Subh-i Azal

Subh-i Azal

Biografia
Naixement	1831 Teheran
Mort	29 abril 1912 (80/81 anys) Famagusta
Activitat
Ocupació	poeta, escriptor, líder religiós
Família
Pare	Mírzá `Abbás Núrí
Germans	Bahà'u'llàh Mírzá Músá

Subh-i Azal (Teheran, 1831 - Famagusta, 29 d'abril de 1912) de nom real Mirza Yahya Nur, va ser un líder religiós i escriptor iranià que va ser el segon cap del moviment bābī després de l'execució del Báb, el seu fundador, el 1850. El Báb va nomenar Subh-i-Azal líder del moviment després de ser el principal adjunt del Báb poc abans de l'execució, i es va convertir en un cap generalment reconegut de la comunitat després de la seva expulsió a Bagdad el 1852.

El Bāb creia que Subh-i-Azal tenia la capacitat d'escriure versos divinament inspirats i el veia com un mirall, que li proporcionava la capacitat d'explicar allò inexplicable, en el temps anterior a l'aparició del messies, conegut a la religió bābī com Aquell a qui Déu manifestarà (àrab: من يظهره الله, romanitzat: man yuẓhiruhu llāh). Tanmateix, no tots els bābīs van seguir la seva autoritat, i alguns d'ells també van fer les seves pròpies reivindicacions, incloses les de la posició de messies. Després del seu conflicte posterior amb el seu germanastre Baháʼu'lláh, que es va convertir en el principal intermediari de Subh-i-Azal i més tard va reclamar l'estatus messiànic, sobre el lideratge de la comunitat bābī, els seus seguidors van ser coneguts com a Azalis.

La seva família fou expropiada per la monarquia persa. El 1844, quan vivia a Teheran amb el seu germà Mirza Husayn Ali (Baha Allah), foren dels primers convertits al babisme a la capital. El 1848, va intentar unir-se a la revolta babi a Mazanderan. Posteriorment, la direcció clerical del babisme fou suplantada en part per laics i el mateix Bab fou executat el 1850. Yahya havia rebut de Bab el títol de Subh-i Azal ('Matí d'eternitat') i d'al-Thamar al-Azaliyya ('Fruit etern') i fou dels primers laics que va pretendre la revelació (un versos que havia compost havien estat aprovats per Bab i l'havia designat successor).

El 1852, va participar en la revolta fracassada de Takur i va haver de fugir a Bagdad, on es va imposar com a cap de la secta; però va restar amagat i sense contacte amb la comunitat més que mitjançant alguns fidels, i el seu germà Husayn Ali, més agosarat, es va imposar com a líder efectiu de la comunitat babi a Bagdad i va exposar les seves pretensions a ser el profeta. El 1863 els babis de Bagdad foren expulsats a Edirne i la divisió entre els dos germans fou ja evident i no tenia marxa enrere: els babis es van dividir entre babis azalites i babis bahais.

El 1868, el govern otomà va exiliar Subh-i-Azal i els seus seguidors a Xipre, i Baháʼu'lláh i els seus seguidors a Acre, a Palestina. Quan Xipre va ser arrendada a la Gran Bretanya el 1878, va viure la resta de la seva vida en l'obscuritat amb una pensió britànica.

El 1904, els seguidors d'Azal s'havien reduït a una petita minoria, i Baháʼu'lláh va ser reconegut gairebé universalment com el successor espiritual del Bāb. Després de la mort d'Azal el 1912, la forma azalí de bābisme va entrar en un estancament i no s'ha recuperat, ja que no hi ha cap líder ni organització central reconeguda. La majoria dels bābīs o bé acceptaven la reivindicació de Baháʼu'lláh o bé la comunitat va anar disminuint gradualment a mesura que els fills i néts tornaven a l'islam. Una font del 2001 va estimar que no hi havia més d'uns quants milers, gairebé íntegrament a l'Iran. Una altra font del 2009 va assenyalar que un nombre molt petit de seguidors romanien a l'Uzbekistan .

Husayn Ali fou exiliat pels turcs a Acre, i Yahya Nur fou exiliat a Xipre. Va morir a Famagusta el 29 d'abril de 1912. El seu successor, Mirza Yahya Dawlatabad, va optar per ser un reformador secular abans que un cap religiós i el moviment azalita va perdre empenta.

Va deixar algunes obres, però en general no han estat publicades.

Bibliografia

• Barrett, David. The New Believers. London, UK: Cassell & Co, 2001. ISBN 0-304-35592-5. 
• Campo, Juan. «Ṣubḥ-i Azal». A: Encyclopedia of Islam. New York, NY: Facts on File, Inc., 2009a. 
• Campo, Juan. «Babism». A: Encyclopedia of Islam. New York, NY: Facts on File, Inc., 2009b. 
• Carus, Paul «A New Religion. Babism». The Open Court, 6, 1904.
• MacEoin, Denis. «Azali Babism». A: Encyclopedia Iranica. III, 15 December 1987, p. 179–181. 
• MacEoin, Denis. Studia Iranica: Divisions and Authority Claims in Babism, 1989. 
• MacEoin, Denis. The Sources for Early Bābī Doctrine and History: A Survey. Leiden, The Netherlands: Brill, 1992. ISBN 978-90-04-09462-8. 
• MacEoin, Denis. «Ṣubḥ-i Azal». A: Encyclopaedia of Islam. Second, 2012. DOI 10.1163/1573-3912_islam_SIM_7112. 
• Manuchehri, Sepehr «The Practice of Taqiyyah (Dissimulation) in the Babi and Bahai Religions». Research Notes in Shaykhi, Babi and Baha'i Studies, vol. 3, 3, 1999.
• McCants, William F; Milani, Kavian S «The History and Provenance of an Early Manuscript of the Nuqtat al-kaf dated 1268 (1851-52)». Iranian Studies, vol. 37, 3, 2004, p. 431–449. DOI: 10.1080/0021086042000287523.
• Miller, William M. The Baháʼí Faith: Its History and Teachings. William Carey Library, 1974. ISBN 0-87808-137-2. 
• Momen, Moojan «The Cyprus Exiles». Baháʼí Studies Bulletin, 1991, p. 81–113.
• Momen, Moojan. «Yahyá, Mírzá (c. 1831-1912)». A: Baháʼí Encyclopedia Project. Evanston, IL: National Spiritual Assembly of the Baháʼís of the United States, 2009. 
• Smith, Peter. «A concise encyclopedia of the Baháʼí Faith». A: . Oxford, UK: Oneworld Publications, 2000, p. 53–54. ISBN 1-85168-184-1. 
• Smith, Peter. An Introduction to the Baha'i Faith. New York: Cambridge University Press, 2008. ISBN 978-0-521-68107-0. 
• Warburg, Margit. Citizens of the world: a history and sociology of the Bahaʹis from a globalisation perspective. Leiden: Brill, 2006. ISBN 978-90-474-0746-1. OCLC 234309958. 

Enllaços externs

• The Primal Point's Will and Testament.
• The Religion of Bayan. Lloc web d'un azalita.
• Exiliats a Xipre.