Ren
 |
Per a altres significats, vegeu «Ren (mitologia)». |
Rangifer tarandus  | |
|---|---|
 | |
| Estat de conservació | |
| UICN | vulnerable |
| Període | |
Plistocè inferior - present[1] | |
| Dades | |
| Gestació | 228 dies |
| Alimentació | |
| Font de | pell de ren, carn de ren, banyes de ren i reindeer milk (en)  |
| Edat màxima | 21,8 anys |
| Hàbitat | bosc |
| Taxonomia | |
| Superregne | Holozoa |
| Regne | Animalia |
| Fílum | Chordata |
| Classe | Mammalia |
| Ordre | Artiodactyla |
| Família | Cervidae |
| Tribu | Rangiferini |
| Gènere | Rangifer |
| Espècie | Rangifer tarandus (Linnaeus, 1758) Rangifer tarandus |
| Nomenclatura | |
| Sinònims |
|
| Protònim | ' |
| Enregistrament | |
| |
| Distribució | |
 | |
.svg){kind=icon}
El ren (Rangifer tarandus) és una espècie de mamífer de la família dels cèrvids. A l'estiu té una distribució circumpolar a la tundra, mentre que a l'hivern habita la taigà del nord d'Euràsia i Nord-amèrica, així com Groenlàndia i altres illes de l'Àrtic. Es tracta de l'única espècie de cérvol que ha estat domesticada. Té nombroses subespècies al llarg i ample de la seva extensa àrea de distribució geogràfica; les de mida més gran, com el caribú nord-americà, viuen de manera temporal als boscos, mentre que el caribú dels boscos és un xic més petit. El ren de l'arxipèlag de les Svalbard, amb 68 cm d'alçada fins a la creu, és la més petita. El caribú de la tundra és el que arriba més al nord del continent americà.[2] Les poblacions americanes es coneixen amb el nom de caribús, que prové de la llengua dels micmac.
És un dels representants de la megafauna del Plistocè que han sobreviscut a l'extinció del Quaternari.[3]
Els rens varien molt en mida i color, des del més petit, el ren de Svalbard (R. (t.) platyrhynchus), fins al més gran, el caribú d'Osborn (R. t. osborni). Encara que els rens són bastant nombrosos, algunes espècies i subespècies estan en declivi i es consideren vulnerables. Són únics entre els cèrvids (Cervidae) perquè les femelles poden tenir banyes, tot i que la prevalença de femelles amb banyes varia segons les espècies i subespècies.
Els rens són els únics cèrvids semidomesticats amb èxit a gran escala al món, i tant els rens salvatges com els domèstics han estat una font important d'aliment, roba i refugi per als pobles circumpolars i àrtics al llarg de la història, i encara avui es continuen caçant i pasturant. En algunes llegendes tradicionals de Nadal, els rens del Pare Noel estiren d'un trineu a través del cel nocturn per ajudar el Pare Noel a lliurar els regals als infants bons la nit de Nadal.[4]
Denominació
[modifica]Se'ls sol anomenar «caribú» a l'Amèrica del Nord i «ren» a Europa, si bé «caribú» s'utilitza a Nord-amèrica si són animals salvatges i rens si són domesticats.[5] Els primers exploradors francesos de l'Àrtic americà van recórrer al terme caribou, derivat de la paraula micmac xalibu, que significa «el que rasca el sòl amb la pota». Mai van utilitzar el terme en inuktitut tuktu. El terme «ren» prové del sami reino, que significa «ren jove».[6]
Descripció
[modifica]El pes de la femella varia entre els 60 i els 170 kg. En algunes subespècies de ren el mascle és lleugerament més gran, en d'altres el mascle pot assolir els 300 kg (caribú dels boscos).[7] El ren comú del nord d'Europa arriba a una alçada a la creu de 110 cm i un pes de 150 kg. Els domèstics tenen potes més curtes i són més pesats que els seus parents salvatges.
És l'única espècie de cèrvid en la qual ambdós sexes posseeixen banyes, en els mascles són de gran mida i molt ramificades, les quals poden tenir membranes òssies entre les branques. Els mascles vells de la varietat que habita Escandinàvia les perden al desembre, els joves mascles a la primavera i les femelles durant l'estiu.
El pelatge, molt espès, es converteix al coll en una mena de crinera. El pelatge d'estiu és curt i fosc. Pot obrir molt les peülles, fins i tot les peülles laterals freguen el terra. L'ampla superfície de la seva petjada li dificulta enfonsar-se al terra tou. Les plantes de les peülles es renoven durant l'hivern. El voral de les peülles, que sobresurt més, proporciona un millor sostén a l'animal sobre el gel i la neu. Quan el ren camina es produeix un soroll semblant a un espurneig, degut als moviments dels tendons.[8]
La tundra i les zones septentrionals de la taigà (bosc de coníferes) constitueixen l'hàbitat dels rens dels boscos o de les tundres. Als Urals s'ha registrat la població de rens més meridional als 52 graus de latitud. Els rens de les tundres es limiten a fer breus desplaçaments nòmades, mentre que els rens dels boscos de Sibèria i els caribús de Nord-amèrica es veuen obligats a recórrer, segons les estacions de l'any, diversos centenars de quilòmetres. Durant l'hivern romanen a la zona forestal, mentre que durant l'estiu es traslladen a la tundra, a fi d'aprofitar l'època de vegetació de les pastures. Si la plaga de mosquits es fa insuportable, els rens es traslladen a més altitud, cap a les muntanyes. Aquests ramats transhumants es componen de diversos milers d'animals. Els grups solen estar formats per uns 20 rens. Els mascles adults són de vegades animals solitaris. El ren és un excel·lent nedador i travessen perfectament corrents fluvials i fins i tot braços de mar. Els seus depredadors naturals són els llops, els ossos bruns, els ossos polars, els linxs i els goluts. Les àguiles daurades i les guineus depreden sobretot els vedells. També pateixen l'acció dels paràsits. A la pell del llom s'hi posen les larves de les mosques brunzidores, les quals fins i tot arriben a perforar la pell dels rens.
La brama del ren comença durant la tardor i, per incrementar la potència dels seus brams, se'ls infla un gran sac laringi. Els mascles lluiten entre si. Un mascle reuneix al seu voltant unes 12 femelles, a les quals condueix incansablement. Els vedells neixen després d'una gestació de 200-240 dies. Les femelles tenen 4 mamelles. Solen parir 1 o 2, excepcionalment 4 vedells. Les cries són dipositades en un lloc sec i al cap de pocs minuts d'haver nascut comencen a mamar, moltes vegades fins i tot encara estirades. La mare expulsa els congèneres de les proximitats de la seva cria. El ren arriba a la maduresa sexual a l'any d'edat.
Són remugants, i per tant tenen un estómac de quatre cavitats. Mengen principalment líquens i fulles de salze i bedoll, i líquens a l'hivern; encara que també mengen juncs i herbes. Fins i tot ingereixen plantes verinoses, com ranuncles de les glaceres. Per cercar el seu menjar, els rens rasquen amb les peülles davanteres la neu fins a trobar aliment. A més, poden arribar a menjar petits rosegadors i ocells, així com ous.
La visió ultraviolada dels rens
[modifica]Els rens de l'àrtic tenen una visió que s'estén més enllà de l'espectre visible, fins a l'ultraviolat pròxim.[9] L'ull humà és capaç de percebre longituds d'ona compreses entre els 700 nanòmetres (que correspon al roig) i els 400 nanòmetres (que correspon al violeta). L'ull del ren aconsegueix veure fins a longituds d'ona de 350-320 nanòmetres, sense que, aparentment, aquesta capacitat els afecti.
En els éssers humans i en bona part dels altres animals, la còrnia i el cristal·lí impedeixen el pas dels raigs ultraviolats, particularment intensos a les altes latituds i en presència de neu. Aquests raigs poden afectar l'ull.
Els investigadors estimen que la visió ultraviolada pot ser útil per distingir l'aliment i els predadors en la blanca immensitat de l'hivern àrtic. Els líquens, que són el seu aliment, i els llops, un dels seus enemics naturals, haurien de ser percebuts en negre als ulls dels rens.
Reproducció i cicle vital
[modifica]Els rens s'aparellen des de finals de setembre fins a principis de novembre, i el període de gestació és d'uns 228 a 234 dies.[10] Durant la temporada d'aparellament, els mascles lluiten per accedir a les femelles . Dos mascles entrellacen les banyes i intenten empènyer-se l'un a l'altre. Els mascles més dominants poden reunir entre 15 i 20 femelles per aparellar-s'hi. Un mascle deixa de menjar durant aquest període i perd una gran part de les seves reserves de greix corporal.[11]
Per parir, «les femelles viatgen a àrees aïllades i relativament lliures de depredadors, com ara illes en llacs, torberes, riberes de llacs o la tundra».[12] Com que les femelles trien l'hàbitat per al naixement dels seus vedells, són més cauteloses que els mascles.[10] Dugmore va assenyalar que, en les seves migracions estacionals, el ramat segueix una femella per aquest motiu.[13] Els nounats pesen de mitjana 6 kg.[14] Els vedells neixen al maig o al juny.[10] Després de 45 dies, els vedells ja són capaços de pasturar i cercar aliment, però continuen mamant fins a la tardor següent, quan esdevenen independents de les seves mares.[11]
Els mascles viuen quatre anys menys que les femelles, la longevitat màxima de les quals és d'uns 17 anys. Les femelles amb una mida corporal normal i que han tingut una nutrició d'estiu suficient poden començar a reproduir-se en qualsevol moment entre els 1 i els 3 anys d'edat.[10] Quan una femella pateix estrès nutricional, és possible que no es reprodueixi durant aquell any.[15] Els mascles dominants, aquells amb una mida corporal i un ramat de banyes més grans, inseminen més d'una femella per temporada.
Depredadors
[modifica]Els rens tenen com a depredadors des de l'Europa del Nord a Amèrica del Nord com els llops, els ossos bruns, els ossos polars, els linxs nòrdics, els linxs canadencs, els pumes, els goluts i quan son cries solen ser preses de guineus àrtiques, guineus vermelles, coiots, àguiles reals i corbs quan estan febles i moribunds, i en ocasions quan ja són carronya.
Població
[modifica]La Unió Internacional per a la Conservació de la Natura (UICN) ofereix les següents estimacions per a les poblacions salvatges de rens:[16]
- Alaska: 660.000
- Canadà: 1.300.000
- Finlàndia: 19000
- Groenlàndia: 73.430
- Mongòlia: < 1.000
- Noruega: 6.000
- Rússia: 831.500
En estat salvatge emigra en grans ramats entre les zones de cria i les zones d'hivernada. Les seves amples peülles l'ajuden a moure's per la neu o la tundra, i fins i tot quan neda. S'han estimat uns tres a cinc milions de domesticats i quatre milions en estat salvatge. D'aquests, tres quartes parts dels silvestres estan a Amèrica del Nord i un 75% dels domèstics a Euràsia.
Dels que viuen a Europa, destaquen els que habiten a Lapònia, els quals la majoria viuen en llibertat. Aquesta condició implica també que ocasionin accidents de trànsit i, de fet, cada any moren uns 4.000 rens a la regió finlandesa després de ser atropellats.[17]
Els mascles normalment se separen de la manada i són solitaris, quedant principalment femelles, la qual cosa propicia ramats matriarcals.
Subespècies
[modifica]S'han descrit les següents subespècies:[18]
- Rangifer tarandus tarandus L. 1758 - Noruega
- Rangifer tarandus buskensis
- Rangifer tarandus caboti Gmelin, 1788 - Sud del Canadà i Nord-oest dels Estats Units
- Rangifer tarandus caribou
- Rangifer tarandus dawsoni
- Rangifer tarandus fennicus Lönnberg, 1909 - Finlàndia i Nord-oest de Rússia
- Rangifer tarandus groenlandicus L. 1767 - Alaska, Nord del Canadà i Est de Groenlàndia
- Rangifer tarandus osborni
- Rangifer tarandus pearsoni Lydekker, 1903 - Nova Zembla (Rússia)
- Rangifer tarandus pearyi J. A. Allen, 1902 - Illes àrtiques canadenques
- Rangifer tarandus phylarchus Hollister, 1912 - Rússia oriental
- Rangifer tarandus platyrhynchus Vrolik, 1829, amb 68 cm d'alçada fins a la creu és la subespècie més petita. Endèmic de Svalbard
- Rangifer tarandus sibiricus Murray, 1866 - Nord de Rússia i illes àrtiques russes
- Rangifer tarandus terraenovae
- Rangifer tarandus granti
Aspectes culturals
[modifica]Els rens destaquen per la seva presència en la cultura nadalenca, a través dels mítics rens que s'encarreguen de tirar el trineu del Pare Noel. Són també animals comuns als escuts de poblacions noruegues.
Referències
[modifica]- ↑ Entrada «Rangifer tarandus» de la Paleobiology Database (en anglès). [Consulta: 9 març 2024].
- ↑ «Mammal Species of the World - Browse: Rangifer tarandus». [Consulta: 25 octubre 2026].
- ↑ Agustí i Antón, 2002, p. 265.
- ↑ «Rodolfo, el de la nariz roja, también: Los renos que tiran el trineo del Viejito Pascuero son todos hembras» (HTML), 15 diciembre 2017. [Consulta: 17 diciembre 2017].
- ↑ «Datos curiosos sobre renos y caribúes», 13-03-2023. [Consulta: 29 diciembre 2025].
- ↑ «Guide de l'enseignant pour l'étude des caribous sauvages de l'Amérique du Nord. Projet caribou» (en francés). [Consulta: 29 diciembre 2025].
- ↑ «ren». enciclopèdia.cat. [Consulta: 16 gener 2019].
- ↑ Geist, V.. «Even-Toed Ungulates». A: Gould, E. y McKay, G.. Encyclopedia of Animals: Mammals. 2ª. Nueva York, EE. UU.: Gallery Books, 1990. ISBN 9780831727888.
- ↑ Investigación realizada por investigadores de la Universidad Quenn Mary de Londres y del University College de Londres, publicado en “The Journal of Experimental Biology”
- 1 2 3 4 Bergerud, A.T. (29 April 2014), Caribou, The Canadian Encyclopedia, <http://www.thecanadianencyclopedia.ca/en/article/caribou/>. Consulta: 3 setembre 2014
- 1 2 «Caribou at Animal Corner». Arxivat de l'original el 29 October 2012.
- ↑ Woodland caribou boreal population – biology, SARA, October 2014, <http://www.registrelep-sararegistry.gc.ca/species/speciesDetails_e.cfm?sid=636#biology>. Consulta: 3 novembre 2014
- ↑ Dugmore, Arthur Radclyffe (1913), The romance of the Newfoundland caribou, Philadelphia: Lippincott, p. 191, <https://archive.org/stream/romanceofnewfoun00dugm/romanceofnewfoun00dugm_djvu.txt>. Consulta: 2 novembre 2014
- ↑ Naughton, Donna (2011), The Natural History of Canadian Mammals, Canadian Museum of Nature and University of Toronto Press, pàg. 543, 562, 567, ISBN 978-1-4426-4483-0
- ↑ Cameron, Raymond D. «Reproductive Pauses by Female Caribou». Journal of Mammalogy, vol. 75, 1, 18-02-1994, p. 10–13. Bibcode: 1994JMamm..75...10C. DOI: 10.2307/1382230. ISSN: 0022-2372. JSTOR: 1382230.
- ↑ Gunn, A. «Rangifer tarandus» (en anglès). Llista Vermella d'Espècies Amenaçades de la UICN. Unió Internacional per a la Conservació de la Natura, 2016. DOI: 10.2305/IUCN.UK.2016-1.RLTS.T29742A22167140.en. [Consulta: 9 març 2024].
- ↑ «Conducir en Laponia: muchísima precaución con los renos». [Consulta: 6 octubre 2018].
- ↑ «Rangifer tarandus» (en anglès). [Consulta: 31 octubre 2026].
Bibliografia
[modifica]- Agustí, J.; Antón, M. Mammoths, Sabertooths and Hominids: 65 Million Years of Mammalian Evolution in Europe (en anglès). Columbia University Press, 2002. ISBN 0-231-11640-3.
Enllaços externs
[modifica]
- Articles i informació sobre els rens Arxivat 2018-10-02 a Wayback Machine. (anglès).
- Informació sobre el caribú i el ren (anglès).
