Vés al contingut

Semàntica

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Diagrama de la relació entre paraula, objecte i pensament
Un tema central de la semàntica és la relació entre el llenguatge, el món i els conceptes mentals.

La semàntica, en un sentit ampli, és la part de la lingüística que estudia la paraula, concretament tot allò relacionat amb el seu significat.[1] Etimològicament el seu nom ve del grec σημαντικός sēmantikós, 'sema', que vol dir 'signe'.[2] Com a disciplina va néixer al segle xix.[3][4]

Analitza els components i la transmissió del significat i determina les relacions que s'estableixen entre els mots.[5] Aquestes relacions són (a) la sinonímia: s'estableix entre dos o més mots amb significats semblants,[6] (b) l'antonímia: s'estableix entre mots amb significats oposats,[7] (c) l'homonímia: s'estableix entre mots que, tot i tenir significats diferents, coincideixen formalment (comparteixen un mateix significant) per una qüestió d'evolució històrica.[8] Hi ha casos d'homonímia parcial, en què cadascun dels mots té una categoria gramatical diferent i, per tant, el mateix contingut sintàctic actua com a desambiguador; i casos d'homonímia exulta, quan ambdós mots comparteixen els trets morfològics i, com a resultat, cal que el context actuï com a element desambiguador, (d) la polisèmia: s'estableix quan a un mateix significant li corresponen diversos significats a conseqüència d'un procés de transferència semàntica.[9]

Fotografia d'un diccionari
La semàntica no se centra en el significat subjectiu del parlant i s'interessa pel significat públic, com el significat que es troba a les definicions dels diccionaris generals.

La semàntica és una disciplina propera a la filosofia, per l'anàlisi dels conceptes; a la psicologia, per l'estudi de la ment humana i de la comunicació; a la lexicologia, perquè ajuda a definir els mots; a la sintaxi, ja que assigna papers temàtics a funcions dins de la frase i a moltes altres branques del saber. De fet, des de l'anomenat gir lingüístic del coneixement al segle xx, la semàntica s'ha convertit en una ciència auxiliar útil per a qualsevol apropament a la realitat.[10]

Semàntica lingüística

[modifica]

La lingüística és la disciplina on originalment es va introduir el concepte de semàntica. La semàntica lingüística contrasta amb dos aspectes més que intervenen en una expressió amb significat: la sintaxi i la pragmàtica.

La sintaxi només estudia les regles i principis sobre com construir expressions interpretables semànticament a partir d'expressions més simples, però en si mateixa no permet atribuir significats. La semàntica és l'estudi del significat atribuïble a paraules i expressions sintàcticament ben formades d'un llenguatge, i examina la manera com els significats s'atribueixen a les paraules, les seves modificacions a través del temps, i els seus canvis per nous significats. Com a exemple, la lexicografia és una part de la semàntica que tracta de descriure el significat de les paraules d'un idioma en un moment donat, i sol exhibir-ne el resultat en la confecció de diccionaris.

D'altra banda, la pragmàtica fa referència a com les circumstàncies i el context ajuden a decidir entre alternatives d'ús o interpretació. Gràcies a la pragmàtica es pot interpretar perquè una mateixa frase pot ser usada també amb fins humorístics o irònics. A més, la pragmàtica redueix l'ambigüitat de les expressions, seleccionant només un conjunt adequat d'interpretacions en un context determinat.

Escoles teòriques

[modifica]

En semàntica, predominen un seguit d'escoles, la majoria en consonància amb els corrents teòrics sobre la gramàtica en general. La semàntica estructuralista i els seus derivats proposen analitzar el significat d'un terme per trets o característiques, de manera que es puguin establir classes, categories o camps que distingeixin els mots que comparteixen unes determinades propietats referencials dels que no les tenen, seguint la teoria de conjunts.[11][12]

Els partidaris del referencialisme entenen una paraula com un símbol i estudien com vehicula una idea mental o representació, o com serveix per a comunicar una part de la realitat a altres persones, centrant-se en la relació amb l'exterior.[13]

La lingüística cognitiva té en la semàntica un dels camps essencials i afirma que la ment emmagatzema una sèrie de mots amb propietats difuses que s'interrelacionen en xarxa amb les dels veïns i que el context activa una paraula, aquesta informació i l'adjacent, a diferència de l'inventari definit dels estructuralistes.[14]

Diagrama d'una hipotenusa
La semàntica cognitiva s'interessa per les estructures conceptuals subjacents al llenguatge, que es poden articular mitjançant el contrast entre perfil i base. Per exemple, el terme hipotenusa perfila una línia recta en el context d'un triangle rectangle.

La semàntica formal es basa en la descomposició de les frases en fórmules matemàtiques que expliquin les combinacions de mots permeses per cada llengua segons les característiques dels mots, la seva funció sintàctica i la funció temàtica que juguin en l'oració. La derivació d'aquesta teoria és el corrent que supedita la semàntica a la lògica formal i, per tant, analitza les condicions de veritat dels enunciats, i no els mots en si mateixos.

El corrent de semàntica conceptual en barreja els anteriors, analitzant els conceptes o idees que posseeix cada persona i que li possibiliten entendre una oració seguint les regles del seu idioma, centrant-se en la denotació del mot i el seu paper com a estructurador de la frase.

Història

[modifica]

La semàntica es va establir com un camp independent de recerca en el segle xix, però l'estudi dels fenòmens semàntics va començar ja en el període antic com a part de la filosofia i la lògica.[15][a] En l'antiga Grècia, Plató (427-347 a. C.) va explorar la relació entre els noms i les coses en el seu diàleg Crátilo. Considera les posicions del naturalisme, que sosté que les coses tenen el seu nom per naturalesa, i el convencionalisme, que afirma que els noms estan relacionats amb els seus referents per costums i convencions entre els usuaris del llenguatge.[17] El llibre sobre la interpretació d'Aristòtil (384-322 a. C.) va introduir diverses distincions conceptuals que van influir en gran manera en els treballs posteriors en semàntica. Va desenvolupar una forma primerenca del triangle semàntic sostenint que les paraules parlades i escrites evoquen conceptes mentals, que es refereixen a coses externes en assemblar-s'hi. Per a ell, els conceptes mentals són els mateixos per a tots els humans, a diferència de les paraules convencionals que associen amb aquests conceptes.[18] Els estoics van incorporar moltes de les idees dels seus predecessors per a desenvolupar una teoria complexa del llenguatge a través de la perspectiva de la lògica. Van discernir diferents tipus de paraules pels seus rols semàntics i sintàctics, com el contrast entre noms, noms comuns i verbs. També van discutir la diferència entre declaracions, ordres i prohibicions.[19]

Bhartṛhari va desenvolupar i va comparar diverses teories semàntiques sobre el significat de les paraules.[20]

A l'antiga Índia, l'escola ortodoxa de Nyaya sostenia que tots els noms es refereixen a objectes reals. Explorava com les paraules condueixen a la comprensió de la cosa que es vol dir i quina conseqüència té aquesta relació per a la creació de coneixement. Els filòsofs de l'escola ortodoxa de Mīmāṃsā van discutir la relació entre els significats de paraules individuals i frases completes, tot considerant quina és la més bàsica.[21] El llibre Vākyapadīya de Bhartṛhari (segles IV-V dC) distingia entre diferents tipus de paraules i considerava com poden tenir significats diferents segons com s'utilitzen. A l'antiga Xina, els mohistes argumentaven que els noms tenen un paper clau a l'hora de fer distincions per guiar el comportament moral. Van inspirar l'Escola dels Noms, que va explorar la relació entre noms i entitats alhora que examinava com els noms són necessaris per identificar i jutjar les entitats.

Una de les innovacions de Pere Abelard va ser la seva atenció al significat de les frases completes en lloc del significat de les paraules individuals.

A l'Edat Mitjana, Agustí d'Hipona (354–430) va desenvolupar una concepció general dels signes com a entitats que representen altres entitats i les transmeten a l'intel·lecte. Va ser el primer a introduir la distinció entre signes naturals i lingüístics com a tipus diferents que pertanyen a un gènere comú. Boeci (480–528) va escriure una traducció i diversos comentaris sobre el llibre d'Aristòtil Sobre la interpretació, que va popularitzar les seves idees principals i va inspirar reflexions sobre els fenòmens semàntics en la tradició escolàstica. Una innovació en la semàntica de Pere Abelard (1079–1142) va ser el seu interès per les proposicions o el significat de les frases en contrast amb l'enfocament en el significat de les paraules individuals per part de molts dels seus predecessors. Va explorar més a fons la naturalesa dels universals, que entenia com a mers fenòmens semàntics de noms comuns causats per abstraccions mentals que no es refereixen a cap entitat. En la tradició àrab, Ibn Faris (920–1004) identificava el significat amb la intenció del parlant, mentre que Abu Mansur al-Azhari (895–980) sostenia que el significat resideix directament en la parla i s'ha d'extreure mitjançant la interpretació.

Un tema important cap al final de l'Edat Mitjana va ser la distinció entre termes categoremàtics i sincategoremàtics. Els termes categoremàtics tenen un significat independent i es refereixen a alguna part de la realitat, com ara cavall i Sòcrates. Els termes sincategoremàtics no tenen significat independent i compleixen altres funcions semàntiques, com ara modificar o quantificar el significat d'altres expressions, com les paraules alguns, no i necessàriament. Una versió primerenca de la teoria causal del significat va ser proposada per Roger Bacon (c. 1219/20 - c. 1292), que sostenia que les coses reben noms de manera similar a com les persones reben noms a través d'algun tipus de baptisme inicial. Les seves idees van inspirar la tradició dels gramàtics especulatius, que proposaven que hi ha certes estructures universals que es troben en totes les llengües. Van arribar a aquesta conclusió establint una analogia entre els modes de significació a nivell de llenguatge, els modes de comprensió a nivell de ment i els modes de ser a nivell de realitat.

A principis de l'època moderna, Thomas Hobbes (1588–1679) va distingir entre marques, que les persones utilitzen en privat per recordar els seus propis pensaments, i signes, que s'utilitzen públicament per comunicar les seves idees als altres. A la seva Lògica de Port-Royal, Antoine Arnauld (1612–1694) i Pierre Nicole (1625–1695) van desenvolupar un precursor primerenc de la distinció entre intenció i extensió. L’Essay Concerning Human Understanding de John Locke (1632–1704) va presentar una versió influent de la teoria ideacional del significat, segons la qual les paraules representen idees i ajuden les persones a comunicar-se transferint idees d'una ment a una altra. Gottfried Wilhelm Leibniz (1646–1716) va entendre el llenguatge com el mirall del pensament i va intentar concebre els esquemes d'un llenguatge formal universal per expressar veritats científiques i filosòfiques. Aquest intent va inspirar els teòrics Christian Wolff (1679–1754), Georg Bernhard Bilfinger (1693–1750) i Johann Heinrich Lambert (1728–1777) a desenvolupar la idea d'una ciència general dels sistemes de signes. Étienne Bonnot de Condillac (1715–1780) va acceptar i desenvolupar encara més la idea de Leibniz sobre la naturalesa lingüística del pensament. Contra Locke, sostenia que el llenguatge està implicat en la creació d'idees i no és simplement un mitjà per comunicar-les.

Michel Bréal va encunyar el terme francès sémantique i va conceptualitzar l'abast d'aquest camp d'investigació.

Al segle xix, la semàntica va emergir i es va consolidar com un camp d'investigació independent. Christian Karl Reisig (1792–1829) és de vegades considerat el pare de la semàntica, ja que va aclarir el seu concepte i abast, alhora que va fer diverses contribucions a les seves idees clau.[22] Michel Bréal (1832–1915) el va seguir en proporcionar una àmplia concepció del camp, per a la qual va encunyar el terme francès sémantique John Stuart Mill (1806–1873) va donar gran importància al paper dels noms per referir-se a les coses. Va distingir entre la connotació i la denotació dels noms i va sostenir que les proposicions es formen combinant noms.[23] Charles Sanders Peirce (1839–1914) va concebre la semiòtica com una teoria general dels signes amb diverses subdisciplines, que més tard van ser identificades per Charles W. Morris (1901–1979) com a sintàctica, semàntica i pragmàtica. En el seu enfocament pragmatista de la semàntica, Peirce va sostenir que el significat de les concepcions consisteix en la totalitat de les seves conseqüències pràctiques. La filosofia de Gottlob Frege (1848–1925) va contribuir a la semàntica a molts nivells diferents. Frege va introduir per primera vegada la distinció entre sentit i referència, i el seu desenvolupament de la lògica de predicats i el principi de composicionalitat va formar la base de molts desenvolupaments posteriors en la semàntica formal. Edmund Husserl (1859–1938) va explorar el significat des d'una perspectiva fenomenològica considerant els actes mentals que doten les expressions de significat. Sostenia que el significat sempre implica una referència a un objecte i les expressions que no tenen un referent, com ara el verd és o, no tenen sentit.[24]

Al segle XX, Alfred Tarski (1901–1983) va definir la veritat en els llenguatges formals a través de la seva teoria semàntica de la veritat, que va influir en el desenvolupament de la semàntica condicional de la veritat per part de Donald Davidson (1917–2003). L'alumne de Tarski, Richard Montague (1930–1971), va formular un marc formal complex de la semàntica de la llengua anglesa, que va ser responsable d'establir la semàntica formal com una àrea de recerca important. Segons la semàntica estructural. que es va inspirar en la filosofia estructuralista de Ferdinand de Saussure (1857–1913), el llenguatge és una xarxa complexa de relacions estructurals i els significats de les paraules no es fixen individualment sinó que depenen de la seva posició dins d'aquesta xarxa. Alguns teòrics utilitzen el terme "semàntica estructural" en un sentit diferent per referir-se a la semàntica frasal.[25] La teoria de la semàntica general va ser desenvolupada per Alfred Korzybski (1879–1950) com una investigació sobre com el llenguatge representa la realitat i afecta el pensament humà. Les contribucions de George Lakoff (1941–actualitat) i Ronald Langacker (1942–actualitat) van proporcionar la base de la semàntica cognitiva. Charles J. Fillmore (1929–2014) va desenvolupar la semàntica de marcs com un enfocament important en aquesta àrea.[26] El camp estretament relacionat de la semàntica conceptual va ser inaugurat per Ray Jackendoff (1945–actualitat).[27]

Notes

[modifica]
  1. ↑ La història de la semàntica és diferent de la semàntica històrica, que estudia com canvien els significats de les paraules al llarg del temps.[16]

Referències

[modifica]
  1. ↑ «Semàntica». Gran Enciclopèdia Catalana, 01-05-1989. [Consulta: 18 desembre 2021].
  2. ↑ «σημαντικός [semantikos]». Henry George Liddell, Robert Scott, A Greek-English Lexicon, σημαν-τικός. Arxivat de l'original el 2021-12-18. [Consulta: 18 desembre 2021].
  3. ↑ Jiménez Ruiz, Juan Luis. Lingüística General II. Guía docente (en castellà). Editorial Club Universitario, 2014-05-13, p. 287. ISBN 978-84-15941-13-2.
  4. ↑ Aproximación historiográfica al concepto de signo lingüístico a partir del Crátilo. La distinción entre léxico y gramática. (en castellà). Univ Santiago de Compostela, p. V.
  5. ↑ Lyons, John. Semántica lingüística: Una introducción (en castellà). Grupo Planeta (GBS), 1997, p. 27. ISBN 978-84-493-0442-2.
  6. ↑ Regueiro Rodríguez, María Luisa. La sinonimia (en castellà). Arco Libros, 2010. ISBN 978-84-7635-787-3.
  7. ↑ Gutiérrez Ordóñez, Salvador. Lingüística y semántica: (aproximación funcional) (en castellà). Universidad de Oviedo, 1981, p. 220. ISBN 978-84-7468-040-9.
  8. ↑ Gutiérrez Ordóñez, Salvador. Lingüística y semántica: (aproximación funcional) (en castellà). Universidad de Oviedo, 1981, p. 219. ISBN 978-84-7468-040-9.
  9. ↑ Muñoz Núñez, María Dolores. La polisemia léxica (en castellà). Servicio Publicaciones UCA, 1999, p. 108. ISBN 978-84-7786-623-7.
  10. ↑ Rojas Osorio, Carlos. Genealogía del giro lingüístico (en castellà). Universidad de Antioquia, 2006, p. 57. ISBN 978-958-655-969-0.
  11. ↑ Benveniste, Émile. Problemas de lingüística general (en castellà). Siglo XXI, 1971, p. 91-93. ISBN 978-968-23-0030-1.
  12. ↑ Matthews, Peter. Breve historia de la Lingüística estructural (en castellà). Ediciones AKAL, 2009-09-28, p. 11. ISBN 978-84-460-2299-2.
  13. ↑ Anscombre, Jean-Claude; Kleiber, Georges. Problemas de semántica y referencia (en castellà). Universidad de Oviedo, 2001, p. 20. ISBN 978-84-8317-271-1.
  14. ↑ Fajardo, L.A. «La lingüística cognitiva: principios fundamentales». Cuadernos de Lingüística Hispánica, 1007, p. 63-82. Arxivat de l'original el 2023-11-17 [Consulta: 18 desembre 2021].
  15. ↑ Meier-Oeser 2019, p. 182
    Nerlich 1992, p. 2
  16. ↑ Geeraerts 2010, p. 1
    Kay 2015, pàg. 1–2
  17. ↑ Meier-Oeser 2019, pàg. 184–185
    Allan 2015, p. 48
    Kretzmann 2006, pàg. 752–753
  18. ↑ Meier-Oeser 2019, pàg. 186–187
    Kretzmann 2006, pàg. 755–756
  19. ↑ Meier-Oeser 2019, pàg. 189–191
    Kretzmann 2006, pàg. 757–758
    Durand 2018, p. ii
  20. ↑ Bekkum et al. 1997, pàg. 110–112
  21. ↑ Bekkum et al. 1997, p. 102
    Chakrabarti 1997, p. 215
  22. ↑ Nerlich 2019, pàg. 218, 221–223
  23. ↑ Kretzmann 2006, pàg. 795–796
  24. ↑ Kretzmann 2006, pàg. 802–803
  25. ↑ Rowe & Levine 2015, p. 151
  26. ↑ Croft & Cruse 2004, p. 8
  27. ↑ Östman & Fried 2005, pàg. 191–192

Bibliografia

[modifica]

Vegeu també

[modifica]
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Semàntica

Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Semàntica&oldid=38410911»