Vés al contingut

Raó

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Per a altres significats, vegeu «Raó (desambiguació)».

La raó o racionalitat és una aptitud que consisteix a aplicar normes i lògica en el pensament per obtenir judicis, observacions comprovables o servir de base per a teories. En un sentit més reduït, vol dir capacitat per a establir inferències. La raó és estudiada per la psicologia[1] i la filosofia, sobretot la branca de l'epistemologia.

El Renaixement i, sobretot la Il·lustració, són les èpoques en què s'ha donat més importància a la raó. Són períodes que coincideixen amb un auge de la ciència i un qüestionament de la religió. Els segueixen èpoques marcades per la passió.

Etimologia

[modifica]

El mot català «raó» prové del llatí ratio, -ōnis, que tenia els sentits de 'càlcul', 'raonament' i 'raó'.[2] En la tradició filosòfica, ratio s'ha emprat sovint com a equivalent del terme del grec antic lógos, però no n'és una correspondència exacta: lógos tenia un camp semàntic més ampli, relacionat amb la 'paraula' i el 'discurs', i podia significar també 'raó', 'argument' o 'explicació'.[3]

Història filosòfica

[modifica]
Francisco de Goya y Lucientes, El son de la raó produeix monstres (El sueño de la razón produce monstruos),

La proposta que la raó confereix a la humanitat una posició especial dins la natura s'ha considerat(xinès) un tret definitori de la Filosofia occidental i, més endavant, de la ciència occidental, des de la Grècia clàssica. La filosofia es pot descriure com una manera de viure basada en la raó, que ha estat un dels grans temes de debat filosòfic des de l'antiguitat. Sovint es diu que la raó és reflexiva, o «s'autocorregeix», i la crítica de la raó ha estat un tema persistent en la filosofia.[4]

Filosofia clàssica

[modifica]

Per a molts filòsofs clàssics, la natura s'entenia teleològicament: cada tipus de cosa tenia una finalitat determinada que encaixava en un ordre natural que també es considerava orientat a uns fins. Potser ja des de Pitàgores o Heràclit, es deia que el cosmos mateix tenia raó.[5] Segons aquesta concepció, la raó no és tan sols una característica que les persones tenen per atzar. Es considerava superior a altres característiques de la naturalesa humana, perquè és una cosa que les persones comparteixen amb la natura mateixa i que vincula una part aparentment immortal de la ment humana amb l'ordre diví del cosmos. Dins la ment o l'ànima humana (psique), Plató descrivia la raó com la sobirana natural que havia de governar les altres parts, com ara l'ímpetu (thumos) i les passions. Aristòtil, deixeble de Plató, definia els éssers humans com a animals racionals i emfasitzava la raó com un tret de la naturalesa humana. Descrivia la felicitat més elevada de l'ésser humà (eudaimonia) com una vida viscuda de manera constant, excel·lent i plena d'acord amb la raó.[6]

Les conclusions que cal extreure dels debats d'Aristòtil i Plató sobre aquesta qüestió són de les més discutides de la història de la filosofia.[7] Tanmateix, les concepcions teleològiques com la d'Aristòtil van tenir una gran influència en els intents d'explicar la raó d'una manera compatible amb el monoteisme i amb la immortalitat i la divinitat de l'ànima humana. Per exemple, segons la concepció neoplatònica de Plotí, el cosmos té una sola ànima, seu de tota raó, i les ànimes de totes les persones en formen part. Per a Plotí, la raó és alhora allò que dona forma a les coses materials i la llum que retorna les ànimes de les persones a la seva font.[8]

Filosofia cristiana i islàmica

[modifica]

L'Església primitiva va adoptar la concepció clàssica de la raó.[9] Els més destacats dels primers Pares de l'Església i doctors de l'Església, com Agustí d'Hipona, Basili el Gran i Gregori de Nissa, van ser tant filòsofs neoplatònics com teòlegs cristians, i van adoptar la concepció neoplatònica de la raó humana i les seves implicacions per a la relació amb la creació, amb nosaltres mateixos i amb Déu.

La concepció neoplatònica de l'aspecte racional de l'ànima humana va ser àmpliament adoptada pels filòsofs islàmics medievals i continua tenint importància en la filosofia iraniana.[7] Quan la vida intel·lectual europea va ressorgir de l'anomenada edat fosca, la tradició patrística cristiana i la influència d'estudiosos islàmics respectats com Averrois i Avicenna van contribuir al desenvolupament de la concepció escolàstica de la raó, que va establir les bases de la comprensió moderna d'aquest concepte.[10]

D'entre els escolàstics que es van basar en el concepte clàssic de la raó per desenvolupar les seves doctrines, cap no va ser més influent que Tomàs d'Aquino, que va situar aquest concepte al centre de la seva doctrina del dret natural. Tomàs concloïa que, com que els humans tenen raó i la raó és una espurna divina, tota vida humana té un valor inestimable, tots els humans són iguals i tothom neix amb un conjunt intrínsec i permanent de drets bàsics.[11] Sobre aquesta base, teòlegs espanyols de l'Escola de Salamanca formularien més endavant la idea dels drets humans.

Altres escolàstics, com Roger Bacon i Albert el Gran, seguint l'exemple d'estudiosos islàmics com Alhazen, van destacar la raó com una capacitat humana intrínseca per desxifrar l'ordre de la creació i les estructures subjacents a la realitat física que experimentem. Aquesta interpretació de la raó va ser decisiva per al desenvolupament del mètode científic a les primeres universitats de la baixa edat mitjana.[12]

La raó centrada en el subjecte en la filosofia moderna primerenca

[modifica]

L'edat moderna primerenca va comportar diversos canvis importants en la comprensió de la raó, especialment a Europa. Un dels més importants va ser el canvi en la concepció metafísica dels éssers humans. Científics i filòsofs van començar a qüestionar la visió teleològica del món.[13] Ja no es pressuposava que la natura fos semblant a l'ésser humà, amb objectius o raó propis, ni que la naturalesa humana obeís cap altra cosa que les mateixes «lleis de la natura» que afecten els objectes inanimats. Aquesta nova comprensió va acabar desplaçant la visió del món anterior, derivada d'una interpretació espiritual de l'univers.

René Descartes

D'acord amb això, al segle XVII René Descartes va rebutjar explícitament la noció tradicional dels humans com a «animals racionals» i va proposar que no són res més que «coses pensants», com les altres «coses» de la natura. Per tant, qualsevol fonament del coneixement que anés més enllà d'aquesta comprensió quedava sotmès al dubte.

En cercar un fonament per a tot coneixement possible, Descartes va posar en dubte tot coneixement —excepte el de la ment mateixa en l'acte de pensar:

« En aquest moment no admeto res que no sigui necessàriament cert. Per tant, no soc res més que una cosa que pensa; és a dir, una ment, un intel·lecte, un enteniment o una raó: paraules el significat de les quals abans ignorava. »
— René Descartes, Meditacions metafísiques, «Sobre la naturalesa de la ment humana» (1641).[14]

Aquesta concepció acabaria rebent el nom de raó «epistemològica» o «centrada en el subjecte», perquè parteix del subjecte cognoscent, que percep la resta del món i a si mateix com un conjunt d'objectes susceptibles de ser estudiats i dominats mitjançant el coneixement acumulat en aquest estudi. A diferència de la tradició i de molts pensadors posteriors, Descartes no va dividir explícitament l'ànima incorpòria en parts, com ara la raó i l'intel·lecte, sinó que les va descriure com una sola entitat incorpòria i indivisible.

Contemporani de Descartes, Thomas Hobbes va descriure la raó com una versió més àmplia de la «suma i la resta», no limitada als nombres.[15] De vegades aquesta concepció de la raó es denomina «calculadora». De manera semblant a Descartes, Hobbes sostenia que «cap discurs no pot acabar en un coneixement absolut de fets passats o futurs», però que «els sentits i la memòria» constitueixen un coneixement absolut.[16]

A finals del segle XVII i durant el XVIII, John Locke i David Hume van desenvolupar encara més la línia de pensament de Descartes. Hume la va dur en una direcció especialment escèptica: va proposar que no es podien deduir relacions de causa i efecte i que, per tant, cap coneixement no es basa exclusivament en el raonament, encara que ho sembli.[17]

Hume va observar cèlebrement: «No parlem amb rigor filosòfic quan parlem del combat entre la passió i la raó. La raó és, i només ha de ser, esclava de les passions, i no pot pretendre cap altre ofici que servir-les i obeir-les».[18] També va dur la seva definició de la raó fins a extrems poc ortodoxos en sostenir que la raó humana no és qualitativament diferent ni de la simple concepció d'idees individuals ni dels judicis que associen dues idees,[19] i que «la raó no és sinó un instint meravellós i inintel·ligible de la nostra ànima, que ens fa seguir una determinada successió d'idees i les dota de qualitats particulars segons les seves situacions i relacions particulars».[20] D'aquí se'n desprenia que els animals tenen raó, encara que molt menys complexa que la raó humana.

Al segle XVIII, Immanuel Kant va intentar demostrar que Hume s'equivocava mostrant que un jo «transcendental» era una condició necessària de tota experiència. Per tant, suggeria Kant, a partir d'aquest jo és possible raonar sobre les condicions i els límits del coneixement humà. Sempre que es respectin aquests límits, la raó pot ser el vehicle de la moral, la justícia, l'estètica, les teories del coneixement (epistemologia) i la comprensió.(xinès)[21]

Raó substantiva i formal

[modifica]

Segons la formulació de Kant, autor d'alguns dels tractats moderns més influents sobre la qüestió, el gran assoliment de la raó (alemany: Vernunft) és que pot establir una mena de legislació universal. Així, Kant va poder reformular sobre lleis «universals» els fonaments del raonament moral i pràctic, teòric i estètic.

En aquest marc, el raonament pràctic és la formulació autolegisladora o autònoma de normes universals, mentre que el raonament teòric és la manera com els humans postulen lleis universals de la natura.[22]

En l'àmbit de la raó pràctica, l'autonomia moral o llibertat de les persones depèn de la capacitat d'actuar, mitjançant l'exercici adequat de la raó, d'acord amb lleis que elles mateixes es donen. Això contrastava amb formes anteriors de moralitat, que depenien d'una comprensió i interpretació religiosa o de la natura pel que fa al seu contingut.[23]

Segons Kant, en una societat lliure cada individu ha de poder perseguir els seus objectius com li sembli convenient, sempre que les seves accions s'ajustin als principis que la raó estableix. Va formular un principi d'aquesta mena, l'«imperatiu categòric», que només justificaria una acció si es pogués universalitzar:

« Actua només d'acord amb aquella màxima que puguis voler alhora que esdevingui una llei universal. »
— Immanuel Kant, Fonamentació de la metafísica dels costums (1785).[24]

A diferència de Hume, Kant insistia que la raó mateixa (en alemany, Vernunft) es podia fer servir per trobar solucions a problemes metafísics, especialment per descobrir els fonaments de la moral. Kant afirmava que aquestes solucions es podien trobar mitjançant la seva «lògica transcendental», que, a diferència de la lògica ordinària, no és tan sols un instrument d'ús indiferent, com ho era per a Aristòtil, sinó una ciència teòrica per dret propi i el fonament de totes les altres.[25]

Segons Jürgen Habermas, la «unitat substantiva» de la raó s'ha dissolt en l'època moderna i ja no pot respondre la pregunta «Com he de viure?». Per tant, la unitat de la raó ha de ser estrictament formal o «procedimental». Habermas va descriure la raó com un grup de tres esferes autònomes, seguint el model de les tres crítiques de Kant:

Raó cognitiva i instrumental
el tipus de raó emprat per les ciències; serveix per observar fets, predir i controlar resultats, i intervenir en el món a partir de les hipòtesis
Raó moral i pràctica
la que fem servir per deliberar i debatre qüestions de l'àmbit moral i polític, d'acord amb procediments universalitzables semblants a l'imperatiu categòric de Kant
Raó estètica
present sobretot en les obres d'art i la literatura; inclou les noves maneres de veure el món i d'interpretar les coses que aquestes pràctiques encarnen

Per a Habermas, aquestes tres esferes són àmbits d'experts i els filòsofs les han de mediar amb el «món de la vida». En dibuixar aquesta concepció de la raó, Habermas volia mostrar que la unitat substantiva de la raó, que en les societats premodernes havia pogut respondre preguntes sobre la bona vida, es podia suplir amb la unitat dels seus procediments formalitzables.[26]

La crítica de la raó

[modifica]

Hamann, Herder, Kant, Hegel, Kierkegaard, Nietzsche, Heidegger, Foucault, Rorty i molts altres filòsofs han contribuït al debat sobre què significa la raó o què hauria de significar. Alguns, com Kierkegaard, Nietzsche i Rorty, desconfien de la raó centrada en el subjecte, universal o instrumental, i fins i tot de la raó en conjunt. D'altres, com Hegel, creuen que aquesta ha enfosquit la importància de la intersubjectivitat o de l'«esperit» en la vida humana, i intenten reconstruir un model del que hauria de ser la raó.

Alguns pensadors, com ara Foucault, creuen que hi ha altres formes de raó, desateses però essencials per a la vida moderna i per entendre què vol dir viure d'acord amb la raó.[4] D'altres sostenen que no hi ha una sola raó o racionalitat, sinó diversos sistemes possibles que poden entrar en conflicte; en aquest cas no hi ha cap sistema supraracional al qual es pugui recórrer per resoldre'l.[27]

En les darreres dècades s'han formulat diverses propostes per «reorientar» aquesta crítica de la raó o reconèixer-ne «altres veus» i «nous àmbits»:

Per exemple, com a oposició a la raó centrada en el subjecte, Habermas ha proposat un model de racionalitat comunicativa que entén la raó com una activitat essencialment cooperativa, basada en la intersubjectivitat lingüística.[28]

Nikolas Kompridis va proposar una concepció àmplia de la raó com «el conjunt de pràctiques que contribueixen a obrir i preservar l'obertura» en els afers humans, i va posar el focus en les possibilitats de la raó per al canvi social.[29]

El filòsof Charles Taylor, influït pel filòsof alemany del segle XX Martin Heidegger, va proposar que la raó havia d'incloure la facultat de desvelar el món, vinculada a la manera com donem sentit a les coses en la vida quotidiana, com un nou «àmbit» de la raó.[30]

En l'assaig «Què és la Il·lustració?», Michel Foucault va proposar una crítica basada en la distinció de Kant entre els usos «privat» i «públic» de la raó:[31]

Raó privada
la raó que s'empra quan una persona és «un engranatge d'una màquina» o té «un paper a la societat i feines a fer: ser soldat, pagar impostos, estar a càrrec d'una parròquia, ser funcionari»
Raó pública
la raó que s'empra «quan es raona com a ésser raonable (i no com a engranatge d'una màquina), quan es raona com a membre d'una humanitat raonable»; en aquestes circumstàncies, «l'ús de la raó ha de ser lliure i públic»

Pensament racional

[modifica]

El pensament racional permet l'abstracció, l'associació d'idees, l'autoconsciència i els símbols, coses que no tenen els animals com ara els insectes o la gran majoria de peixos i rèptils, més lligats a l'instint i a una resposta unívoca al medi ambient (per això, es diu que no tenen raó, que són irracionals).

Estudis recents han permès demostrar la capacitat d'abstracció de pensament de diversos animals: rates, corbs, els homínids, dofins, orques, etc.

La raó, doncs, també està lligada a la capacitat per decidir entre diverses alternatives de conducta.

Tipus

[modifica]

Max Weber distingeix entre quatre tipus de racionalitat: la instrumental, la moral, l'afectiva i la tradicional, segons l'àmbit en què s'apliqui el pensament racional.

La irracionalitat

[modifica]

El terme "irracional"[32] remet a tot un seguit de manifestacions diferents que coincideixen a no ser estrictament racionals. Per exemple:

La racionalitat i la irracionalitat humana

[modifica]

Des de la filosofia de Descartes s'ha cregut a Occident que les persones són principalment racionals. Aquesta mentalitat tingué l'auge amb l'optimisme del segle xix.

Així i tot, hi ha estudis psicològics que han qüestionat aquesta assumpció o creença.[34] Un experiment que s'ha repetit diverses vegades demostra que, malgrat que es mostren els fets a les persones, aquestes no canvien de creences.[1] El sociòleg i economista de principis del segle xx, Vilfredo Pareto, ja considerava que la humanitat no és racional.[35]

Referències

[modifica]
  1. 1 2 Kolbert, Elizabeth «Why Facts Don't Change Our Minds». The New Yorker, 19-02-2017 [Consulta: 15 abril 2019].
  2. ↑ «raó». Gran Diccionari de la llengua catalana. Enciclopèdia Catalana. [Consulta: 26 octubre 2026].
  3. ↑ Casadesús Bordoy, Francesc «Los orígenes de la crisis de la razón: el paso del logos a la ratio» (en castellà). Taula: Quaderns de pensament, 33-34, 2000, p. 129-136. ISSN: 0214-6657.
  4. 1 2 Habermas, Jürgen. The Philosophical Discourse of Modernity. Cambridge, Mass.: MIT Press, 1990.
  5. ↑ Kirk; Raven; Schofield. The Presocratic Philosophers. second. Cambridge University Press, 1983, p. 204 & 235.
  6. ↑ Aristòtil. Ètica nicomaquea
  7. 1 2 Davidson, Herbert. Alfarabi, Avicenna, and Averroes, on Intellect. Oxford University Press, 1992, p. 3.
  8. ↑ Moore, Edward, "Plotinus", Internet Encyclopedia of Philosophy
  9. ↑ Turner, William (1911), "Plato and Platonism", Catholic Encyclopedia, vol. 12, New York: Robert Appleton Company
  10. ↑ Rahilly, Alfred (1911), "Reason", Catholic Encyclopedia, vol. 12, New York: Robert Appleton Company
  11. ↑ Fox, James (1910), "Natural Law", Catholic Encyclopedia, vol. 9, New York: Robert Appleton Company
  12. ↑ De Cruz, Helen (2022), "Religion and Science", Stanford Encyclopaedia of Philosophy, Metaphysics Research Lab, Stanford University
  13. ↑ Dreyfus, Hubert. «Telepistemology: Descartes' Last Stand». socrates.berkeley.edu. Arxivat de l'original el 2011-05-21. [Consulta: 23 febrer 2011].
  14. ↑ Descartes, René. «Concerning the Nature of the Human Mind». A: Meditacions metafísiques, 1641.
  15. ↑ Hobbes, Thomas (1839), "Of Philosophy", in Molesworth, William, Elements of Philosophy I: De Corpore, London: J. Bohn, p. 5, <https://archive.org/details/englishworkstho21hobbgoog>
  16. ↑
  17. ↑
    • Locke, John. «Of Identity and Diversity». A: An Essay concerning Human Understanding. II, 1689.
    • Hume, David. «Of Personal Identity». A: A Treatise of Human Nature. I.4, 1740.
  18. ↑ Hume, David (1740), "Of the influencing motives of the will", A Treatise of Human Nature, vol. II.3
  19. ↑ Hume, David (1740), "Of the Nature of the Idea Or Belief", A Treatise of Human Nature, vol. I.3, footnote 1
  20. ↑ Hume, David (1740), "Of the reason of animals", A Treatise of Human Nature, vol. I.3
  21. ↑ «The critique of pure reason».
  22. ↑
  23. ↑ Sandel, Michael. Justice: What's the Right Thing to Do?. New York: Farrar, Straus and Giroux, 2009.
  24. ↑ Kant, Immanuel. Grounding for the Metaphysics of Morals. 3rd. Hackett, 1993, p. 30. ISBN 978-0872201668.
  25. ↑
    • Velkley, Richard. «On Kant's Socratism». A: Being After Rousseau. University of Chicago Press, 2002.
    • Kant, Immanuel. Crítica de la raó pura, 1781.
  26. ↑ Habermas, Jürgen. Moral Consciousness and Communicative Action. Cambridge, Mass.: MIT Press, 1995.
  27. ↑
  28. ↑ Habermas, Jürgen. The Theory of Communicative Action: Reason and the Rationalization of Society. Boston: Beacon Press, 1984.
  29. ↑
    • Kompridis, Nikolas. Critique and Disclosure: Critical Theory between Past and Future. Cambridge, Mass.: MIT Press, 2006.
    • Kompridis, Nikolas «So We Need Something Else for Reason to Mean». International Journal of Philosophical Studies, vol. 8, 2000, p. 271–295. DOI: 10.1080/096725500750039282.
  30. ↑ Taylor, Charles. Philosophical Arguments. Harvard University Press, 1997, p. 12, 15. ISBN 978-0674664777.
  31. ↑ Foucault, Michel. «What is Enlightenment?». A: The Essential Foucault. New York: The New Press, 2003, p. 43–57.
  32. ↑ "L'alteritat de la raó: què fer amb l'irracional?" Arxivat 2012-01-04 a Wayback Machine. i "Imatge emotiva i irracional de la humanitat en el cinema. Una aplicació pedagògica" Arxivat 2009-12-22 a Wayback Machine.. Articles de G. Mayos Arxivat 2009-12-12 a Wayback Machine. (UB).
  33. ↑ Cannold, Leslie. "Who's crying now? Chosen childlessness, circumstantial childlessness and the irrationality of motherhood: a study of the fertility decisions of Australian and North American women." (2000).
  34. ↑ Lichfield, Gideon «21st-century propaganda: A guide to interpreting and confronting the dark arts of persuasion». Quartz, 13-02-2017 [Consulta: 3 abril 2018].
  35. ↑ Pareto, Vilfredo. Escritos sociológicos. Alianza, 1987, p. 192. ISBN 9788420624907. «"El hombre está guiado por intereses particulares, y principalmente por los sentimientos, mientras que se imagina y hace creer a los otros que está guiado por intereses generales y por la razón pura"»
Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Raó&oldid=39004260»