009.
  35. 1 2 Asher-Greve i Westenholz, 2013, p. 42.
  36. ↑ Asher-Greve i Westenholz, 2013, p. 50.
  37. 1 2 3 4 Asher-Greve i Westenholz, 2013, p. 62.
  38. ↑ Asher-Greve i Westenholz, 2013, p. 172.
  39. ↑ Asher-Greve i Westenholz, 2013, p. 79.
  40. ↑ Asher-Greve i Westenholz, 2013, p. 21.
  41. 1 2 Black i Green, 1992, p. 99.
  42. ↑ Guirand, 1968, p. 58.
  43. ↑ Asher-Greve i Westenholz, 2013, p. 20.
  44. ↑ Leick, 2013, p. 285.
  45. ↑ Roscoe i Murray, 1997, p. 65.
  46. 1 2 Roscoe i Murray, 1997, p. 65–66.
  47. ↑ Leick, 2013, p. 158–163.
  48. ↑ Roscoe i Murray, 1997, p. 66.
  49. ↑ Brandão, 2019, p. 63.
  50. ↑ «A hymn to Inana (Inana C): translation». Electronic Corpus of Sumerian Literature. [Consulta: 12 abril 2026].
  51. ↑ Leick, 2013, p. 157–158.
  52. ↑ Kramer, 1970.
  53. ↑ Nemet-Nejat, 1998, p. 196.
  54. ↑ Brandão, 2019, p. 56.
  55. 1 2 Pryke, 2017, p. 128–129.
  56. ↑ George, 2006, p. 6.
  57. ↑ Pryke, 2017, p. 129.
  58. ↑ Day 2004, pp. 15–17 ; Marcovich 1996, p. 49; Guirand 1968, p. 58;Nemet-Nejat 1998, p. 193.
  59. ↑ Assante 2003, pp. 14–47 ; Day 2004, pp. 2–21; Sweet 1994, pp. 85–104;Pryke 2017, p. 61.
  60. ↑ Marcovich, 1996, p. 49.
  61. ↑ Day, 2004, p. 2–21.
  62. ↑ Sweet, 1994, p. 85–104.
  63. ↑ Assante, 2003, p. 14–47.
  64. 1 2 Ackerman, 2006, p. 116–117.
  65. 1 2 Ackerman, 2006, p. 115.
  66. 1 2 Ackerman, 2006, p. 115–116.
  67. 1 2 Black i Green, 1992, p. 156, 169–170.
  68. 1 2 3 Liungman, 2004, p. 228.
  69. 1 2 3 Black i Green, 1992, p. 118.
  70. 1 2 3 4 Collins, 1994, p. 113–114.
  71. ↑ Kleiner, 2005, p. 49.
  72. 1 2 Black i Green, 1992, p. 169–170.
  73. 1 2 3 Black i Green, 1992, p. 170.
  74. ↑ Nemet-Nejat, 1998, p. 193–194.
  75. 1 2 Black i Green, 1992, p. 156.
  76. ↑ Black i Green, 1992, p. 156–157.
  77. ↑ Jacobsen, 1976.
  78. ↑ Black i Green, 1992, p. 119.
  79. 1 2 3 4 5 Lewis i Llewellyn-Jones, 2018, p. 335.
  80. 1 2 3 4 5 Botterweck i Ringgren, 1990, p. 35.
  81. ↑ Nemet-Nejat, 1998, p. 203.
  82. 1 2 3 4 5 6 7 8 9 10 Cooley, 2008, p. 161–172.
  83. ↑ Cooley, 2008, p. 163–164.
  84. ↑ Caton, 2012.
  85. ↑ Meyer, n.d..
  86. 1 2 Foxvog, 1993, p. 106.
  87. ↑ Black i Green, 1992, p. 34–35.
  88. 1 2 Penglase, 1994, p. 15–17.
  89. 1 2 Black i Green, 1992, p. 108–9.
  90. ↑ Leick, 2013, p. 65–66.
  91. ↑ George, 2015, p. 8.
  92. ↑ Asher-Greve, Julia M. «The Gaze of Goddesses: on Divinity, Gender, and Frontality in the Late Early Dynastic, Akkadian, and Neo-Sumerian Periods». NIN – Journal of Gender Studies in Antiquity, 4, 1, p. 1–59. DOI: 10.1163/157077603775818585. ISSN: 2156-2253. cited in: Asher-Greve, Julia M.; Westenholz, Joan G., eds. (2013). Goddesses in Context: On divine powers, roles, relationships, and gender in Mesopotamian textual and visual sources. Academic Press Fribourg. ISBN 978-3-7278-1738-0Plantilla:Dash"Asher-Greve 2003; cf. Groneberg (1986a: 45) argues that Inana is significant because she is not a mother goddess (my italics) [...]"
  93. ↑ Asher-Greve, Julia M. Goddesses in Context: On divine powers, roles, relationships and gender in Mesopotamian textual and visual sources. Fribourg, DE: Academic Press, 2013, p. 242. ISBN 9783525543825 [Consulta: 26 agost 2022].
  94. 1 2 Gilgamesh, p. 86
  95. ↑ Pryke, 2017, p. 146.
  96. 1 2 Katz, 1996, p. 93-103.
  97. 1 2 3 Katz, 2015, p. 67-68.
  98. ↑ Vanstiphout, 1984, p. 226–227.
  99. ↑ Enheduanna pre 2250 BCE «A hymn to Inana (Inana C)». The Electronic Text Corpus of Sumerian Literature, 2003. [Consulta: 1r novembre 2026].
  100. ↑ Vanstiphout, 1984, p. 227.
  101. ↑ Asher-Greve i Westenholz, 2013, p. 203-204.
  102. ↑ Westenholz, 1997, p. 78.
  103. ↑ Wiggermann, 1997, p. 42.
  104. ↑ Streck i Wasserman, 2013, p. 184.
  105. ↑ Asher-Greve i Westenholz, 2013, p. 113-114.
  106. ↑ Wiggermann, 1999a, p. 369, 371.
  107. ↑ Asher-Greve i Westenholz, 2013, p. 71.
  108. ↑ Asher-Greve i Westenholz, 2013, p. 133.
  109. ↑ Asher-Greve i Westenholz, 2013, p. 286.
  110. ↑ Zsolnay, 2010, p. 397-401.
  111. ↑ Zsolnay, 2010, p. 393.
  112. ↑ (Asher-Greve i Westenholz, 2013, p. 17): "Although the majority of Mesopotamian deities are characterized as masculine or feminine, the gender identity of numerous gods and goddesses is fluid, or changeable [...]. [...] Primeval deities as well as genies and demons are apparently genderless or bi-gendered. Although the gender of Inana/Ištar is feminine, gender ambiguity is one of her characteristics and also included in her domain as goddess of sex and sexuality."
  113. ↑ Beckman, 1999, p. 25.
  114. ↑ Asher-Greve i Westenholz, 2013, p. 127.
  115. ↑ Asher-Greve i Westenholz, 2013, p. 116-117.
  116. ↑ Zsolnay, 2010, p. 401.
  117. ↑ Lung, 2014.
  118. ↑ Black i Green, 1992, p. 108, 182.
  119. 1 2 Wolkstein i Kramer, 1983, p. x–xi.
  120. ↑ Pryke, 2017, p. 36.
  121. 1 2 3 Pryke, 2017, p. 36–37.
  122. ↑ Black i Green, 1992, p. 183.
  123. 1 2 3 Black i Green, 1992, p. 77.
  124. 1 2 Pryke, 2017, p. 108.
  125. ↑ Wiggermann, 1997, p. 47-48.
  126. ↑ Schwemer, 2007, p. 157.
  127. ↑ Asher-Greve i Westenholz, 2013, p. 230.
  128. 1 2 Wilcke, 1980, p. 80.
  129. ↑ Asher-Greve i Westenholz, 2013, p. 45.
  130. ↑ Asher-Greve i Westenholz, 2013, p. 75.
  131. ↑ Asher-Greve i Westenholz, 2013, p. 116.
  132. 1 2 Beckman, 2002, p. 37.
  133. 1 2 Leick, 1998, p. 88.
  134. ↑ Brandão, 2019, p. 47, 74.
  135. ↑ Brandão, 2019, p. 74.
  136. ↑ Asher-Greve, Julia M.. Goddesses in Context: On divine powers, roles, relationships, and gender in Mesopotamian textual and visual sources. Fribourg, DE: Academic Press, 2013, p. 140. ISBN 9783525543825 [Consulta: 26 agost 2022].
  137. ↑ Wolkstein i Kramer, 1983, p. 71–84.
  138. 1 2 Leick, 1998, p. 93.
  139. ↑ Wolkstein i Kramer, 1983, p. 89.
  140. ↑ Peterson, 2010, p. 253.
  141. ↑ Asher-Greve i Westenholz, 2013, p. 80.
  142. 1 2 Asher-Greve i Westenholz, 2013, p. 78.
  143. ↑ Asher-Greve i Westenholz, 2013, p. 38.
  144. ↑ Black i Green, 1992, p. 173.
  145. 1 2 Hallo, 2010, p. 233.
  146. ↑ Lambert, 1987, p. 163-164.
  147. ↑ Drewnowska-Rymarz, 2008, p. 30.
  148. 1 2 3 Pryke, 2017, p. 94.
  149. 1 2 Wiggermann, 1988, p. 228-229.
  150. 1 2 3 Wiggermann, 2010, p. 417.
  151. 1 2 Stol, 1998, p. 146.
  152. ↑ Beckman, 2002, p. 37-38.
  153. ↑ Drewnowska-Rymarz, 2008, p. 23.
  154. ↑ Asher-Greve i Westenholz, 2013, p. 109.
  155. ↑ Asher-Greve i Westenholz, 2013, p. 48.
  156. ↑ Asher-Greve i Westenholz, 2013, p. 100.
  157. ↑ Behrens i Klein, 1998, p. 345.
  158. ↑ Litke, 1998, p. 148.
  159. ↑ Beckman, 1999, p. 26.
  160. ↑ Beckman, 1998, p. 4.
  161. ↑ Asher-Greve i Westenholz, 2013, p. 110-111.
  162. ↑ Potts, 2010, p. 487.
  163. ↑ Smith, 2014, p. 35.
  164. ↑ Smith, 2014, p. 36.
  165. ↑ Smith, 2014, p. 39, 74–75.
  166. ↑ Asher-Greve i Westenholz, 2013, p. 134.
  167. 1 2 Murat, 2009, p. 176.
  168. ↑ Taracha, 2009, p. 124, 128.
  169. ↑ Asher-Greve i Westenholz, 2013, p. 282.
  170. ↑ Asher-Greve i Westenholz, 2013, p. 92.
  171. ↑ Asher-Greve i Westenholz, 2013, p. 116-117; 120.
  172. ↑ Behrens i Klein, 1998, p. 343-345.
  173. 1 2 3 4 Asher-Greve i Westenholz, 2013, p. 86.
  174. ↑ Asher-Greve i Westenholz, 2013, p. 270.
  175. ↑ Asher-Greve i Westenholz, 2013, p. 92-93.
  176. ↑ Heimpel, 1998, p. 487-488.
  177. ↑ Beckman, 1999, p. 27.
  178. ↑ Beckman, 2002, p. 37-39.
  179. ↑ Abdi, 2017, p. 10.
  180. ↑ Henkelman, 2008, p. 266.
  181. ↑ Beckman, 1999, p. 25-27.
  182. 1 2 Beckman, 1998, p. 1-3.
  183. ↑ Beckman, 1998, p. 7-8.
  184. ↑ Frantz-Szabó, 1983, p. 304.
  185. ↑ Wilhelm, 1989, p. 52.
  186. ↑ Kramer, 1963, p. 172–174.
  187. ↑ Kramer, 1963, p. 174.
  188. ↑ Kramer, 1963, p. 182.
  189. ↑ Kramer, 1963, p. 183.
  190. ↑ Kramer, 1961, p. 30.
  191. ↑ Wolkstein i Kramer, 1983, p. 141.
  192. ↑ Pryke, 2017, p. 153–154.
  193. 1 2 3 4 Kramer, 1961, p. 33.
  194. 1 2 3 4 5 6 Fontenrose, 1980, p. 172.
  195. ↑ «CDLI Tablet P346140». cdli.ucla.edu. [Consulta: 1r novembre 2026].
  196. ↑ Kramer, 1961, p. 33–34.
  197. ↑ Wolkstein i Kramer, 1983, p. 140.
  198. ↑ Kramer, 1961, p. 34.
  199. ↑ Wolkstein i Kramer, 1983, p. 9.
  200. 1 2 3 4 Kramer, 1961, p. 101.
  201. ↑ Wolkstein i Kramer, 1983, p. 30–49.
  202. 1 2 Kramer, 1961, p. 102–103.
  203. ↑ Kramer, 1961, p. 101–103.
  204. ↑ Kramer, 1961, p. 32–33.
  205. 1 2 Leick, 1998, p. 90.
  206. 1 2 3 4 Kramer, 1961, p. 66.
  207. 1 2 Black i Green, 1992, p. 130.
  208. ↑ Kramer, 1961, p. 65.
  209. ↑ Kramer, 1961, p. 65–66.
  210. ↑ Wolkstein i Kramer, 1983, p. 13–14.
  211. ↑ Wolkstein i Kramer, 1983, p. 14.
  212. ↑ Wolkstein i Kramer, 1983, p. 14–20.
  213. 1 2 Kramer, 1961, p. 66–67.
  214. ↑ Wolkstein i Kramer, 1983, p. 20.
  215. ↑ Wolkstein i Kramer, 1983, p. 20–21.
  216. ↑ Kramer, 1961, p. 67.
  217. ↑ Wolkstein i Kramer, 1983, p. 21.
  218. ↑ Kramer, 1961, p. 67–68.
  219. 1 2 Wolkstein i Kramer, 1983, p. 20–24.
  220. 1 2 Kramer, 1961, p. 68.
  221. ↑ Wolkstein i Kramer, 1983, p. 24–25.
  222. ↑ Wolkstein i Kramer, 1983, p. 26–27.
  223. ↑ Green, 2003, p. 74.
  224. ↑ Wolkstein i Kramer, 1983, p. 146-150.
  225. ↑ Vanstiphout, 2003, p. 57–61.
  226. 1 2 Vanstiphout, 2003, p. 49.
  227. ↑ Vanstiphout, 2003, p. 57–63.
  228. ↑ Vanstiphout, 2003, p. 61–63.
  229. ↑ Vanstiphout, 2003, p. 63–87.
  230. ↑ Vanstiphout, 2003, p. 50.
  231. ↑ Pryke, 2017, p. 162–173.
  232. 1 2 Pryke, 2017, p. 165.
  233. ↑ Attinger, 1988, p. 164–195.
  234. 1 2 3 4 Karahashi, 2004, p. 111.
  235. ↑ Kramer, 1961, p. 82–83.
  236. ↑ Karahashi, 2004, p. 111–118.
  237. ↑ Kramer, 1961, p. 82.
  238. ↑ Zgoll, Annette (2000). Ebeḫ und andere Gebirge in der politischen Landschaft der Akkadezeit. In L. Milano, S. de Martino, F. M. Fales, G. B. Lanfranchi (eds.): Landscapes. Territories, Frontiers and Horizons in the Ancient Near East. Papers presented to the XLIV Rencontre Assyriologique Internationale Venezia, 7–11 July 1997. Part II. Geography and Cultural Landscapes. HANE III/2. Tipografia Edicta, Padova, pp. 83–90, p. 86.
  239. 1 2 3 4 5 6 7 8 9 10 11 12 13 Cooley, 2008, p. 162.
  240. 1 2 Cooley, 2008, p. 163.
  241. 1 2 3 4 5 6 7 8 9 10 11 Leick, 1998, p. 89.
  242. 1 2 3 Fontenrose, 1980, p. 165.
  243. ↑ Pryke, 2017, p. 166.
  244. ↑ Leick 1998, p. 89 ; Black & Green 1992, p. 109; Pryke 2017, p. 166;Fontenrose 1980, p. 165.
  245. ↑ Grahn, Judy «Ecology of the Erotic in a Myth of Inanna». International Journal of Transpersonal Studies, 29, 2, 01-07-2010, p. 58–67. DOI: 10.24972/ijts.2010.29.2.58.
  246. ↑ «A shir-namshub to Utu (Utu F): translation». The Electronic Text Corpus of Sumerian Literature. [Consulta: 24 febrer 2026].
  247. 1 2 3 Kramer, 1961, p. 83–86.
  248. 1 2 3 Wolkstein i Kramer, 1983, p. 127–135.
  249. ↑ Brandão, 2019, p. 19, 65–67.
  250. ↑ Dalley, 1989, p. 154.
  251. ↑ Zgoll, Annette & Zgoll, Christian (2020-01-28), "Innana-Ištars Durchgang durch das Totenreich in Dichtung und Kult: Durch Hylemanalysen zur Erschließung von Spuren mythischer Stoffvarianten in kultischer Praxis und epischer Verdichtung", The Third Millennium, Brill, pàg. 752–802, ISBN 978-90-04-41808-0, doi:10.1163/9789004418080_037
  252. ↑ Zgoll, Annette. Rituale. Schlüssel zur Welt hinter der Keilschrift (en german). Göttingen: Universitätsverlag Göttingen, 2025, p. 145–149. ISBN 978-3-86395-671-4.
  253. ↑ Zgoll, Annette (2019-11-18), "Durch Tod zur Macht, selbst über den Tod", Mythische Sphärenwechsel, De Gruyter, pàg. 83–160, ISBN 978-3-11-065254-3, doi:10.1515/9783110652543-003
  254. 1 2 Kramer, 1961, p. 86–87.
  255. 1 2 3 4 Penglase, 1994, p. 17.
  256. ↑ Kramer, 1961, p. 88.
  257. ↑ Wolkstein i Kramer, 1983, p. 56.
  258. ↑ Wolkstein i Kramer, 1983, p. 157.
  259. 1 2 3 Kramer, 1961, p. 90.
  260. ↑ Wolkstein i Kramer, 1983, p. 54–55.
  261. 1 2 Wolkstein i Kramer, 1983, p. 55.
  262. ↑ Kramer, 1961, p. 91.
  263. ↑ Wolkstein i Kramer, 1983, p. 56–57.
  264. ↑ Wolkstein i Kramer, 1983, p. 57.
  265. ↑ Kilmer, 1971, p. 299–309.
  266. ↑ Kramer, 1961, p. 87.
  267. 1 2 Wolkstein i Kramer, 1983, p. 157–159.
  268. ↑ Black, Jeremy; Cunningham, Graham; Flückiger-Hawker, Esther; Robson, Eleanor; Taylor, John; Zólyomi, Gábor. "Inana's descent to the netherworld". Electronic Text Corpus of Sumerian Literature. Oxford University. Retrieved 22 June 2017.
  269. 1 2 Kramer, 1961, p. 93–94.
  270. ↑ Wolkstein i Kramer, 1983, p. 61–64.
  271. ↑ Penglase, 1994, p. 17–18.
  272. ↑ Wolkstein i Kramer, 1983, p. 61–62.
  273. 1 2 3 4 5 6 7 8 9 10 11 12 13 14 15 Penglase, 1994, p. 18.
  274. 1 2 3 4 Kramer, 1961, p. 94.
  275. ↑ Wolkstein i Kramer, 1983, p. 62–63.
  276. 1 2 3 Wolkstein i Kramer, 1983, p. 64.
  277. 1 2 Wolkstein i Kramer, 1983, p. 65–66.
  278. ↑ Wolkstein i Kramer, 1983, p. 65.
  279. ↑ Kramer, 1961, p. 94–95.
  280. ↑ Wolkstein i Kramer, 1983, p. 67–68.
  281. 1 2 3 Kramer, 1961, p. 95.
  282. 1 2 3 Wolkstein i Kramer, 1983, p. 68–69.
  283. ↑ Kramer, 1961, p. 95–96.
  284. ↑ Wolkstein i Kramer, 1983, p. 69–70.
  285. 1 2 3 Kramer, 1961, p. 96.
  286. ↑ Wolkstein i Kramer, 1983, p. 70.
  287. 1 2 Wolkstein i Kramer, 1983, p. 70–71.
  288. 1 2 3 Wolkstein i Kramer, 1983, p. 71–73.
  289. 1 2 Tinney, 2018, p. 86.
  290. ↑ Tinney, 2018, p. 85–86.
  291. ↑ Wolkstein i Kramer, 1983, p. 74–84.
  292. ↑ Wolkstein i Kramer, 1983, p. 85–87.
  293. ↑ Wolkstein i Kramer, 1983, p. 88–89.
  294. ↑ Kramer, 1966, p. 31.
  295. ↑ Wolkstein i Kramer, 1983, p. 85–89.
  296. ↑ Wolkstein i Kramer, 1983, p. 87–89.
  297. 1 2 3 Brandão, 2019, p. 11.
  298. ↑ Dalley, 1989, p. 155.
  299. 1 2 Dalley, 1989, p. 156.
  300. ↑ Dalley, 1989, p. 156–157.
  301. ↑ Dalley, 1989, p. 157-158.
  302. 1 2 3 Dalley, 1989, p. 158–160.
  303. ↑ Brandão, 2019, p. 15–16.
  304. ↑ Bertman, 2003, p. 124.
  305. 1 2 Katz, 2015, p. 65.
  306. 1 2 3 Katz, 2015, p. 66.
  307. ↑ Katz, 2015, p. 68.
  308. 1 2 3 Katz, 2015, p. 70.
  309. 1 2 Katz, 2015, p. 70-71.
  310. ↑ Dobson, 1992.
  311. ↑ Brandão, 2019, p. 71.
  312. 1 2 Brandão, 2019, p. 72.
  313. 1 2 Dalley, 1989, p. 81–82.
  314. 1 2 3 4 5 6 Dalley, 1989, p. 80.
  315. ↑ Brandão, 2019, p. 59.
  316. ↑ Gilgamesh, p. 87
  317. 1 2 Fontenrose, 1980, p. 168–169.
  318. 1 2 3 4 5 Dalley, 1989, p. 82.
  319. 1 2 3 4 5 Fontenrose, 1980, p. 169.
  320. ↑ Gilgamesh, p. 88
  321. ↑ Dalley, 1989, p. 82-83.
  322. ↑ Dalley, 1989, p. 109–116.
  323. ↑ Dalley, 1989, p. 109–111.
  324. ↑ Dalley, 1989, p. 113.
  325. ↑ Dalley, 1989, p. 114.
  326. 1 2 3 Dalley, 1989, p. 114–115.
  327. ↑ Dalley, 1989, p. 115.
  328. ↑
  329. ↑ George, 2015, p. 7-8.
  330. 1 2 3 Westenholz, 1997, p. 33–49.
  331. ↑ Hoffner, 1998, p. 41.
  332. 1 2 Pryke, 2017, p. 193.
  333. ↑ Pryke, 2017, p. 193, 195.
  334. ↑ Pryke, 2017, p. 193–195.
  335. 1 2 Breitenberger, 2007, p. 10.
  336. ↑ Smith, 2002, p. 182.
  337. 1 2 Pryke, 2017, p. 194.
  338. ↑ Black i Green, 1992, p. 73.
  339. 1 2 Pryke, 2017, p. 195.
  340. 1 2 3 4 Warner, 2016, p. 211.
  341. ↑ Warner, 2016, p. 210–212.
  342. ↑ Warner, 2016, p. 212.
  343. ↑ Alster, 2013, p. 433-434.
  344. 1 2 3 Cyrino, 2010, p. 49–52.
  345. ↑ Breitenberger, 2007, p. 8–12.
  346. ↑ Puhvel, 1987, p. 27.
  347. 1 2 Marcovich, 1996, p. 43–59.
  348. 1 2 3 Breitenberger, 2007, p. 8.
  349. 1 2 3 4 Penglase, 1994, p. 162.
  350. 1 2 Breitenberger, 2007, p. 10–11.
  351. 1 2 West, 1997, p. 57.
  352. 1 2 Burkert, 1985, p. 177.
  353. 1 2 3 4 Penglase, 1994, p. 163.
  354. ↑ Cyrino, 2010, p. 51–52.
  355. ↑ Budin, 2010, p. 85–86, 96, 100, 102–103, 112, 123, 125.
  356. ↑ Cyrino 2010, pp. 51–52 ; Budin 2010, pp. 85–86, 96, 100, 102–103, 112, 123, 125; Graz 1984, p. 250;Breitenberger 2007, p. 8.
  357. 1 2 Iossif i Lorber, 2007, p. 77.
  358. ↑ Penglase, 1994, p. 233–325.
  359. ↑ Beckman, 2010, p. 29.
  360. ↑ Penglase, 1994, p. 235.
  361. ↑ Bhayro, Siam. Hellenistic Astronomy. Brill, 2020-02-10, p. 572–579. DOI 10.1163/9789004400566_046. ISBN 9789004400566 [Consulta: 3 setembre 2021].
  362. ↑ Tuite, 2004, p. 16.
  363. 1 2 Tuite, 2004, p. 16–17.
  364. ↑ Wiggermann, 1998, p. 49.
  365. ↑ Wiggermann, 1998, p. 51.
  366. ↑ Tuite, 2004, p. 17–18.
  367. ↑ Tuite, 2004, p. 18.
  368. ↑ Tuite, 2004, p. 16–18.
  369. ↑ Tuite, 2004, p. 17.
  370. ↑ Healey, 2001, p. 114-119.
  371. ↑ Retsö, 2014, p. 604-605.
  372. ↑ Al-Jallad, 2021, p. 569-571.
  373. ↑ Ayali-Darshan, 2014, p. 100-101.
  374. 1 2 3 4 Ziolkowski, 2012, p. 21.
  375. 1 2 Grabbe, 1997, p. 28.
  376. 1 2 D'Costa, 2013.
  377. ↑ Hislop, 1903, p. 103.
  378. ↑ Brown, 1976, p. 268.
  379. 1 2 Ziolkowski, 2012, p. 20–21.
  380. 1 2 Ziolkowski, 2012, p. 22–23.
  381. 1 2 Ziolkowski, 2012, p. 22.
  382. ↑ Ziolkowski, 2012, p. 23.
  383. 1 2 3 4 Pryke, 2017, p. 196.
  384. 1 2 Pryke, 2017, p. 196–197.
  385. ↑ Asher-Greve i Westenholz, 2013, p. 25-26.
  386. ↑ Zsolnay, 2009, p. 105.
  387. 1 2 Nomis, Anne O. The History and Arts of the Dominatrix. Mary Egan Publishing & Anna Nomis Ltd, 2013, p. 53. ISBN 978-0-992701-0-00.
  388. 1 2 Weston i Bennett, 2013, p. 165.
  389. 1 2 Buckland, 2001, p. 74–75.
  390. ↑ Barrett, David V. "Sampson, Fay (Elizabeth)", in St. James Guide To Fantasy Writers, ed. David Pringle, London, St. James Press, 1996, ISBN 1-55862-205-5, (pp. 512-3).
  391. ↑ «Where Is Gilgamesh?». IMDb, 02-09-2023. [Consulta: 1r novembre 2026].
  392. ↑ «Anfa 8». IMDb, 21-06-2026. [Consulta: 1r novembre 2026].
  393. ↑ «The Epic of Gilgamesh Comes to the Silver Screen» (en anglès). Kurdistan Chronicle. [Consulta: 21 juny 2026].

Bibliografia

[modifica]

Lectures addicionals

[modifica]

Enllaços externs

[modifica]
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Ixtar
Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Ixtar&oldid=39087981»